Qui fou President de la Generalitat durant els anys 2006 al 2010 ens ofereix la seva visió sobre discapacitat i també els projectes que va portar a terme el govern que ell va capitanejar. El Molt Honorable José Montilla, a més d’exercir càrrecs importants dins de la política, és ciutadà i home com fa palès en aquesta entrevista. No podem obviar, com ell reconeix, que la política és una etapa temporal que hauria de tenir data de caducitat.
Qui és en José Montilla?
Sóc un ciutadà que va tenir l’honor de ser el President de la Generalitat de Catalunya, compromès, des de sempre, amb la lluita per construir i defensar la llibertat, la igualtat, la fraternitat… una societat més justa i solidària. Catalanista i socialista.
Què és per a tu la discapacitat?
La discapacitat és una condició de la persona, que normalment està relacionada amb tenir alguna limitació, diferent respecte a la mitjana de la població. Pot conviure en una mateixa persona amb altes capacitats, en algun àmbit superior a la mitjana de la població.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’una discapacitat?
Sí.
Per què penses que les persones amb diversitat funcional es troben sovint desateses institucionalment?
Les persones amb discapacitat, independentment del seu tipus, es troben amb barreres en la seva vida quotidiana que limiten la seva autonomia personal i generen un desavantatge social que pot vulnerar els seus drets com a ciutadà/na plenament reconegut. Des de les institucions és vital que es faci complir la legislació que empara a tota la ciutadania en general, i a les persones amb discapacitat en particular, sigui des de l’eliminació de barreres urbanístiques, fins a treballar en la igualtat d’oportunitats amb la qual assolir la plena inclusió social. Malauradament l’administració no és tan àgil com ens agradaria, i poden donar-se casos en les que aquestes persones sentí que estiguin desateses.
De quina decisió en relació amb les persones amb discapacitat que vas prendre et sents més orgullós i per què?
Vam implementar la Llei 5/2006, de 10 de maig, del llibre cinquè del Codi Civil de Catalunya, relatiu als drets reals, també la llei de la llengua de signes catalana i la de l’accés a l’entorn de les persones acompanyades de gossos d’assistència.
També les següents lleis i normatives:
– Llei 12/2007 de l’11 d’octubre, de serveis socials.
– Llei 14/2010 de 27 de maig, de drets i oportunitats
– Pla d’acció de l’educació inclusiva en centres ordinaris per a l’escolarització de nens i nenes amb discapacitat, al juliol del 2009.
Les persones amb discapacitat, independentment del seu tipus, es troben amb barreres en la seva vida quotidiana que limiten la seva autonomia personal i generen un desavantatge social que pot vulnerar els seus drets com a ciutadà
A més de fer complir les diferents normatives estatals i europees al respecte, el Govern de la Generalitat de Catalunya del qual vaig ser president va prioritzar les polítiques socials, potenciant l’autonomia de les persones amb discapacitat, per a que la inclusió en igualtat de drets sigui una realitat.
Quin consell li donaries a algun jove diagnosticat amb discapacitat que vol dedicar-se a la política?
Que es formi i aprengui. I que s’acosti a les formacions que més li motivin. El mateix que li diria a qualsevol persona. Dedicar-se a la política ha d’estar lliure d’estereotips discriminatoris envers les persones amb discapacitat.
Per què creus que les persones amb capacitats diverses ens diuen que som limitats?
Per desconeixement. Sovint es posen etiquetes a les situacions diferents, i a qui és diferent. I sovint amb connotacions negatives. Hem de trencar aquestes etiquetes i estereotips i demostrar que una persona amb discapacitat pot estar limitada com qualsevol altra. Les situacions es poden adaptar per a que no existeixi aquesta limitació, o sigui el menor possible.
Què penses de que pugui haver una llei del tercer sector?
Ara fa uns dies que es va tornar a entrar per registre al Parlament de Catalunya la proposició de llei del tercer sector. Aquesta iniciativa pretén reconèixer el paper i la contribució a la societat de les més de 3.000 entitats socials existents a Catalunya.
Quina opinió tens de les entitats del tercer sector?
Aquestes entitats treballen amb professionalitat, vocació i una gran responsabilitat social per atendre a persones amb discapacitats i en general persones amb risc de vulnerabilitat i exclusió social. És important reconèixer i facilitar aquesta labor per part de l’administració pública i del conjunt de la societat.
De quina manera creus que les institucions han d’ajudar a que aquestes entitats puguin complir correctament la seva missió?
S’ha de crear un marc de reconeixement de la seva feina i sumar a aquest reconeixement institucional, els instruments i els recursos que la facilitin. Generant a més a més la promoció i la difusió de la seva activitat.
Quin són els teus referents?
No voldria referir-me a persones concretes, però en el món del tercer sector, sí hi ha moltes persones, moltes d’elles desconegudes que amb la seva feina, et donen exemple i mestratge. Algunes d’aquestes persones, que he conegut al llarg de la meva vida, podria dir que són referents per a mi.
Què et sembla que existeixi el Diari de la DisCapacitat?
És un mitjà interessant, necessari, transversal i dinàmic. És una forma de tenir informació actualitzada sobre aquest àmbit, que no només és útil per les persones amb discapacitat, sinó per tota la ciutadania en general. Felicitats!
Suposo que com a persona humana, acompanyar vitalment a un país perquè la gent d’aquest país visqui millor deu ser meravellós, però sincerament quina decisió política creus que podries haver adoptat i no ho vas fer en relació a la discapacitat?
En una societat democràtica, com la nostra, el poder públic ostenta temporalment i té controls i contrapesos. Jo vaig tractar de dur a terme polítiques públiques respecte a la discapacitat, amb les quals m’havia compromès i que figuraven al programa electoral. N’hi va haver algunes que la falta de recursos (crisi econòmica) i de temps, va impedir realitzar. Crec que la valoració s’ha de fer sobre el conjunt de l’acció de govern… és història, i cadascú tindrà la seva valoració sobre aquesta. Sempre queden coses pendents per fer, i per això és normal no sentir-se plenament satisfet.
