Diumenge, 5 desembre 2021
IniciEntrevistesEduardo Strauch: “Adaptar-me a la 'civilització' em va costar més d'un any....

Eduardo Strauch: “Adaptar-me a la ‘civilització’ em va costar més d’un any. Tot em semblava superficial i em sentia un incomprès”

Puedes leer la entrevista en castellano en este enlace
Eduardo Strauch Urioste supervivient tragèdia els andes
Eduardo Strauch Urioste, abans de la tragèdia dels Andes // Foto: Facilitada per la familia

Eduardo Strauch Urioste. Potser no us soni el seu nom…però i si us dic que va ser un dels supervivents de la tragèdia dels Andes. S’ha dit i s’ha escrit molt sobre aquesta desgràcia, fins i tot es va fer un film d’aquest succés. Encara que no sigui una persona directament relacionada amb la discapacitat, he cregut que seria molt interessant fer-li una entrevista, perquè representa molt bé el sacrifici i la superació, dos valors molt identificats amb les persones amb discapacitat. Espero que us agradi.

Quines coses positives i quines coses negatives vas aprendre de la tragèdia dels Andes?

La vida el sacseja a un, i una de les ocasions en què això passa és quan es toca fons. La ment vol que un torni, el futur ja no és el que era… no hi ha més remei que explorar i cercar perquè si al cervell li dónes una sortida fàcil, no cerca solució.

fiare banca etica crowdfunding

L’ésser humà s’ha adaptat contínuament al llarg de la seva història a processos de crisi i de canvis profunds.

El primer que passa és un augment del reg sanguini a certes parts del cervell. Avui hi ha més informació. És a dir, se sap que el nostre cervell està preparat per a la incertesa. Aquest és el mode del mecanisme d’adaptació.

Hi ha un altre mecanisme que és el de supervivència: Hi ha casos en què no interessa adaptar-nos, interessa sobreviure i per sobreviure s’ha de produir un canvi dràstic en el funcionament del cervell.

La part del cervell tan important en la presa de decisions i en la creativitat no té sentit en la defensa en certes circumstàncies, quan van haver de sortir els expedicionaris. Té sentit que en una part del cervell, en aquell moment davant d’una circumstància extrema, aquestes parts engeguen processos ancestrals i troben l’opció de la fugida. Es produeix un canvi dràstic en el procés de musculatura. No hi hauria cap altra opció, no es podria caminar, o escalar, o córrer… Això s’aconsegueix perquè va molta sang als músculs, que aconsegueixin potència. L’organisme a la seva saviesa diu: cal portar sang als músculs. És un sistema fantàstic perquè porta la sang on cal, els músculs, i la lleva d’on no és imprescindible. El problema era real. Sortir pels mateixos mitjans. No podíem donar-nos per vençuts. No hi va haver res de negatiu en aquesta experiència; és el que penso, no el que pensen els altres.

Tens esperit de superació?

Les variables poden no canviar, però si l’actitud. L’inconscient s’engega i t’ajuda a adonar-te que ets capaç d’enfrontar qualsevol desafiament. 

Quan una persona té bloquejada la seva part emocional, la seva part intel·lectual no funciona correctament. Es troba col·lapsada i aïllada pel pessimisme.

Estàvem al mig dels Andes, abandonats. Teníem un problema real. Però si davant del problema real afegim sensació d’impotència esdevé insoluble. Hi ha base científica sòlida per convertir problemes insolubles en desafiaments. Si realment creiem que podem, ho farem. Marxem a una altra dimensió.

Quins consells donaries a aquelles persones que viuen una vida desmotivada?

Necessitem començar a fer-nos noves preguntes i començar a mirar a llocs diferents. El primer i fonamental és tenir fe en nosaltres mateixos i en les nostres possibilitats. El segon, crear, inventar un projecte, i el tercer, comprometre’ns fermament a fer-ho realitat. No podem preveure, les possibilitats emergeixen. Els processos intel·lectuals i emocionals estan estretament units.

Quina relació tens amb la discapacitat?

