Dolors Sabater: “Cal un ‘nosaltres’ que no deixi ningú enrere: drets, comunitat i organització col·lectiva”

Dolors Sabater és una figura marcada profundament per la lluita contra les desigualtats i les injustícies, un motor que l’ha acompanyat tota la vida i que defineix tant la seva trajectòria personal com política. Ella mateixa es descriu com una persona activista, resilient i compromesa amb la defensa de la dignitat humana. La seva mirada posa sempre al centre la comunitat i la necessitat d’un “nosaltres” que no deixi ningú enrere, que no vulneri drets ni persones, i que entengui la vida com un projecte col·lectiu on totes les realitats tenen cabuda. 

Nascuda el 1960, Sabater prové d’una família on la diversitat funcional i les necessitats de cures no són una excepció, sinó un element constitutiu de la seva identitat. Les experiències viscudes amb els seus germans —un d’ells lesionat de manera greu per males pràctiques mèdiques i un altre afectat per un vessament cerebral en acte de servei— han condicionat profundament la seva manera d’entendre el món i d’implicar-se en la lluita per la dignitat de les persones. Aquesta trajectòria personal l’ha convertida en una veu fermament posicionada contra el capacitisme estructural present a la societat. 

La seva concepció de la discapacitat és radicalment transformadora: Sabater no entén la discapacitat com una condició individual, sinó com el resultat d’un sistema que no s’adapta a les persones i que margina tot allò que s’allunya dels estàndards imposats per estructures patriarcals, capitalistes i productivistes. Per a ella, la normalitat és la diversitat humana; allò anòmal és que la societat no assumeix la cura, l’accessibilitat i la igualtat d’oportunitats com a elements estructurals i innegociables. 

Aquesta entrevista vol ser un homenatge sincer i emotiu al seu germà petit Frederic, que va morir fa poques setmanes i pel que representa per la Dolors, la seva família i per tota aquella gent que l’estimava. Descansa en pau.

Qui és Dolors Sabater? 

Una intolerant cap a les desequitats i les injustícies: em commouen i m’activen per combatre-les. Em diuen activista, lluitadora, resilient. Crec en la vida i en la comunitat, la defensa de la dignitat per a tothom, i el poder de l’organització col·lectiva per resoldre conflictes i combatre opressions, és a dir un “nosaltres” que no deixi ningú enrere, que no trinxi drets, ni vides, ni el planeta…! Nacuda el 1960, a la nostra familia la implicació en la cura i la lluita pels drets i la dignitat de les persones diverses és identitat de grup, travessats sempre per la dependència i la discriminació capacitista. Especialment pel meu germà gran, i després el petit també, ja d’adult. Però no només. Soc pedagoga i mestra, ara també exalcaldessa i exdiputada. Regidora a Badalona, per Guanyem, una candidatura d’unitat popular àmplia.

Què és per a tu una discapacitat? 

La normalitat és la diversitat de condicions, la nostra espècie ens fa diverses i interdependents, no es pot sobreviure sense la cura personal i comunitària on ens ajudem unes a altres segons les condicions pròpies i les de l’entorn. Hauria de ser molt senzill. Però els sistemes de control que exerceix el poder polític, econòmic, i religiós, essencialment patriarcal, imposen uns estàndards de normalitat i ens converteixen en mercadería productiva que ha d’amollar- se a uns patrons. És natural que les nostres condicions físiques, cognitives, mentals, afectives, orgàniques, sensorials, comportamentals, de mobilitat, de salut… i les condicions dels entorns on vivim, ens faciliten o ens dificulten la pròpia supervivència, seguretat, socialització i satisfacció de propòsits. No és res excepcional. El que és anormal i discapacitant és no fer lloc a la cura i l’adaptació com a part essencial del funcionament de les societats. La cura està en mans en un 90% de les dones, i en un sistema patriarcal com el nostre això significa que la cura s’ignora i es devalua. Hi ha una supremacía que ignora la diversitat i la dependència, que la maltracta o la persegueix. Com si aquestes vides i les de qui en té cura importessin menys. Capacitisme pur i dur. Més que persones amb discapacitat el que tenim és un sistema, una societat, capacitista i classista. Perquè la discapacitat és factor d’empobriment per la falta de suports, i la renda i el patrimoni familiar que sempre condiciona la (des)igualtat d’oportunitats, aquí és determinant.

Tens alguna persona propera diagnosticada d’una discapacitat? 

