Presentem aquesta entrevista amb Esther Giménez-Salinas, síndica de greuges de Catalunya, una de les veus més compromeses amb la defensa dels drets humans, la justícia social i la dignitat de les persones. Al llarg de la seva trajectòria acadèmica, jurídica i institucional ha demostrat una sensibilitat especial envers els col·lectius en situació de vulnerabilitat, convertint-se en una referent ètica i intel·lectual en la construcció d’una societat més inclusiva i respectuosa amb la diversitat.
Des de la seva responsabilitat al capdavant de la Sindicatura de Greuges, ha impulsat una mirada que situa les persones al centre de les polítiques públiques. La seva tasca de supervisió de l’Administració no es limita a resoldre queixes, sinó que busca transformar realitats, identificar desigualtats i promoure canvis estructurals que garanteixin l’exercici efectiu dels drets de tota la ciutadania. Aquesta vocació de servei públic és especialment visible en àmbits com l’educació inclusiva, la protecció de la infància, l’atenció a les persones grans i els drets de les persones amb discapacitat.
En aquesta conversa, Giménez-Salinas reivindica la necessitat de superar estereotips i etiquetes que durant massa temps han condicionat la vida de moltes persones. El seu discurs defensa una societat que deixi de posar el focus en les limitacions i aposti decididament per les capacitats, els drets i les oportunitats. La seva reflexió ens recorda que la veritable inclusió no consisteix només a integrar persones en espais existents, sinó a transformar aquests espais perquè tothom hi pugui participar en igualtat de condicions.
Des de ‘Plantant Cara’ volem expressar el nostre profund agraïment a Esther Giménez-Salinas per la seva proximitat, la seva amabilitat i la seva generositat a l’hora de compartir les seves reflexions. El seu compromís amb una societat més justa, més humana i més accessible representa una font d’inspiració per a totes aquelles persones que cada dia treballen per defensar els drets, la dignitat i la plena inclusió de les persones amb discapacitat.
Qui és Esther Giménez-Salinas?
Des del juliol de 2022, soc la síndica de greuges de Catalunya. Soc doctora en dret, diplomada en Psicologia Aplicada per la Universitat de Barcelona i especialista en l’àmbit de presons, delinqüència juvenil i justícia restaurativa. Vaig ser rectora de la Universitat Ramon Llull (URL), catedràtica de Dret Penal i Criminologia a ESADE-URL, i directora de la Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés de la URL, a la Facultat d’Educació Social i Treball Social.
Què és per a tu una discapacitat?
La percepció de la discapacitat varia segons la cultura, l’educació i les experiències personals. Per a mi, és una dificultat per poder dur una vida completament autònoma i una restricció a l’hora de participar en igualtat de condicions. També hi ha discapacitats invisibles, que no porten associat cap tret físic diferenciador que sigui perceptible a simple vista, però que afecten significativament la vida quotidiana de les persones. Per això aprofito per reivindicar que no existeix “la discapacitat”, en singular, perquè hi ha una diversitat de discapacitats.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’alguna discapacitat?
Sí, però no en el meu nucli més proper. Tot i així, és un tema que conec bé.
Com ha evolucionat la mirada de la societat sobre la discapacitat?
La mirada de la societat sobre la discapacitat ha canviat molt al llarg dels anys. En el passat, especialment en el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual, predominaven el desconeixement i una certa recança social, fet que sovint comportava situacions d’aïllament o invisibilització en l’àmbit familiar. Amb el pas del temps, però, la societat s’ha anat tornant més sensible i conscient de la diversitat humana, i s’ha avançat cap a una major acceptació i cap al reconeixement dels drets de les persones amb discapacitat. Tot i això, encara persisteixen algunes mirades paternalistes.
Què et va motivar a acceptar el càrrec de síndica de greuges?
Vaig acceptar el càrrec amb responsabilitat i il·lusió, amb la voluntat de millorar la vida de les persones i convertir la institució en una eina transformadora de l’Administració. El meu objectiu és que les queixes i les actuacions d’ofici tinguin un impacte col·lectiu. També vull que la institució contribueixi a impulsar una justícia més humana, propera i inclusiva, abordant grans reptes socials com l’atenció i la cura de les persones al principi i al final de la seva vida –infants i gent gran–, l’habitatge, la sanitat o l’emergència climàtica.
Vull que la institució contribueixi a impulsar una justícia més humana, propera i inclusiva, abordant grans reptes socials com l’atenció i la cura de les persones
En el teu informe sobre educació inclusiva, parles de la necessitat d’un canvi cultural. Què implica aquest canvi?
El canvi cultural significa transformar la manera com els mestres, les famílies i la societat veuen i atenen la diversitat. No n’hi ha prou amb disposar de recursos: cal formar docents, sensibilitzar la comunitat educativa i assegurar que tots els infants –també els que tenen una discapacitat, sigui quina sigui– puguin participar plenament tant a l’escola com en les activitats extraescolars. És un procés llarg, però essencial perquè l’educació inclusiva deixi de ser només un principi i esdevingui una realitat per a tothom.
Quins són els principals obstacles, creus tu, que troben les famílies amb infants amb discapacitat en el sistema educatiu?
