Enric Auquer (actor): “Jo també tinc una discapacitat. Estic diagnosticat de TDAH i sóc híper dislèxic”

enric auquer actor
Enric Auquer // Foto: Imatge cedida per la representant de l’actor, Laura Ramon. 

Molts potser el coneixeu en el seu paper d’Eloi a la sèrie de TV3 ‘Com si fos ahir’, però en aquesta ocasió volíem parlar amb l’Enric Auquer per a saber com es va preparar el personatge de Gari a la serie Vida perfecta’, on el seu personatge és el d’un noi amb diversitat funcional.

– Com va rebre l’Enric Auquer el paper de Gari a ‘Vida Perfecta’?

Doncs a mi va arribar-me perquè havia treballat amb la directora de casting Arantxa Velez. Ja havia fet un altre càsting amb ella per a una altra pel·lícula, i va pensar em mi i van enviar-me una part del text.

Quant t’envien escenes de sobte, hi ha textos amb els que quan els llegeixes empatitzes ràpidament. I amb el personatge del Gari va passar-me molt ràpid. La vaig llegir a casa i vaig veure que alguna cosa sonava, que alguna cosa ressona i de sobte veus que ets capaç de fer-ho. I amb en Gari era molt evident i vaig connectar molt. Jo podia empatitzar bé amb el conflicte d’aquest personatge. Amb el que el motivava i amb la seva energia. I vaig estudiar-me el text i vaig fer la prova amb una proposta emocional, sense cap tipus de feedback amb la Leticia. Abans de tot això, jo sentia que aquest personatge tenia una sensibilitat semblant a la meva.

Banner Col·lectiu Ronda 300x600
– Quina relació tens amb la discapacitat?

Jo sóc de Verges del Baix Empordà. Al meu poble hi ha un senyor que es quasi una institució, que es diu Josep Cots. És una persona amb diversitat funcional. Abans se’ls deia “retardats“. De petits hi havia molta burla al poble, però hi havia molt respecte cap a ell i la seva família, perquè la seva germana també tenia diversitat funcional, i la seva mare també. Eren un clan curiós, la veritat, però sí que hi havia una mica d’estigma cap aquest personatge. I en Josep Cots era un tio super pacífic que feia milions de coses. Era el periodista del poble. Escrivia poesia, i tenia un grup de teatre, també era entrenador dels nens petits de futbol, i fins i tot muntava processions de la dansa de la mort. Per als petits del poble, feia moltes coses, i li agradava molt fer massatges, però mai trobava ningú que se’ls deixès fer. I jo des de molt petit, des de 10 anys els dimarts i els dijous, després de l’escola venia a casa meva i em feia un massatge, d’una hora i mitja. A mi m’encantava que em fessin massatges. Vam establir una relació bastant maca. Ell investigava en les seves ganes d’aprendre a fer massatges i jo me’ls deixava fer.

Ens vam fer molt amics, i en Gari està una mica inspirat en Josep, salvant distàncies perquè en Josep ja es un senyor de 50 i molts.

BANER_300X250

D’altra banda, jo també estic diagnosticat de TDAH, sóc hiper dislèxic que també es un tipus de discapacitat, no? I emocionalment també sóc bastant discapacitat (riu).

– A tu que t’ha aportat personalment el personatge d’en Gari? Com el vas preparar?

M’ha aportat milions de coses. Explicaré una mica com l’he preparat, per no caure en un cltitxer, ni el paternalisme. Jo vaig estar amb persones amb diversitat funcional (el Victor sobretot), és un noi de la meva edat, increïblement bonic. Un company excel·lent i una persona meravellosa que m’ha ajudat moltíssim. M’ha entès molt bé, amb totes les meves pors. El Victor interpreta a en Richy a la sèrie. És el meu company de pis. Ell m’ha acompanyat sense gens de prejudicis, entenent molt bé quina era la meva feina. Jo també li vaig explicar molt bé, perquè clar, jo de sobte m’havia de posar a treballar i a fingir una diversitat funcional semblant a la seva. Suposo que treballar amb ell també em va fer agafar molta consciència del respecte i responsabilitat. Jo tot això ho vaig voler treure de cohesió, perquè si no era massa complicat. Li havia de perdre la por a la discapacitat, i si no perds la por, el respecte tampoc el pots humanitzar.

Al final tots som persones, bones, dolentes, a vegades amb una moral, millor o pitjor, que uns altres. També parlava molt amb el Victor Fontela (Richi) a la sèrie, preguntant-li molt sobre la seva sexualitat, “sobre si se la pela o no“, quina relació té amb els seus pares, sobre el paternalisme, sobre el seu empoderament , les seves passions, quins eren els seus desitjos, que imaginava que seria de gran, on estaria, etc. Al Victor li encanta jugar a escacs, i fèiem unes partides d’escacs que sempre em guanyava.

