Dimarts, 30 novembre 2021
IniciEntrevistesIsabel Soto: “La discapacitat no ve amb un manual d'instruccions i has...

Isabel Soto: “La discapacitat no ve amb un manual d’instruccions i has d’aprendre a conviure amb ella“

isabel soto
Isabel Soto, Tècnica en Educació Infantil // Foto: Isabel Soto

Aquesta es la història de superació d’Isabel Soto Gavaldà, un clar exemple que tot i les barreres els somnis es poden fer realitat. “Els valents sucumbeixen a la mort un cop només i els covards, senyor, moren constantment”. No us puc dir gaire cosa més …només que llegiu aquest testimoni, exemple de que tot és possible si t’esforces. Ella mateixa ens explica la seva història en primera persona …

“El meu nom és Isabel María Soto Gavaldà. Vaig néixer a Barcelona però m’he criat a Vilanova i la Geltrú tota la vida. Sóc la petita de 8 germans. Vaig néixer de sis mesos aparentment tot va anar bé però als 15 dies vaig patir una hemorràgia cerebral, que va desencadenar una discapacitat anomenada paràlisi cerebral. Aquesta és una discapacitat produïda per una lesió al cervell que t’afecta la part motriu del cos. Hi ha moltes variants. En el meu cas tinc una hemiplegia de la part dreta del meu cos i tinc diagnosticada disfèmia que és un trastorn de la parla que produeix una mica de tartamudesa i que m’entrebanqui amb algunes paraules. Em vaig graduar de Tècnica en Educació Infantil. Educació social, màster en psicologia conselling i teràpia Gestalt, postgrau en coaching, màster en direcció de recursos humans i segueixo ampliant els meus coneixements, m’encanta estar en continu aprenentatge. Actualment treballo com a Educadora social en un centre ocupacional anomenat l’Espiga, on sóc la monitora d’un grup de nois on duem a terme activitats diàries“.

Com recordes la teva infantesa?  

diari-discapacitat-300x250e

La meva infantesa va ser una infància molt feliç I era una nena molt alegre que sempre tenia un somriure a la cara I era estimada per tots els dels meu voltant. Sí que és cert que els meus primers anys de vida van ser durs,  perquè jo no caminava i anava d’un lloc a un altre a quatre grapes per casa. Recordo als meus pares anant d’un metge a un altre per a veure qui li donava la millor solució perquè la seva filla caminés perquè els van dir que aniria en una cadira de rodes..  

Finalment em van operar dels tendons per poder caminar. Anava a un centre d’estimulació precoç del Garraf on em feien teràpies de fisioteràpia, de logopèdia, I psicologia. Vaig estar durant vuit anys anant a aquest centre. També durant la meva infantesa vaig haver-hi d’escolaritzar-me en una escola. Recordo aquesta època bastant dura, perquè els pares anaven d’una escola amb una altra a veure qui m’acceptava perquè no havia coneixença de la meva discapacitat I els professors I directors no se la volien jugar perquè no sabien com tractar-me o no es veien capaços I deien que jo podia ser una responsabilitat molt gran no estaven preparats. Fins que vam trobar una escola que em van acceptar molt bé I vaig estar fins l’ESO. L’escola era  el Col·legi Residència L’Arboç, on els professors em van recolzar bastant I em tractaven com una més de la classe.   

Ets la petita de 8 germans. Quin  tracte tenien la resta dels teus germans amb tu? Et vas sentir sobre protegida en algun moment? 

La relació dels meus germans amb mi sempre ha sigut i és molt bona. El tracte sempre ha sigut fantàstic, I continua sent-ho. Som una família molt unida I ens recolzem uns als altres. I en algun moment si pot ser sí que m’he sentit sobre protegida però jo aquesta sobreprotecció la puc entendre per les situacions que he viscut no gaire agradables sempre han estat al meu costat i m’he han defensat de qualsevol injustícia. 

