El Departament d’Educació no deixa mai de sorprendre. I quan parlem d’“escola inclusiva”, millor preparar crispetes: la pel·lícula és de terror. El juliol de 2024 es va publicar la resolució EDU/2730/2024, una mesura excepcional que permetia, finalment, que alumnat amb necessitats educatives especials (NESE) que no havia pogut obtenir el títol d’ESO entre 2017 i 2023 pogués accedir-hi mitjançant una entrevista o prova adaptada al seu Pla de Suport Individualitzat (PI).
Sobre el paper, era una gran notícia. Però la realitat ha estat ben diferent: una aplicació desigual, confusa, humiliant i sotmesa al criteri arbitrari de direccions i inspeccions. Tot i que la resolució deia explícitament que “per als alumnes amb pla de suport individualitzat es prenen com a referents les competències establertes en el seu pla”, el que ha viscut la meva filla i tantes altres famílies és un via crucis. Des de la ignorància absoluta del centre i dels equips d’assessorament, fins a la manca de resposta de la inspecció. Ningú no sabia res.
En ple segle XXI, la inclusió continua sent una etiqueta buida, un eslògan per quedar bé, mentre les pràctiques reals continuen sent excloents
I mentre el temps passava, la frustració creixia. Ens vam posar en contacte amb la Unitat d’Atenció a Famílies i Suport a la Inclusió Educativa, que va confirmar que, tenint el PI aprovat, només calia una entrevista. Però el centre insistia a exigir exàmens de matèries ordinàries, fins i tot de dibuix o educació física, innecessaris segons la normativa. Ens deien que a l’Esfera només hi constaven tres assignatures aprovades, ignorant deliberadament l’informe d’avaluació del PI, que recollia que totes les competències s’havien assolit. Ens van arribar a dir que aquest informe “no tenia validesa”.
Tenim constància de centres que han aplicat la resolució correctament i han atorgat el graduat mitjançant l’entrevista. Però d’altres han optat per perpetuar la humiliació a aquest alumnat, exigint-los proves que no es demanen ni a l’escola d’adults. En ple segle XXI, la inclusió continua sent una etiqueta buida, un eslògan per quedar bé, mentre les pràctiques reals continuen sent excloents. Quin futur emocional esperem per aquests joves després d’anys de desatenció, manca de recursos i ara, una nova humiliació?
El Departament parla d’“equitat” i “inclusió”, però els fets demostren una altra cosa: manca de voluntat política, deixadesa i una administració que es renta les mans. I moltes famílies, cansades i ferides, acaben desistint de l’escola ordinària. Potser és hora de posar notes al sistema educatiu. En qualificacions de la meva època d’estudiant: Molt deficient.
