
En la vida d’una societat i no exagero, existeixen moments puntuals i d’altres permanents on cal fer de la tossuderia, una virtut positiva. Em refereixo a això, perquè he notat personalment un excés de conformisme col·lectiu quan sovint parlem de la integració de persones, en especial de les que tenen una o vàries diversitats funcionals diagnosticades. En aquesta tossuderia, és molt important escoltar les reivindicacions de les entitats que conformen el tercer sector, a les quals, gairebé mai, podrem agrair la tasca que desenvolupen contra les desigualtats sempre amb una mirada empática tocant de peus a terra. Avui més que mai, hem d’acompanyar aquestes entitats i ajudar-les en el que faci falta perquè puguin complir amb la seva missió d’una forma humana, altruista, permanent i autònoma.
Hem de començar demanant perdó a totes aquelles persones que ahir, en una situació d’exclusió social, van tenir que sobreviure perquè la societat no estava suposadament preparada a nivell laboral, social i ciutadana per aconseguir la anhelada normalitat que ocasiona el fet de que tothom pugui viure amb dignitat i sobretot que tothom pugui ser fidels als valors que un mateix disposa. En aquest perdó, també hi voldria recordar que a totes i tots ens pertoca liderar el compromís tangible de combatre les injustícies amb capacitat d’escolta i respecte els uns amb els altres. De totes i cadascuna de les situacions on una persona pateix. Necessitem, en definitiva, liderar aquest canvi de mentalitat i fer entendre a la societat, que hi ha situacions angoixants que requereixen actituds valentes i col·lectives recollint el testimoni directe de persones que en el passat i avui també, es lliuren a mans plenes al proïsme.
El tercer sector es troba composat per un capital humà extraordinari què sovint no es veu acompanyat per un recolzament curós del poder institucional. Els nostres governants mostren una hipocresia injustificada mentrestant Catalunya necessita d’un pacte nacional vers les persones amb diversitat funcional i que en aquest gran acord del país s’escolti behenment a tota la societat per tal d’oferir una resposta el més inclusiva possible a tots els reptes que la diversitat ens posa i tenint en compte que aquesta representa sempre una font inesgotable de riquesa compartida. Aquests darrers anys i setmanes he estat batallant per fer possible aquest acord nacional i us demano que m’ajudeu perquè junts i juntes som imbatibles.
La història de la humanitat no atravessa un moment dolç, sobretot amb tantes guerres. Tot el dia estem pendents de les noves notícies al mateix temps que pensem com atacar al qui tenim al costat ja sigui verbalment o fins i tot físicament. La cultura de la pau no és troba present al nostre planeta com tampoc l’art de servir des de la política. Som en una cruïlla que fa dubtar de la pròpia existència humana i no són poques les persones que hem après, ho continuem fent, que rendirse es un síntoma que ocasiona desigualtats a la vegada que crea una sensació encara més frustrant. Aquesta cruïlla no necessita màrtirs sinó persones disposades a donar-ho tot sempre amb un somriure i amb bon humor. També d’una societat civil organitzada i responsable. També tossuda. Catalunya necessita d’un pacte nacional vers les persones amb diversitat funcional i que en aquest gran acord de país s’escolti behenment a tota la societat per tal d’oferir una resposta el més inclusiva possible a tots
A les entitats del tercer sector no els hi podem exigir miracles tot i que realitzen inconscientment varis cada dia. Ara més que mai, hem de prioritzar la vida comunitària davant certes corrents ideològiques que mercadegen amb els drets humans i amb el futur propi de les persones. Ara més que mai, hem de empoderar les persones tot donant-lis les eines suficients perquè siguin lliures, però no esclaus de la llibertat. Ara més que mai, hem de reivindicar que no hi pot haver data de caducitat quan parlem de treballar per canviar el món però sobretot que no hi ha data de fi quan parlem de canviar la vida particular de persones concretes.
Em qüestiono sovint si cal criticar i no pas col·laborar amb les entitats que conformen l’ànima solidària de la societat i que quan tractem d’ajudar-les, de sobte,seguim impulsant actituds nocives que incorporen elements desintegradors mentrestant hi ha tantes persones que es moren de forma literal i de solitud. En l’actualitat però mai hem de normalitzar la soledat humana perquè ningú es mereix discriminacions injustes. Sempre he pensat i considero que amb encert, que el que ens uneix com a persones és molt més profund que el que ens pugui separar o dividir. Hem de potenciar la cohesió social davants certs plantejaments arcaics i supremacistes que busquen la desunió entre diferents.
Les societats del futur esdevindran dignes en la mesura que tots i totes prenguem consciència de que no es tracta de imposar maneres de viure a tothom sinó d’acompanyar les persones tot respectant la voluntat d’aquestes i sobretot de viure amb un ull posat a la realitat i l’altre per tal de projectar el futur amb més i millor energia. Les societats del futur no podem dependre de la traducció superficial de moltes persones, a les quals, l’idioma universal de la ignorancia els hi permet viure tot menyspreant a qui té al costat.
Aquests dies repassant les portades dels mitjans de comunicació, me’n adono que estem dins d’una bombolla dinàmica i desigual on alguns ciutadans es troben injustament desatesos mentrestant n’hi ha d’altres que viuen de forma permanent sota un seguit de privilegis que els hi fan actuar amb superioritat moral i afectades per la pandèmia de la incultura. Eradicar aquesta metodologia vital i caduca és un afer col·lectiu que defineix a les societats que dignament volen avançar tot evitant l’opressió de drets humans.
Desitjo que la nostra vida sigui útil per fer de la tossuderia, una virtut i que aquesta ens ajudi a no defallir en la tasca de transformar el món. Desitjo que tots i totes tinguem la capacitat diversa i particular d’oferir major esperança i així construir llars de fraternitat, cada cop més inclusives.