En quin moment vas descobrir que eres diferent de la resta dels teus germans?  

Mai m’he vist diferent de la resta dels meus germans, perquè ells I els pares han fet que sigui així. M’han tractat com una més i m’he han ensenyat a fer les coses perquè tingui una major autonomia i independència possible.  

El problema no son els germans o la família ells son qui estan sempre al teu costat. Si és cert que la única diferència era que jo des de ben petita anava a rehabilitació i havia de fer les meves teràpies per poder caminar i tenir més equilibri I poder aguantar-me dreta. Recordo la meva fisioterapeuta, que em buscava estratègies perquè quan caigués a terra no em fes mal. Ella em deia durant la teva vida et cauràs unes quantes vegades I hauràs d’aixecar-te del terra moltes vegades perquè no tindràs a ningú que t’ajudi i ho hauràs de fer tu sola. I me enutjava perquè caigués d’un costat amb un altre i quan estava al terra em deia “Ara aixeca’t!!” Eren moments durs però li agreixo perquè he sapigut caure sense fer-me mal.   

Què és el que mes agraeixes a la teva família? I el que menys? 

Agraeixo tot a la meva família. No li que recrimino res. Gràcies al meu pare a la meva mare, pel seu amor, el seu suport, consells i exemple de vida. Gràcies als meus germans pel seu suport, pel seu amor i la seva amistat incondicional. Gràcies a la meva família per la seva presència en tot moment i l’entusiasme que em contagien a la vida. 

Sempre han estat al meu costat i m’han recolzat en tot. L’única cosa que demano des de aquí és que respectin a les  famílies parlant-los des de el respecte  fent- los partícips de la seva millora I educació posant-se en el lloc d’ells pensant que com vosaltres voleu el millor per el vostre fill ells també. Penseu que la discapacitat no ve amb un manual d’instruccions i necessites un període d’adaptació.

La discapacitat no té cura, la millor cura que existeix es aprendre a viure amb el que et passa i estar envoltada de la gent que t’estima.   

Quina va ser la reacció dels teus pares quan els vas dir que et volies convertir en Tècnica en Educació Infantil?  

Els pares van rebre bé la notícia, i em van recolzar des de el primer dia i els meus germans també em veien capaç de treure’m el que jo volgués. El problema no era la família, el problema era les professores que vaig tenir durant al meu aprenentatge.  

Els inconvenients veien primer de tot quan jo vaig anar apuntar-me a fer el cicle. Sense conèixer-me ni posar-me a prova, ja estaven dient que el cicle era molt difícil I no aprovaria els exàmens que havia d’estudiar molt. Quan van veure que els exàmens eren de nota alta, em van dir que no esperàvem que pogués treure aquestes notes i em van demanar perdó. Després va arribar al moment de fer pràctiques a  una escola i em van dir que em busqués jo la “guarderia “perquè elles deien que no volien cap responsabilitat perquè no m’agafarien en cap lloc a fer pràctiques. Quan vaig acabar les pràctiques, va arribar el moment de buscar feina i aquestes senyores em van faltar el respecte, em van tancar en una habitació I em van començar a insultar.   

I em van dir: “Tu creus que et contractarem aquí per a treballar? Tu qui t’has cregut que ets? No treballaràs aquí ni a cap altre empresa, ningú et   contractarà saps per què? perquè ets una coixa i una tartaja, i per molt que lluitis no ho aconseguiràs, ets una “somiatruites”. Jo volia ser astronauta i no he pogut ser-ho i si jo no ho he aconseguit tu menys “tu vols que fem una cursa a veure qui guanya?. Tu et llicenciaràs però no treballaràs  mai de lo teu”. I em van dir més coses però les deixo de banda perquè això ja està passat I em van dir” et demanem perdó si t’hem ofès però que sàpigues que seguim pensant en mateix. 