El valor que té un infant amb discapacitat en una escola ordinària és altíssim. Ensenya els altres infants a entendre que les persones són diverses, a reconèixer que totes tenen els mateixos drets, i que la diversitat forma part de la vida i és enriquidora. L’escola inclusiva té molts avantatges: transmet valors i actituds, reforça la cohesió social i fomenta el treball cooperatiu, entre d’altres. Tot i això, sovint les famílies amb infants amb discapacitat ens traslladen queixes perquè el sistema educatiu ordinari no els garanteix els suports que necessiten. El nombre d’infants amb necessitats educatives especials s’ha duplicat en menys de deu anys (ha passat de 15.000 alumnes el curs 2017/2018 a més de 32.000 el curs 2024/2025). I, tot i que els recursos s’han incrementat, tant mestres com famílies alerten que no són suficients i reclamen una mirada més realista i personalitzada.
Com podem garantir que l’alumnat amb necessitats educatives especials tingui accés real al batxillerat i a la formació professional?
Que cal treballar per millorar aquesta situació és un fet que avalen les xifres: només el 10 % dels alumnes amb necessitats educatives especials accedeixen al batxillerat, mentre que la xifra general és del 50 %. Un dels principals obstacles és que molts d’aquests alumnes no aconsegueixen graduar-se en ESO, i a això s’hi afegeixen les dificultats per aplicar adaptacions curriculars que els permetin continuar els estudis postobligatoris. Garantir un accés real implica revisar i flexibilitzar els requisits, oferir suport individualitzat, adaptar continguts i metodologies, i assegurar que els cicles formatius i el batxillerat siguin accessibles i inclusius.Un altre repte que cal abordar és l’accés a la universitat, on les persones amb discapacitat pràcticament no hi estan representades.
L’escola inclusiva té molts avantatges: transmet valors i actituds, reforça la cohesió social i fomenta el treball cooperatiu, entre d’altres
Quins canvis estructurals caldrien per fer efectiva la inclusió en tots els àmbits?
La inclusió implica que les persones amb discapacitat disposin dels recursos i les oportunitats necessaris per participar plenament en la vida econòmica, social i cultural, amb un nivell de vida digne i normalitzat. Per aconseguir-ho, cal actuar de manera estructural en diversos àmbits, però un dels més fonamentals és la inserció laboral. L’accés a una feina digna és clau per promoure l’autonomia i la participació plena de les persones amb discapacitat intel·lectual. És imprescindible garantir el compliment de l’article 27 de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, que reconeix que tenen dret a escollir lliurement on treballar i a ser ocupades en el mercat laboral ordinari, amb els suports necessaris per fer-ho possible.
Què et preocupa més avui en relació amb els drets de les persones amb discapacitat?
Segurament l’estereotip social encara existent que les persones amb discapacitat no poden ser autònomes o que no entenen el que les envolta, la qual cosa és absolutament falsa. Però soc positiva de mena i m’agrada pensar que tenim el futur ben encarat. I la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat i la legislació sobre l’escola inclusiva en són una bona mostra.
Quin missatge voldries transmetre a les persones que lluiten cada dia per una societat més justa?
Que, amb la seva lluita, contribueixen a fer una societat més equitativa, igualitària i respectuosa amb la diversitat. Els vull donar les gràcies per alçar la veu, per cuidar, per escoltar i per resistir. I també els demano que no defalleixin, perquè construir una societat més justa no és un acte puntual, és un camí llarg. I que encara que de vegades sembli que no n’hi ha prou, cada pas compta i cada lluita suma. No us rendiu!
Quina opinió tens de les entitats del tercer sector?
Les entitats del tercer sector són un actor clau per afrontar els reptes socials. Donen veu als col·lectius en situació de vulnerabilitat, fomenten la cohesió social i cobreixen necessitats que l’Administració no sempre pot atendre. En molts casos, són un motor de canvi a favor de la justícia social i contribueixen de manera decisiva a construir una societat més inclusiva i solidària.
Quins són els teus referents?
La teoria de l’etiquetatge (en anglès, labeling aproach) va ser molt important en l’àmbit criminològic, però també és aplicable a altres camps. Aquesta teoria explica que la desviació no és inherent a l’acte concret, sinó que és una manifestació de la majoria social que qualifica o etiqueta negativament el comportament de les minories quan es desvien de les normes culturals establertes per la majoria. Presta una atenció especial a determinats col·lectius, com els delinqüents juvenils, les persones grans o les minories racials. A Alemanya, als anys setanta, vaig tenir la sort de conèixer el professor Fritz Sack, el principal referent d’aquesta teoria. Aplicada a l’àmbit de la discapacitat, la teoria de l’etiquetatge mostra com les etiquetes socials poden reduir les persones a la seva discapacitat, generant estigma i expectatives baixes. Això els pot limitar les oportunitats educatives, laborals i socials i dificultar-los l’autonomia, no per la discapacitat en sí, sinó per la manera com la societat la interpreta i la tracta.
Què et sembla l’existència del Diari de la DisCapacitat?
Crec que és una iniciativa molt valuosa, perquè ajuda a sensibilitzar l’opinió pública sobre les qüestions que afecten les persones amb discapacitat i promou la seva integració plena en tots els àmbits de la vida política, social, econòmica i cultural. Us encoratjo a continuar treballant-hi de valent!