Cal tenir ganyes, i valentia, que és la virtut més important. És una decisió. Una actitud davant de la vida. Cal estar buscant l’oportunitat, constantment. Com una llum, s’enfoca en allò que volem. Capacitat per innovar. La clau que ens fa ser més creatius és l’entusiasme i la passió i no pas un raonament fred. Triomfarem i ajudar altres persones. Hem d’acceptar complexitat, incertesa i desorientació. Necessitem referències i les hem de trobar, obrir una finestra en un mur. Cal cal adonar-se que hi ha alguna cosa que ha de ser feta, això és bàsic.

En què SOS poc hàbil?

Als negocis. No m’agraden. A casa meva mai no es parla de diners. Era mal vist i de mala educació.

Si poguessis jugar a ser Déu que canviaries d’aquest món?

El que va passar als Andes va ser una cosa “ben feta”, un èxit admirable, digne de ser tingut en compte com la més grandiosa experiència de supervivència de tots els temps la qual ha de servir de referència per a tota la humanitat.

Hi ha persones que ho passen malament, situacions complexes que requereixen que algú t’ajudi, que et comprengui. No hi ha res de més potent que la comunicació. Estar amb l’altre. Patir-ho amb l’altre. Sentir-se recolzat en forma autèntica. L’autenticitat del sentiment és màgica.

La mirada és la part més important del que transmetem. Primer cal estar bé un mateix. I als altres, tractar-los amb fermesa i sense duresa, fer-los sentir especials.

Tot ésser humà té màgia. La vida canvia, una cosa profunda es mou a dins. És una experiència personal, no pas un concepte. El que és impossible es pot fer possible. Ens trobem davant de murs que semblen infranquejables. Trencar un mur de la ment és difícil.

Tota la màgia es troba fora del món conegut, quan un es veu al mig del no-res. És clar el que s’ha perdut però no és clar el que es guanyarà.

Massa petits per a aquests obstacles…. implica que allò que ens sembla impossible sembla improbable i després possible.

Tot té a veure amb sentir-te estimat, valorat. Tot allò que és protecció i vitalitat de l’organisme.

L’ésser humà és un ésser de trobada. Acollit, valorat, estimat. L’organisme ho sent. També hi ha el cervell del cor. Camp magnètic més important que el del cervell. Els altres senten com aquesta el nostre cor. Recursos de l’ésser humà. La veritable màgia és abraçar l’aventura i quant a la seva vida és afegir valor a la vida dels altres, hi ha una gran contribució. Si sent una gran alegria, que s’expandeix alguna cosa, quan es fa alguna cosa per un altre ésser humà.

He demanat a amistats meves que són argentines o que han viscut a Argentina que pensin preguntes per fer-te:

Andrea Negri d’ Humor Laboral: Com van fer ús de l’humor durant tota la tragèdia que van tenir?

Hi va haver temor, humor, bellesa, lletjor, petitesa, grandesa. De tot plegat. Jo esperava molt de tots nosaltres, creia en tots i en el nostre potencial, tenia una fe profunda en la grandesa de l’ésser humà independentment de la  seva poca traça.

Bellesa, immensitat i silenci. El Silenci va ser el més important en aquesta experiència, ja que ens afecta directament: Ens ajuda a descobrir el nostre potencial, ens activa la memòria, estimula els nostres reflexos. El silenci és el remei natural que tots necessitem. El silenci, sana. El silenci, vol dir la presència. Estar aquí i ara. El silenci ajuda a reparar el cos. Es pensa amb més claredat, es resolen millor les coses. La naturalesa no ens estava matant. La natura ens estava ajudant.     L’humor òbviament va ajudar, i es va personificar. En els llargs períodes de temps, rememoràvem temps passats i anècdotes gracioses.

Laura Cecilia Cozza, periodista free lance: Digueu-me un canvi concret d’alguna creença o pensament que s’hagi modificat arran de l’experiència traumàtica que vas viure?

Hi ha processos mentals que et diuen que tu no pots anar més enllà. Hi ha obstacles que són massa grans per a un, o que un és massa petit per a ells. I és la meva experiència personal que això no és així. El que sembla impossible pot passar. Quan viatges al teu interior es descobreixen dues coses. Tots nosaltres arrosseguem creences. Que s’han generat al cervell i la major part són limitants. “Jo no puc.” Ens ha d’importar no poder fer front a desafiaments de la vida. Per què sentir-nos bloquejats, incapaços, insegurs i impotents quan tenim tants recursos… perquè fem cas d’aquesta creença. I el segon, el pitjor, és que aquestes creences tapen.

