Dimarts, 26 octubre 2021
IniciEntrevistesJordi Corominas: "Anava a classe amb una nena amb síndrome de Down,...

Jordi Corominas: “Anava a classe amb una nena amb síndrome de Down, i això em va ensenyar a tractar-la com una igual”

jordi corominas i mireia guilera
Jordi Corominas amb Mireia Guilera // Foto: Mireia Guilera

Us presento a un altre dels meus referents, Jordi Corominas i Julián. Escriptor, crític literari , agent cultural, i periodista, autor entre d’altres de Barcelona 1912 el caso de Enriqueta Marti, i Paràgrafs de Barcelona. Vaig conèixer a en Jordi fa un parell d’anys. Ell era el docent d’un curs sobre personatges de Barcelona. 

Com en les altres entrevistes als meus referents periodístics, li he preguntat a en Jordi que opina del periodisme, entre d’altres coses. No deixeu de llegir aquesta curiosa entrevista, amb respostes al més pur estil “Corominiano“ al que ja ens té acostumats a molts el polifacètic Jordi Corominas.  

Podries donar-me algun consell, de com fer una bona entrevista escrita? 

Jo crec que com a tota feina el millor Consell és practicar l’ofici, i a vegades no és tan senzill; pel que fa al meu cas concret considero preparar les entrevistes quelcom imprescindible, i ho menciono perquè hi ha periodistes que no ho fan amb l’excusa de la pressa i altres variants, excuses de mal pagador diríem. Un cop ficat dins privilegio l’entrevista com un diàleg, una conversa on jo tinc una veu molt relativa, fent-me notar molt relativament perquè, això també sol oblidar-se, el protagonista és l’entrevistat. A partir del diàleg les respostes flueixen, el lector ho agraeix, es confereix naturalitat i s’evita el fet d’anar amb un qüestionari preparat, cosa útil quan es fa per e-mail, però nefasta en directe. 

Hi ha un nombre de preguntes idoni? 

No hi ha un nombre de preguntes idoni, depèn molt del clima entre entrevistador i entrevistat, la disposició d’aquest darrer i també d’allà on vols arribar amb el diàleg; això ho dic perquè valoro el conjunt total, no vaig mai a la gran troballa, aquesta sorgeix amb la resta.  

En què ets poc hàbil? 

De petit tenia fama de ser maldestre, patós perquè ens entenguem, i d’adult diria que ho sóc força menys.  

Quina relació tens amb la Discapacitat? 

La tinc de totes maneres, perquè quan era petit a la meva classe hi havia una nena amb síndrome de Down, la Roser, i això em va ensenyar a tractar-la com una igual. Era l’amiga de tots, la protegíem dels cretins i bé, després això sens cap mena de dubte m’ha ajudat a la vida, on ja com a escriptor, periodista o professor he tingut força contacte amb discapacitats, agraint-me sempre ells aquesta normalitat.  

El món seria millor si … 

Hi ha massa coses a millorar, però el món fóra millor sense nacionalismes. Voltaire deia que la pàtria és allà on ets feliç i ho subscric, i amb una voluntat del bé comú de la classe política, governant per a tothom i cercant de pal·liar les desigualtats i avançar cap a una correcta redistribució de la riquesa, implicant això altres mesures, com la cura de la natura, la solidaritat entre països i, sobretot, entre persones.  

Quin és l’adjectiu que creus que et defineix millor? 

Aquesta és una pregunta molt difícil. Segurament aquest adjectiu seria sincer, fet que em causa tantes satisfaccions com problemes. L’altre seria ambiciós, però l’ambició no és dolenta, és senzillament desig de treballar en allò que crec i poder transmetre als demés aquesta passió i coneixement.  

Per què vas decidir dedicar-te al periodisme? El periodista neix o es fa?  

És quelcom que sempre he dut a la sang. Recordo ja d’adolescent voler fer cursos de ràdio i més tard, quan estudiava Humanitats, anar al segon cicle de periodisme. Al final no vaig fer ni una cosa ni una altra, en part perquè periodistes de prestigi em digueren clarament que si era periodista no necessitava carrera i podria assolir el meu jo a l’ofici tal com era. Però atenció, la meva vocació és innata, sens dubte, tot i així un periodista neix i es fa, ens hem de perfeccionar constantment.  

Digues tres noms que siguin o hagin sigut el teus referents periodístics?  

Toco molts pals i això complica la tria. Un d’ells seria Josep Maria Huertas Claveria, a qui sense conèixer m’ha donat una base extraordinària per a treballar una de les meves passions: Barcelona. Els altres dos encara són en actiu i hi treballo o hi he treballat. El Daniel Arjona, cap de Cultura de El Confidencial, és un periodista de raça i m’agrada quan em denega un tema perquè m’exigeix esforç i em mostra un diàleg permanent per a millorar la secció, doncs un pot tenir un nom, però la feina és en equip. L’altre és l’Antonio Delgado, una bèstia radiofònica que trobo molt a faltar després del canvi al 24 Horas de Ràdio Nacional. Amb ell aprenia sense consells de cap mena, senzillament fent ràdio plegats, i el mateix em passa amb la Valle Alonso, amb qui des de 2013 fem ‘Mujeres Malditas’, pioner a l’hora de parlar entorn el feminisme a Espanya.  

Quina és la persona que t’ha agradat més poder entrevistar, i per què?  

He gaudit molt amb les entrevistes amb l’Enrique Vila-Matas, més que res per una sintonia entre ambdós. Tot i així m’encantaria fer més entrevistes polítiques, i ara mateix gairebé pagaria per poder parlar amb Emmanuel Macron o l’escriptor Michel Houellebecq. Dels desapareguts pagaria per molts noms, però m’hagués encantat passar un dia amb Josep Pla, una de les meves debilitats, com Jean Cocteau, el poeta francès.  

I al contrari, quin personatge t’ha resultat més dificultós i per què?  

No he trobat gairebé mai un entrevistat/ada difícil pel que comentava del diàleg, un facilitador perquè ajuda a crear molta distensió. Ara així, pensant a raig, recordo com l’entrevista amb el Javier Pérez Andújar va ser difícil, però res de l’altre món, de fet ara som bons amics, i més que ho serem.  

Alguna vegada per feina t’han demanat que canviïs algun tret de la teva personalitat?  

No, no m’ho diuen, però amb el temps un és ben conscient de com és, i el meu tarannà i concepció cultural no són molt freqüents aquí. Suposo que a molts els hi agradaria que em callés força més, però això no passarà.  

Quin Superpoder t’agradaria tenir? 

Deien els Manel que sempre he volgut tenir un superpoder, veure regalimar a qui volgués oli de sobrassada com si fos suor. Aquest seria molt divertit, però posats a escollir m’agradaria poder teletransportar-me.  

Sense quin dels 5 sentits podries viure?  

Sense la vista em desesperaria, no en tinc cap mena de dubte. L’olfacte i el gust em sabria greu, però tampoc seria molt greu; en canvi el tacte i l’oïda són d’una bellesa inenarrable.

Subscriu-te a la Newsletter

Per estar al dia de les últimes notícies del món de la diversitat funcional a Catalunya

Fes-te subscriptor Premium

Si vols tenir accés a totes les notícies publicades al Diari, l'agenda del sector, i informació sobre subvencions, ajudes, convocatòries, recursos i moltes més coses, subscriu-te a la Newsletter Premium

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat-spot_img

ÚLTIMES NOTÍCIES