Aquest article, tots els que he escrit i escriuré els vull dedicar en homenatge merescut al conjunt de dones individuals que han perdut la vida a causa de la violència de gènere i a les seves famílies. Per a mi, el feminisme no té final sinó que cada dia comença. També, amb humilitat, els dedico a les persones que viuen a les residències i a les quals envio una abraçada d’amic i de germà.
Quan de les qüestions que planteja el CIS, podem extraure que les dues preocupacions més freqüents que mostrem la ciutadania són l’atur i la corrupció vol dir que tenim un problema què a l’hora transcendeix el nostre propi melic. Certament, tenim molts reptes a atendre i només ens en sortirem si som capaços de romandre autènticament units i sobretot si procurem ser sincers amb nosaltres mateixos.
Sota el paraigües de la responsabilitat social, tots i totes hem de vetllar per fer una societat cada vegada més inclusiva. D’això tracta la vida en el sentit més empàtic i solidari d’aquesta. Quan som petits , i alguns en l’adultesa segueixen igual, volem menjar-nos el món mostrant un pèssim respecte pel que pensa diferent. Ara bé, els signes dels temps actuals ens han de fer viure amb senzillesa perquè d’altres puguin viure senzillament.
A mi em preocupen també l’atur i la corrupció. Però tanmateix em preocupa el masclisme, el canvi climàtic o el maltractament animal. Com no pot ser d’una altra manera, jo també pateixo les tempestes d’avui que roben esperances i fan vèncer la por. Seria un hipòcrita i amb matrícula d’honor si visques en una perpetua indiferència.
Acostumo a llegir els mitjans de comunicació amb ulls d’amor, d’esperança i d’inconformisme. Prefereixo mirar cara a cara la realitat intentant canviar-la. No sóc dels qui creu en l’atzar o en els miracles. Prefereixo assumir la meva porció individual de responsabilitat. No busco excuses sinó respostes a tant patiment.
No sóc un radical sinó una persona imperfecta a qui la vida li ha donat la lliure opció de donar-la en abundància i amb sentit d’amor als altres. Jo vull una societat pobre i pels pobres. Aquesta esdevé la pedra filosofal que guia la meva vida. A ella em dec i en ella em trobareu totes aquelles persones que m’ajudeu, em suporteu i m’estimeu.
Us he de confessar que tremolo i el meu cor batega més ràpid quan observo la mentalitat pessimista que submergeix la bombolla social anomenada present. Jo penso en positiu i crec en el positivisme com a mètode per avançar. No vull lliçons de ningú. Tan sols, procuro que quan em miro al mirall no tingui que abaixar el cap per la meva hipocresia, egoisme o pel meu excés de conformisme.
És bo recordar aquí, avui i sempre que no es tracta d’imposar res. Ens al contrari. Si alguna cosa he après a la meva vida és que les realitats no s’imposen. En tot cas, es transformen. Ara bé, transformació amb diàleg permanent i no pas amb contingut violent. M’agradaria que entre tots i totes construïm la societat del diàleg cimentada amb valors profundament humans.
L’altra dia vaig rebre un correu electrònic que contenia una reflexió d’un home savi i d’un intel·lectual extraordinari com era Nelson Mandela, de qui, em considero admirador fins les darreres conseqüències. En la reflexió que em varen enviar i que agraeixo el detall, Mandela feia referència al poder de les paraules no com una forma d’atacar al proïsme sinó com la manera més perfecte de lluitar contra les injustícies.
Que bo seria si fóssim una mica més callats i féssim el favor d’escoltar als altres amb els cinc sentits i sobretot amb un cor abrusat de misericòrdia. La societat demana tendresa d’esperit i això nomes es possible educant els processos de llibertat de les persones amb més llibertat.