I després per preparar el personatge, a partir de l’engany, de preparar una cosa com corporal, de que pogués enganyar a tothom. Em vaig concentrar en una cosa energètica, que el Victor té molt i que també tenen les persones que tenen diversitat funcional, o discapacitat intel·lectual, que es que són persones molt candides, i quan dic candides es una virtut! humana. Vaig intentar imitar aquesta manera d’escoltar, i tenir la mirada molt oberta. I deixar que fluís tot, i xuclar i absorbir tot això per a preparar el meu personatge.

– Després d’aquest paper, entens més a les persones amb discapacitat? En què diries que has canviat?

No les entenc ni millor ni pitjor. La societat ens divideix, no una mica. Les persones amb diversitat funcional, ens separa ens margina, i si tu no li prestes atenció doncs de sobte penses que jo pugui ser un amic d’una persona amb diversitat funcional. O que jo pugui dedicar el meu temps, que poc en tinc, a persones amb diversitat funcional, no? perquè penses…bueno doncs mira prefereixo fer un altre cosa. O que em poden aportar? Què hi han tots aquests tabús i de sobte, el que si m’ha passat és que jo m’he fet amic de persones amb diversitat funcional, amb lo qual m’ho he passat molt bé amb ells.

Ara mateix els veig poc perquè tinc uns filla petita i poc temps. Ho dic per no ser hipòcrita. Que ara no sembli que hem passo el dia amb el Victor  i l’Alba (Richi i Natalia) a la sèrie. No és veritat. No m’ho passo però sí que els hi tinc un carinyo molt gran. Ens escrivim molt per WhatsApp i ens fem àudios i m’expliquen com estan, i jo els hi explico que estic fent.

Sobretot això. No sé que m’ha canviat. Jo també coneixia al Josep com us he explicat abans, i havia tingut una relació d’amistat amb ell quan era petit. Però si m’ha servit per trobar-me persones de la meva edat, que tenen uns conflictes diferents als meus i entendre’ls i estar amb ells. És molt enriquidor.

I es la lluita del Gari a la sèrie empoderar-se lo suficient com per dir jo faré això! i lluitaré contra el meu pare, com en aquest cas a la sèrie, i tirar endavant el meu desig i el que la vida m’ha regalat. No? Una mica això i empatitzar amb tot això m’ha fet entendre molt que aquesta és una de les grans dificultats de les persones amb diversitat funcional. Que no són ben acompanyats amb unes famílies que empatitzen bé amb la humanitat i amb el que hi ha el ésser que hi ha al darrere. Aquell empoderament de prendre una decisió adulta. Perquè a la que tenen 30 o 40 anys són persones adultes que la mateixa societat i la mateixa por de la gent que els estima els ha fet petits. Moltes vegades els hem transmès tanta por que senten poca valentia per enfrontar coses, no i superar aquest paternalisme extern és molt complicat.

Com quan els diuen aquella paraula de “usuaris“ que trobo horrible!!!  Les persones que es dediquen a acompanyar persones amb diversitat funcional diuen els “meus usuaris“ que jo se trobo una paraula molt lletja. Ostres !!!! Ara no sé perquè venia això dels usuaris …ara no recordo. Però bé, crec que entenc millor la diversitat després de fer en Gari.

– Què els diries a la gent que encara té una visió heròica i superficial de les persones amb discapacitat?

Respecte a l’última pregunta, els diria que si tenen oportunitat de que un dia a la vida es creuin amb una persona amb diversitat funcional, que l’escoltin molt, perquè poden aprendre moltíssim. Al final a la sèrie de la Leticia Dolera, queda molt clar que el que està més sa de tots, és en Gari. Es un tio que està absolutament sa, i que té unes necessitats a la vida.

A tota aquella gent els diria això! Que en la diferència hi ha l’aprenentatge, i que és cert que hi ha diferència, tampoc s’ha de negar. En la diversitat dels éssers hi ha la riquesa i parlar i conèixer tot sempre és positiu. I sobretot els diria que no prejutgin la discapacitat. Hi ha un ser i una ànima increïble…bé, increïble no sempre. Segurament hi ha gent amb diversitat funcional que són horrorosos, però hi ha d’altres que son fantàstics.

I respecte a la por a la diversitat no sé, que cadascú faci el seu camí. Al final hi ha gent que no li interessa gens. I hi ha gent que la nega inclús.                Hi ha imbècils per a tot. 

 Mireia Guilera 

Sigues el primer a opinar

Deixa un comentari

La vostra adreça de correu no serà publicada


*