Amb els anys els hi vaig agrair moltíssim, aquestes duríssimes paraules i que em comparéssim amb altres persones amb discapacitat i sense i em diguessin que jo seria una més i no arribaria no per la meva intel·ligència sinó per les meves condicions físiques. Amb els anys he pogut treballar a guarderies, escoles, amb nens maltractats i  ara ahe conseguir un treball fix. 

Crec que per educar no fa falta guanyar una carrera, no eduquem amb les cames, eduquem des de l’exemple, els valors, el respecte, l’amor, l’empatia i la comprensió. 

Es cert que en el nostre dia a dia m de aplicar l’ empatia ja que és l’eina bàsica per al desenvolupament de l’ésser humà. Un valor fonamental en tot tipus de circumstàncies i que a moltes persones els falta.  

Recordes el primer dia d’universitat? 

Sí ho recordo perfectament. Tenia un rebombori de emocions juntes, que no sabia com focalitzar-les. Per una part sentia incertesa de no saber com aniria, i per una altra banda la il·lusió d’haver arribat a la Universitat. L’adaptació va ser molt bona ja que la meva universitat era a distància. Per mi no suposava cap mena de inconvenient ja que s’adaptava a les meves necessitats i podia estudiar sense cap tipus de pressió i al meu ritme. Els professors em deixaven fer i no em limitaven el meu procés d’aprenentatge. Va ser igual que la resta dels meus companys. L’única cosa era que em deixaven una mica més de temps per acabar els exàmens I ja està.   

Com va ser el teu primer dia de feina a l’Espiga? 

Molt tranquil. Però no sabia que era una tranquil·litat que duraria poc, perquè el ritme de feina a la fundació sol ser trepidant! Em vaig sentir molt acollida des del primer moment en què vaig arribar. La directora em va presentar l’equip que integrava el Centre ocupacional i em van exposar quines tasques faria al llarg de la meva estada allà.  Vaig  començar fent una substitució de una companya, anava a treballar quatre hores de dilluns a divendres per les tardes. Jo sentia que aquell era el meu lloc, i vaig notar que em deixarien participar en les activitats  diàries i involucrar-me amb els nois. i que aprendria un munt. I, definitivament, aquesta predicció s’ha complert.  

Amb el temps la directora I el coordinador em deixaven fer més tasques i em van provar també a la residència i feia les tasques que em tocava i em desenvolupava molt bé. I veien que els nois responien i volien estar amb mi i sabia com tractar-los i treballar perquè les tasques sortissin endavant i els nois milloressin dintre de les seves funcions cognitives i físiques.  

Més endavant, em van buscar una plaça per a mi, I em van ampliar l’horari a 8 hores I amb el temps m’han fet contracte fix, i m’he han donat més responsabilitats.    

Concretament quines son les teves funcions?  

Les meves funcions són de monitora, sóc la tutora d’un grup de nois que tenen discapacitat física o intel·lectual i la responsable de dos tallers que són de triturar paper i el taller de sabons. Les meves funcions són portar a terme les activitats de aquests dos tallers; participar en el procés de planificació de Centre; acompanyar en el treball grupal i individual dels nois que estan en Atenció directa; enregistrar de forma completa la informació dels usuaris en els sistemes de registre de les activitats que han dut a terme durant el dia; fer de mediadora per resoldre conflictes entre els usuaris; donar suport a les necessitats bàsiques dels usuaris; i participar en la reunió d’equip entre d’altres tasques.   

En què creus que pot ajudar el teu testimoni?  

Crec el meu testimoni pot ajudar a tot tipus de persona que estigui passant per una situació difícil i a les famílies que tinguin un familiar amb algun tipus de discapacitat. 

Màster en psicologia conselling i teràpia Gestalt, postgrau en coaching,.. en la teva vida quotidiana t’ha ajudat tenir coneixements? 

Si m’he ha ajudat a comprendre millor els meus problemes, prendre decisions, o realitzar canvis en alguns aspectes de la meva vida i arribar als meus objectius i poder ajudar a altres persones a trobar el seu propi benestar personal I aplicar-ho a la meva feina amb els usuaris i en la vida quotidiana. 

