
S’aproxima el 8M i és un bon moment per compartir algunes reflexions personals que em suscita aquesta jornada a favor d’una societat d’empoderament feminista i ferma per tota igualtat positiva, realista i inconformista entre homes i dones. El primer que vull, és agrair la tasca ingent de les dones en els espais col·lectius. El seu esperit crític i la seva manera de situar-se davant els reptes globals, ens esperona a no defallir, ens fa sentir orgullosos del que som i ens permet centrar-nos en energies variades per a aconseguir allò que volem ser: una societat sense discriminacions.
Així mateix, vull retre homenatge a totes aquelles dones que aquest any i l’anterior han estat injustament assassinades a mans d’un home en un acte denigrant, nociu i que respon a una concepció errònia del que significa ser ciutadà d’una societat decent. Vull recordar-me del conjunt de famílies que han sofert en primera persona la crueltat de perdre a un ésser estimada a causa d’un masclisme excloent. Vull enviar-los una abraçada fraternal i expressar que no es troben soles.
No podem fer un pas enrere! El feminisme és un exercici noble de justícia social que capacita la societat per a ser lliure, exercir la llibertat i la dota de més humanitat restant materialisme superficial que no porta enlloc. El feminisme autèntic i que marca tendència neix de l’autodeterminació racional humana i no de la imposició egoísta d’alguns que l’únic pel qual viuen és per a sembrar odi combinant-lo amb una involució pràctica de superioritat moral que ens fa fracassar en la recerca d’un estat de benestar col·lectiu òptim.
En una societat on tot passa tan de pressa, on el gaudiment de l’avui és l’oblit de demà i sobretot on es juga amb les persones, cal reivindicar espais inclusius que excloguin discriminacions potencialment perilloses i que acabin fent de la societat, un dibuix de dignitat compartida sense arrogància, aptituds infantils o pel·lícules de ciència-ficció barates. Cal exigir més compromís intergeneracional per a poder fer front a la violència de gènere i ho hem d’intentar que siguem els primers en fer-ho. Prescindir del feminisme, com en fan alguns, o també banalitzar-ho, no ajuda a sostenir drets sinó a restar-ne de manera irresponsable
La cultura del feminisme no respon a cap teoria abstracta o que cerqui una perfecció inexistent. Tampoc a un joc improvisat, un miracle o a l’atzar. El feminisme, tot el que comporta, l’hem d’anar educant dins nostre i quan dic, dins nostre, vol dir al nostre cor. No podem caure en el pragmatisme intel·lectual que destorba el progrés imparable de la igualtat.
Cada dia estic més i més convençut de què ens trobem dins un context polièdric on sobra molta indiferència i on calen més recursos eficients per les sempre necessàries polítiques d’igualtat que ens permeten ser lliures enmig d’una batalla d’ideologies on hem de cercar sempre aquella que cerqui el bé comú sense apriorismes o favoritismes. El xantatge injustificat que comporta el masclisme i que es deriva, amb diferents manifestacions, totes elles perjudicials, no pot ocasionar esterilitat hipòcrita ni batalles externes.
El feminisme honest ens ha de guiar la nostra acció, però també ha de marcar la nostra personalitat transformadora que ens capacita imparablement per a ser més forts, transparents i persuasius davant reptes globals d’un món tan interconnectat. Prescindir del feminisme, com en fan alguns, o també banalitzar-ho, no ajuda a sostenir drets sinó a restar-ne de manera irresponsable.
Hem d’aprendre a compatibilitzar l’empatia conjuntament amb la inclusió de col·lectius vulnerables als quals ningú recorda i que sempre ens oblidem que són part, jo diria són, sense matisos, la societat en si mateixa. El privilegi del sector institucional i el masclisme que en algunes institucions es fa present, ha d’acabar quan abans perquè del contrari acabarem sent còmplices per acció o omissió de la deixadesa en l’àmbit representatiu.
La política amb majúscules és aquell motor de canvi en positiu i alhora insubornablement persuasiu que trenca sostres de vidre i que possibilita que totes i tots aspirem a ser feliços pel que som, no tant pel que tenim. Cal exigir i exigir-nos a nosaltres mateixos la suficient maduresa intel·lectual per a ser persones crítiques davant episodis tan negatius com negar la violència masclista o minimitzar la seva duresa efectiva que encara avui sovint finalitza amb un assassinat injustificat.
La idiosincràsia de la nostra societat no correspon sovint al batec femení ni feminista que hauria d’inspirar qualsevol acció, per legítima que esdevingui en relació amb la tasca de transformació social. Cal cultivar feminisme arreu i en això em trobareu sense excuses estèrils que no representen a la resta de persones que conjuntament amb mi procuren ser proactius en la defensa ferma d’uns valors permanents com poden ser la justícia social, la coherència conductual o la persuasió en allò que ens ha permès ser millors quant a societat.