Hi ha un viatge que et treuen del que és conegut, de com t’has definit, i que t’introdueix en un món nou, el que no t’has plantejat mai… i et permet trobar-te amb la teva riquesa interior i transformar-se. L’ésser humà només té un oponent. Un mateix… Les batalles es lliuren fora, però les guerres es guanyen a dins. Vas deixar de creure en alguna cosa o vas deixar de fer alguna cosa producte de la tragèdia? De l’única cosa que et pots fiar, i l’única cosa que et pot donar seguretat, és la Vida amb majúscula i per a una persona, allò oposat a la vida NO és la mort. No podem viure espantats. Som vida, i quan un és vida no hi ha cap final. Som nosaltres els que creem el nostre futur.

Quan vaig sentir a la ràdio que ens venien a rescatar, vaig sentir l’Ave Maria de Bach-Gounod. Ho vaig sentir com un senyal molt clar que estàvem salvats. Hi ha els qui les veuen, i els que no. És un tema de sensibilitat. Tota experiència personal és íntima. Es poden acceptar reaccions de qualsevol mena. Transcendència, allò que va més enllà de la matèria.

És difícil veure com operen entre si. Hi ha missatges que et van arribant i et porten. Tenir fe a la vida i deixar-se portar amb confiança, cosa que la raó no comprèn, el MISTERI.

Quan ens van rescatar, en sentir el soroll dels helicòpters, vaig sentir el que és la FELICITAT total. El valor de la VIDA.

Jordi ” conegut com Sèrum de Caca, és momologuista és mig català mitjà argentí: Com va ser el xoc psicològic posterior a l’accident i la readaptació psicològica?

És impossible ser persona i no ser creatiu. El que creus ho creguis. La serenitat no era no tenir por de l’entorn i de les dificultats. No era que no hi hagués perill de tempestes, allaus… a l’existència, la serenitat significa tenir molt clar quina és la teva prioritat. La serenitat no és viure sense problemes, la serenitat és saber on enfocar-te quan tens problemes.

Sentir-se beneït per la vida ho fa pensar que es viu en lloc amable. Un lloc hostil… es va anar fent amable al córrer dels dies. La mentalitat pot canviar un terreny. Adaptar-nos a la civilització em va costar més d’un any. No entenia res, tot em semblava superficial i em sentia incomprès. Em van ajudar molt la meva família i els meus amics. Com que m’agradava viatjar, en la primera oportunitat que vaig tenir, vaig pujar a un avió. Mai no vaig tenir por de volar.

Us vau sentir acompanyats?

Érem tres cosins que actuàvem com un puntal infrangible, perquè pensàvem amb serenitat, armavem l’estratègia, i mai no claudicàvem. Entre altres coses perquè junts eren els menys solitaris de tots. Els llaços familiars ens van donar un avantatge, ajudant-nos a fer front al patiment psicològic. Vam ser realistes, pragmàtics, pràctics. El més important, ens vam guanyar el respecte dels altres perquè vam ser els que vam enfrontar les situacions més desagradables i vam prendre les decisions més difícils. Es diu el triumvirat, un govern disciplinat de la petita comunitat. Utilitzem mètodes refinats, i un control subtil i efectiu per mantenir el caos al mig del caos creixent. Ens donàvem força entre nosaltres. També assumim les nostres pròpies tasques. Molt difícils. Tancar els ulls dels morts i tallar la carn. Després racionar-la, amb un sistema oficial però flexible i exercitat amb pietat. El sistema funciona molt bé. Creem el millor dels mons possible ateses les circumstàncies.

Subscriu-te a la Newsletter

Per estar al dia de les últimes notícies del món de la diversitat funcional a Catalunya

Fes-te subscriptor Premium

Si vols tenir accés a totes les notícies publicades al Diari, l'agenda del sector, i informació sobre subvencions, ajudes, convocatòries, recursos i moltes més coses, subscriu-te a la Newsletter Premium

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat-spot_img

ÚLTIMES NOTÍCIES