Sí, moltes. Moltíssimes. Familiars, amistats, companyes de lluites contra les barreres i l’exclusió, companys dels germans, ex alumnes, ex membres de l’esplai Club Llevant, on lluitavem per un oci inclusiu… La meva normalitat inclou un elevat percentatge de diversitat de condicions personals en les relacions habituals. La condició de “germana de” és el que més m’ha influit a la vida. Pel meu germà gran, a qui uns fórceps mal usats van lesionar greument el cervell en un temps en què s’anomenaven subnormals i no sel’s reconeixien drets, i pel meu germà petit, implicat també en aquesta lluita, i que als 39 anys i en acte de servei, va patir un vessament cerebral amb seqüeles demolidores. Acompanyar-lo els 12 anys que va viure va ser gran lliçó de vida. Com a germana vaig participar a moltes xerrades arreu de Catalunya, i com a dona he viscut a la pell el desequilibri de la sobrecàrrega de cures amb biaix de gènere. De forma més directa i quotidiana, ja en la situación de dona cuidadora, a banda del meu germà, faig suport a un cosí segon, del qual en sóc tutora legal, i em relaciono amb el seu entorn (taller ocupacional, pis amb suport a la vida independent…), i l’havia fet també a un altre cosí segon, amb sordesa i malaltia mental, que va morir fa poc. La diversitat de condicions és la normalitat a la nostra espècie.

Quina importància creus que pot tenir la política en la construcció d’una societat més inclusiva? 

Tota. Diu Leonardo Farfan Caracol, escriptor amb autisme, que “la inclusió és l’acte que fan els excloents per demostrar que fan alguna cosa a favor dels mateixos que exclouen”. I veient com retrocedim en drets materials cal donar- li la raó. Per construir una societat per a tothom cal acabar amb el capacitisme incrustat d’arrel i per a això cal la política, tant la institucional com la que es fa als carrers, a les entitats, amb les mobilitzacions i treball als sindicats, partits, i moviments. El marc legal se suposa que ja l’hem guanyat, però no es materialitza. Tant per les directrius europees com per les lleis catalanes, el reconeixement és inqüestionable. Però podem empaperar el país amb les bones paraules, perquè continuen sense materialitzar-se en drets reals i universals. La vida amb capacitats no normatives es converteix en una cursa d’obstacles continua i per a tota la vida. Les discriminacions i vulneracions son el pa de cada dia. En primera persona i per als entorns d’acompanyament i cura.

Quin consell li donaries a algú jove diagnosticat amb discapacitat que vol dedicar-se a la política? 

Que és molt important que ho faci i que animi a altres companyes i companys a fer-ho, que no ho cregui imposible, que generi un espai de participació on compartir reflexions i propostes, per enfortir els plantejaments i per no trobar- se en situació d’aïllament si decideix intentar formar part d’una organització política o de cercles d’activisme polític. L’animaria i em posaria a disposició per donar-li suport. Cal que aquesta lluita entri dins les organitzacions transversals de tota la población.

De la teva etapa com a diputada al Parlament, quines decisions recordes que va prendre el teu grup parlamentari respecte a la diversitat funcional? 

La primera i més important va ser incloure la lluita i les reivindicacions anticapacitistes dins l’agenda política del grup i del Parlament, entenent-la com un eix d’opressió global que cal combatre. La lluita anticapacitista no pot ser una bombolla. No pot ser un assumpte privat, de qui li toca. Està estretament vinculat a l’anticapitalisme i al feminisme. La lluita global pel dret a l’habitatge, per posar un exemple, poques vegades – per no dir mai – incorpora la necessitat de disposar d’habitatge dotacional i de programes de suport per a l’habitatge assistit. I així amb tot. La discriminació per raó de capacitats no té un lloc prioritari en la consciència social i política, es minimitza i es tracta des d’un assistencialisme precari degradant. Ens vam posar al servei d’organitzacions i lluites per vehicular reivindicacions. Vam fer interpel·lacions i posteriors mocions, també preguntes al govern en sessions de control, sobre escola inclusiva, sobre condicions laborals, sobre canvis que requereix el model residencial i la necessitat de donar resposta a la necessitat d’habitatge amb suport, fora del nucli familiar, i propostes molt concretes sobre la posada en marxa de serveis com l’assistent personal, la generalització dels programes respir, l’atenció a les situacions agudes en salut mental infantil i juvenil i l’oferta de lleure inclusiu. Es van aprovar molts acords, però cap dels governs ho ha executat de moment. Un de molt emblemàtic va ser el d’incorporar la llengua catalana als dispositius electrònics per a persones cegues. I també vam incorporar el llenguatge de signes en directe a la Comissió de Cultura. Participació al Pacte Nacional pels drets de les persones amb discapacitat, donar veu a experiències i lluites a comissions parlamentàries, i denuncia del procés fraudulent de places a la funció pública per a persones amb discapacitats que havia promogut la Generalitat. Aquest aspecte, el no compliment de la llei envers les places de funció pública adaptada, va ser també una de les batalles que vam lliurar amb molta dedicació i assolint bons acords, però amb poca resposta executiva per part dels governs.

