Celebrar deu anys d’existència d’un mitjà de comunicació ja és, per si sol, un motiu de felicitació. Però celebrar deu anys del Diari de la DisCapacitat és molt més que commemorar una trajectòria periodística: és reconèixer una dècada de compromís, de valentia i de dignitat. És celebrar deu anys donant veu a qui massa sovint ha estat silenciat, ignorat o reduït a estereotips.
En un món informatiu accelerat, superficial i sovint deshumanitzat, el Diari de la DisCapacitat ha estat, durant aquests deu anys, un espai de resistència i de consciència. Un diari que no només informa, sinó que interpel·la. Que no només explica realitats, sinó que les defensa. Que no parla sobre les persones amb discapacitat, sinó que parla amb elles i, sobretot, des d’elles.
Per això, avui toca dir gràcies. Gràcies a totes les persones que van creure que aquest projecte era necessari quan encara no existia. Gràcies a qui el va impulsar amb més convicció que recursos. Gràcies a qui ha escrit, editat, corregit, entrevistat, fotografiat i compartit continguts amb rigor i sensibilitat. Gràcies també a les lectores i lectors que, amb la seva fidelitat, han fet possible que aquest diari no fos una veu aïllada, sinó una comunitat.
El Diari de la DisCapacitat ha contribuït de manera decisiva a canviar mirades. Ha ajudat a entendre que la discapacitat no és una tragèdia individual, sinó una realitat social que exigeix drets, accessibilitat i respecte. Ha denunciat injustícies, ha visibilitzat barreres —físiques, socials i mentals— i ha posat el focus allà on sovint incomoda: en la manca de polítiques valentes, en la discriminació estructural, en l’exclusió normalitzada.
Però també ha sabut explicar històries de vida, d’empoderament i de superació col·lectiva, sense caure en el paternalisme ni en el relat edulcorat. Històries que ens recorden que la diversitat humana no és una excepció, sinó la norma. Que la inclusió no és una concessió, sinó un dret fonamental.
El Diari de la DisCapacitat ha contribuït de manera decisiva a canviar mirades. Ha ajudat a entendre que la discapacitat no és una tragèdia individual, sinó una realitat social que exigeix drets, accessibilitat i respecte
Deu anys després, el repte continua sent enorme. Encara hi ha massa desigualtats, massa portes tancades, massa veus que no arriben als espais de decisió. Però si alguna cosa ens ha ensenyat aquest diari és que el canvi és possible quan hi ha persistència, coherència i esperança. I que el periodisme, quan es fa amb ètica i compromís social, pot ser una eina poderosa de transformació.
El Diari de la Discapacitat ha sabut fer una cosa molt difícil: parlar de discapacitat amb respecte, amb rigor i amb humanitat. Sense paternalismes. Sense simplificacions. Donant veu a les persones en primera persona, reconeixent la diversitat dins la diversitat i mostrant que darrere de cada realitat hi ha una vida plena, complexa i digna.
Mirar enrere és necessari per valorar el camí fet, però avui també és un bon moment per mirar endavant. Per imaginar els propers deu anys del Diari de la DisCapacitat com un temps de creixement, d’innovació i d’impacte encara més gran. Un futur en què continuï sent un referent, un altaveu imprescindible i un espai de trobada per a totes les persones que creuen en una societat realment inclusiva.
Però si aquest aniversari té per a mi un significat especial, és també per un motiu molt personal. Vull donar les gràcies al Diari de la DisCapacitat per haver-me obert les portes des del primer moment: per permetrem publicar articles, per escoltar la meva veu i per donar-li espai sense filtres ni condescendència. Escriure aquí no és només una oportunitat, sinó un acte de confiança que valoro profundament.
Gràcies també per les entrevistes que m’heu fet al llarg d’aquests anys, no només per preguntar, sinó per saber escoltar. Per tractar les meves paraules amb respecte i rigor, i per convertir experiències personals en reflexió col·lectiva. Quan un mitjà et mira amb aquesta honestedat, et fa sentir reconegut i legitimat.
I permeteu-me una menció especial a la secció Plantant Cara que he pogut i puc portar a terme setmana rere setmana. Ha estat i és, per a mi, molt més que una columna periòdica: ha estat i és un espai de llibertat, de pensament crític i de diàleg amb les lectores i lectors. Un lloc on puc plantar idees, dubtes i conviccions, sabent que caurien en un terreny atent i compromès. Aquesta continuïtat, aquesta confiança sostinguda en el temps, no és habitual i mereix un agraïment explícit i sincer.
Formar part d’aquest projecte, no només com a lector sinó com a col·laborador, ha estat i és un privilegi. I és també una responsabilitat que he assumit i assumeixo amb respecte, consciència i estima. Per tot això, gràcies. De debò.
Felicitats per aquests deu anys. Gràcies per no defallir. Gràcies per fer periodisme amb ànima. I, sobretot, gràcies per recordar-nos, dia rere dia, que sense drets, sense veu i sense visibilitat no hi ha democràcia plena.
Que vinguin molts anys més. Amb la mateixa lucidesa, la mateixa valentia i la mateixa esperança.
