Viure amb diversitat funcional no és fàcil. Afecta cada instant de la teva existència, les teves relacions, i la teva activitat. Ningú no s’hi acostuma. No intento justificar-me. Tampoc no estic content pel que em va passar. No és positiu tenir cap diversitat funcional. Però intento entendre la meva situació, contribuir al debat, definir les meves capacitats, i defensar la humanitat de la diversitat funcional.
Bàsicament sóc el mateix que abans de l’accident, encara que l’accident representa una gran parada: un abans i un després. És com haver nascut una altra vegada, perquè en vaig estar cinc mesos en coma. Celebro dos aniversaris: el del meu naixement, i el del meu renaixement. Aquesta parada discrimina socialment i laboralment. Per fer-se una certa idea del que em va passar, és similar a quan les dones tenen un fill. El problema és la gran parada per l’accident, és estar molt de temps inactiu. La realitat és que encara estic recuperant-me malgrat passar ja onze anys des de l’accident. No tinc algú que m’entengui i hagi patit el mateix que jo. No tinc models de persones amb diversitat funcional, o els que tinc no em convencen. Em pregunto quina ha de ser la meva identitat per ser feliç.
Per aconseguir aquesta felicitat intento no definir el que ha passat com una lluita, perquè no hi ha contrincants. Intento fer tot el millor que sé i tenir una vida plena. Com arquitecte, i a poc a poc, he pogut construir una vida en què em sento feliç malgrat tot. Encara tinc la capacitat de pensar, expressar i tenir repercussió amb les meves idees. Però encara falta molt perquè els altres m’entenguin.
Sent més vulnerable sóc més adaptable i comprensible amb les meves dificultats i el patiment dels altres. Intento fer les coses de la millor manera però he après a no ser tan perfecte. Emocionalment sóc més vulnerable però intento compensar-ho sent més resilient i planificant amb anticipació les contingències. No he patit una depressió malgrat el trauma amb allò que m’ha passat. He après a ser més humà, i acceptar que ningú no és normal.
La meva relació amb els altres ha canviat poc tot i no poder parlar bé i anar en cadira de rodes. No em frustren les injustícies, ni la necessitat de demanar ajuda a les altres persones. He entès que tothom necessita ajuda i que tots depenem dels altres. La meva diversitat funcional m’ha generat més empatia. Ara sóc més flexible en entendre les dificultats diverses de les altres persones. També la meva diversitat funcional m’ha permès tenir relacions més intenses i valorar més les meves relacions. Estic convivint amb la meva parella set anys, i sóc molt feliç.
Les empreses i els seus treballadors encara són molt conservadors en no oferir oportunitats a les persones amb diversitat funcional. Ho veuen complicat, però la realitat sol ser el contrari als seus prejudicis. Encara no perceben que contractar aquestes persones és una avantatge fins i tot econòmic. Legalment les empreses amb més de 50 treballadors han de tenir com a mínim un 2% amb diversitat funcional. Això ajuda a establir una imatge de responsabilitat social. És una política de justícia social i per superar la discriminació.
Les empreses i els seus treballadors encara són molt conservadors en no oferir oportunitats a les persones amb diversitat funcional. Ho veuen complicat, però la realitat sol ser el contrari als seus prejudicis
Però gairebé sempre l’utilitzen com dir que són sostenibles i “greenwashing”. La realitat, encara que no sigui certa, és que ho veuen encara com una despesa i un desavantatge.
Jo defenso que la diversitat funcional genera beneficis i punts positius a les empreses. Una empresa amb prodiversitat aporta certa responsabilitat social i un millor ambient laboral. El problema és que a moltes empreses i al món laboral no hi ha persones amb diversitat funcional al cim social, ni a nivell alt de l’empresa. No tenim coneixement o exemples de persones amb èxit amb diversitat funcional. Com a dones, som discriminats, i ens impedeixen arribar a la cúspide social. Hi ha una mena de “sostre de vidre”. Per això he decidit formar la meva pròpia empresa de consultoria d’accessibilitat que defensi la diversitat.
Defenso que una empresa és més humana quan està d’acord amb la diversitat funcional. Per exemple La Fageda que és un èxit com a empresa té un 70% de treballadors amb diversitat funcional intel·lectual. L’empresa que afavoreix la diversitat funcional, té respecte a l’ésser humà. El mateix passa amb els Centres Especials d’Ocupació (CEE). Aquesta visió humanista beneficia i pot generar beneficis a l’empresa. Els productes i serveis s’adapten millor als consumidors. Són més transversals, i híbrids essent més aptes per a totes les diversitats. Són capaços de barrejar i entendre diferents punts de vista. Posen en dubte el status quo. Afavoreixen la co-creació i la
innovació, perquè els treballadors promouen noves idees i valors diferents. També una empresa amb prodiversitat té més risc. Major és la seva capacitat d’adaptar-se, ser flexible, i ésser híbrida. El risc és més gran però funciona perquè el benefici és més gran. La diversitat funcional és positiva. Allò que està equivocat és la mateixa societat.
Aquestes frases suggereixen que l’avantatge de la diversitat funcional és mirar la societat de manera més humana, i tenir una visió més col·laborativa. La societat es beneficia de tenir gran diversitat, com a ésser feminista o pro-immigració. La diversitat funcional causa problemes però mai no són individuals, ni són personals. És un problema més estructural, i entén la societat com a dinàmica i diversa.
Les persones amb diversitat funcional col·laborem millor. La diversitat funcional no té límits. Estem acostumats a lluitar pels nostres drets. Però hem de demanar ajuda les altres persones. Hem d’organitzar-nos i col·laborar amb altres persones.
Estem més acostumats a ajudar les altres persones, per això som necessaris a l’urbanisme i les organitzacions socials.