Què els hi diries a les persones diagnosticades d’una discapacitat i a les seves famílies que veuen com l’ajuntament de Badalona i d’altres institucions no atenen correctament les seves necessitats? 

- PUBLICITAT -

Que s’han d’organitzar i lluitar, fer xarxa. Que tot el que tenim fins ara es va lluitar els anys 60, 70 i 80 del segle XX partint de zero, i que la força de la gent organitzada, en primera persona i amb la veu i suport dels qui acompanyen i tenen cura, és la força més potent i important. Amb visió comunitària, estructural. S’ha de prendre consciència de la discriminació capacitista que es pateix i lluitar per combatre-la, en general, no només per resoldre el problema particular. S’ha de fer xarxa i buscar complicitat amb les altres plataformes i entitats que lluiten pels drets generals, sindicats, associacions veïnals, moviment feminista, organitzacions juvenils, afas, esplais, moviment per l’habitatge, per la mobilitat sostenible, pels drets culturals. A Badalona, per exemple, la majoria de desnonaments que hi ha cada mes (60 com a mínim) són de famílies amb alguna persona amb discapacitat. No és casual. Les dues lluites han de sumar! I s’ha de recuperar l’espai participatiu per planificar les polítiques públiques a la ciutat en totes les etapes de la vida. Les entitats que gestionen serveis, amb un nom i un prestigi guanyat, no tenen força si no hi ha un moviment fort de persones directament implicades, treballadores, usuàries, alumnes, famílies, i altres lluites. Involucrar la comunitat per promoure un canvi. I ser molt exigent amb l’administració pública. Això és el que cal.

Com creus que des del municipalisme podeu ajudar en fer una societat més inclusiva? 

Tot i que els municipis són la baula més feble en quant a recursos i competències, i la legislació capitalista posa moltes dificultats, especialmente a l’estat espanyol, centralista i dominat per la dreta, també són la baula més forta en quant a proximitat, participació i capacitat d’adaptació a les necessitats. I tenen moltes possibilitats que no s’aprofiten prou. D’entrada han de planificar de forma inmediata com aplicaran el nou Codi d’Accessibilitat a tots els àmbits. Això per llei. I els plans de mobilitat, d’habitatge, de polítiques de joventut, d’infància, tot ha d’incloure l’especificitat de polítiques per no excloure ningú. Els ajuntaments per sistema haurien d’internalitzar serveis com el SAD (Suport d’atenció domiciliària) i ampliar la seva incidencia i formació especialitzada; oferir llocs de treball adaptats dins la funció pública, i fer plans d’ocupació específics; Internalitzar el màxim de serveis en comptes de contractar-los a empreses privades és clau, però si cal externalitzar alguna feina, contractar el màxim de serveis a un CET. El municipalisme pot actuar en el suport a l’educació per a tothom sense segregació en espais diferents, en l’etapa 0-3; pot articular un servei de transport adaptat dimensionat segons les necessitats i pot obrir un servei d’acompanyament a la matriculació escolar per afavorir que no hi hagi discriminació capacitista: fer suport a les AFA i centres educatius per a dinamitzar iniciatives d’acompanyament a la inclusió, pot generar serveis específics per lluitar contra la discriminació. Pot incloure al seu Pla d’Habitatge tot l’habitatge dotacional necessari per oferir en un termini raonable habitatges per a totes les persones que el necessitin amb suport, incloent el servei que ho gestioni. Pot… en definitiva, incloure a totes les polítiques públiques municipals la mirada anticapacitista. 

Badalona és una ciutat adaptada a les persones amb discapacitat i quines propostes tens en aquest sentit? 

Badalona ha tingut la sort de disposar d’un dels moviments associatius pro drets de les persones amb discapacitats i les seves famílies (ASPANIN) més antics de Catalunya (poc després d’ASPANIAS a Barcelona, als anys 60 del segle XX) i molt ben orientat des del punt de vista de planificació amb mirada de ciutat i de classe, i d’innovació social. La promoció i posta en marxa de serveis per impuls propi no s’aturava (escoles, taller, esplai) però lluitant després perquè aquests serveis fossin assumits pels governs. No es va aconseguir amb tots però amb bona part. Als 80 del XX ja es posava en marxa un “pis pilot” per demostrar que els joves amb discapacitat intel·lectual, amb suport, podien viure perfectament en un pis dins una comunitat veïnal de la ciutat, que no es tractava de tancar-los en residències a la muntanya, al contrari. I es disposava d’un patronat municipal que aglutinava tots els sectors i totes les causes, per planificar des de lo públic tots els serveis per assolir la no exclusió per cap condició, en totes les etapes de la vida. Tot això és història. En queda pòsit, però actualment s’està molt i molt lluny. Només et diré que la petició de poder disposar de servei excepcional de transport adaptat acumula més de 2 anys de llista d’espera, que la majoria d’ascensors públics es passen més temps espatllats que en funcionament i que en l’itinerari educatiu les famílies es troben molt soles i desateses. No acabaríem, t’ompliria l’entrevista amb la llista de greuges i propostes.