Et consideres una persona feliç? 

Crec que la felicitat és relativa i depèn dels nostres pensaments positius i depèn d’un mateix, de les persones que ens envolten. És important atreure les persones correctes a la teva vida o tenir cura a les que ja hi són és igual d’important. Les persones que ens fan sentir bé són aquelles amb les que podem ser nosaltres mateixos sense requerir de cap tipus de màscara. Són les persones que et donen suport en el que fas o decideixes i amb les que t’encanta passar el temps I gaudir  de cada moment de la vida. 

Considero, que cada persona que es creua en el nostre camí al llarg de la vida porta amb si un propòsit, ningú passa per la nostra vida per casualitat, alguns amb més o menys impacte, però tots fan possible part de les nostres lliçons de vida. Cada persona ens aporta alguna cosa, de cada un aprenem alguna cosa o aportem o ensenyem alguna cosa als que ens envolten. Aquesta persona que necessitem en aquell precís moment sempre es creuarà en el nostre camí, les persones seran sinònim de felicitat per a nosaltres, mentre altres eclipsaran el nostre somriure, però l’important és ser conscients que aquesta persona hi és en aquell moment perquè la necessitem. Aprendre, conèixer-nos a través d’ella, donar, rebre, perdonar, comprendre i / o ajudar això es ser feliç a la vida per mi, senyal de que estem vius.  

T’esperaves arribar tant lluny?  

Jo des de petita, tenia molt clar el que volia fer i  ser el que passa que amb els anys m’he trobat amb gent que no et dona suport, gent que et dona la mà i gent que no sap com ajudar-te. Quan la gent et coneix de primeres, no confia en tu i et posa etiquetes. Com jo dic, les etiquetes estan als envasos perquè si les poses a la gent, no les deixes formar-se a si mateixes, ni a construir la seva identitat. Moltes vegades decideixen per tu i com he dit abans et falten el respecte I això et baixa  l’autoestima I he tingut temporades de desaparèixer a descansar perquè aquestes situacions produeixen desgast emocional, mai he tingut la necessitat de abandonar res del que he començat a fer però si la necessitat de prendre el meu temps i recarregar les piles. Per tornar a donar el millor de mi. Però si jo m’esperava arribar fins on he arribat perquè ho somiava des de petita I m’imaginava treballant. El que no m’esperava era que algú em dones aquesta oportunitat tant gran i encara em costa creure-m’ho perquè somiava treballar amb aquesta fundació durant molt de temps i gaudeixo molt el meu dia a dia a la feina, i no hi ha major satisfacció que tots els usuaris vulguin estar amb tu, veure que t’estimen i que els directors et valorin i veure que estàs fent la teva feina ben feta. Aquí et dones compte que val la pena passar per situacions no tan agradables per gaudir realment del que és important per a tu. Agraeixo a totes les persones que em van tancar portes, perquè, se’m han obert finestres. Em va quedar clar que aquells no eren els meus llocs. 

Quina ha estat la teva motivació per seguir endavant?  

Primer de tot jo mateixa. Gràcies als recursos que he adquirit, arrel de la meva experiència de vida i la meva fortalesa interior, la meva família, professors a l’Osmani. No tinc paraules per aquestes persones són el meu referent I la meva motivació cada dia. Totes aquestes persones tenen un lloc molt especial al meu cor, per haver recorregut junts el camí.  

Subscriu-te a la Newsletter

Per estar al dia de les últimes notícies del món de la diversitat funcional a Catalunya

Fes-te subscriptor Premium

Si vols tenir accés a totes les notícies publicades al Diari, l'agenda del sector, i informació sobre subvencions, ajudes, convocatòries, recursos i moltes més coses, subscriu-te a la Newsletter Premium

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat-spot_img

ÚLTIMES NOTÍCIES