Què penses sobre la tasca que desenvolupa el tercer sector? 

És una tasca imprescindible que s’hauria d’estar fent des de les polítiques públiques de forma directa, igual com existeix un sistema sanitari i un sistema educatiu públics. Actualment el Tercer Sector s’ha convertit en víctima i botxí alhora, s’escarrassa per cobrir les mancances i tapar les vergonyes d’un sistema en fallida, però ho fa essent instrument de precarització dels serveis i d’abús laboral de qui hi treballa. I a més carrega a les seves espatlles funcionar com a coartada de la inacció dels governs. No parlo només de la mercantilització i l’entrada al sector d’empreses lucratives disfressades d’entitats. Parlo de que fins i tot el Tercer sector més social, més associatiu i solidari, si no és reivindicatiu i denuncia amb fermesa les greus vulneracions del sistema, s’acaba convertint en una baula més d’aquesta injustícia estructural. Poso un exemple. La Generalitat va posar en marxa la primera – i única residència de titularitat i gestió pública pròpia, per a joves i adults grans dependents per discapacitat “profunda”, l’any 1987, a Badalona . Donant resposta a una reivindicació i mobilització de dècades. En aquell moment ja es parlava d’altres models alternatius a les residències, la Fundació Pere Mitjans ja ho posava en pràctica amb persones grans dependents. Però la Generalitat va escollir un model de residencia amb innovacions, per fer una mena de pilotatge. Com que fer una atenció correcta i digna va ser considerat massa car per un sistema capitalista que no dona valor a les vides no productives, van decidir no replicar el model, però no van construir cap alternativa pública a canvi. Simplement van deixar en mans de les entitats i fundacions aquesta responsabilitat, sense impuls públic, i a sobre pagant-los de forma concertada molt per sota del que es necessita. Això va passar als 90 del segle XX i significa un punt d’inflexió en negatiu. I no només amb habitatge, també en centres ocupacionals i serveis d’oci. Potser per a moltes entitats i fundacions ha significat la consolidació dels seus projectes, però se sustenten sobre una base de precarietat i no universalitat. I així anem encara, només van faltar les retallades de 2012 i en l’actual situació de crisi el sector està a punt d’explotar. Per sort comença a mobilitzar-se des de baix i sindicats com CGT i Intersindical son sensibles i es comprometen. Però des de dalt també haurien de fer-ho. Si no, són connivents.

De quina manera creus que l’ajuntament d’una ciutat pot ajudar a les entitats del tercer sector? 

La millor forma d’ajudar seria prestant directament els serveis essencials i planificant tots els recursos a oferir a la ciutadania, sense deixar ningú fora i eliminant la privatització via externalització. Alhora donant suport material a les entitats per al desenvolupament de les seves activitats comunitàries, associatives i solidàries que sempre són valor afegit. Històricament la innovació social en el sector de la discapacitat l’han impulsat les entitats obrint camí a noves formes d’acció, això està bé i cal promoure-ho. Però quan els serveis es consoliden han de ser assumits pel sector públic, que no es pot desentendre de la seva responsabilitat envers aquesta part de la població. Poden existir experiències privades, naturalment, però no es pot acceptar que no existeixi la política pública i que es delegui tot al sector privat, sigui mercantil o no ho sigui.

Qui són els teus referents? 

En aquest àmbit, els antics i per molts anys van ser ASPANIN, la Fundació Pere Mitjans, ECOM i l’APPS. Els meus pares van ser dels fundadors d’ASPANIN, amb altres famílies i de la mà de treballadores socials amb consciència de classe i posicions polítiques progressistes, l’entitat va ser molt emblemática. També van ser dels impulsors de la Federació Catalana APPS, en una época amb molta activitat participativa. Al 1975 ja existía una Comissió de germans que no només ens involucrava en la lluita sinó que ens rescatava de l’aïllament d’una experiencia que pot generar molta solitud, incomprensió i angoixa durant la infantesa i l’adolescencia. Un àmbit molt descurat actualment, per cert. Les meves referències actuals són indiscutiblement el Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional, amb perspectiva feminista i anticapacitista molt combativa, i el moviment per a la Vida Independent. Te’n podria dir moltes més de referències, perquè hi són, i les segueixo i valoro i m’inspiren, però et cito només les més significatives ara mateix. Des del punt de vista més teòric llegeixo els estudis de Michelle Nario- Redmond i Eska Elena Solano sobre capacitisme.

Què et sembla que existeixi el Diari de la DisCapacitat? 

Una bona contribució a la creació de consciència crítica, felicito i agraeixo el projecte i a tu personalment aquesta entrevista.

- PUBLICITAT -