Dilluns, 17 febrer 2025
IniciOPINIÓConfessions de dignitat

Confessions de dignitat

article confessions de dignitat
Foto: Salut Mental Catalunya

Us he de confessar que la gent més propera a la meva persona, la que em suporta cada dia i de manera incondicional, m’ha aconsellat que redueixi exponencialment l’extensió no verbal dels articles que setmanalment tinc la responsabilitat de compartir-vos per tal d’evitar caure en l’avorriment temporal o en la mandra lectora de qui pot arribar a tenir la temptació de llegir-ne algun. Com no podia ser d’una altra manera, agraeixo el suggeriment, però crec que he demanar perdó per no fer-ne cas.

Convé recordar d’on venim per traçar un horitzó insubornable de dignitat compartida, feminisme crític, ecologia sostenible i pau social. Ara bé, quan juguem a manipular possibilitats i acabem convertir-les en impossibilitats, trenquem ponts de diàlegs interculturals amagant el tresor o un dels tresors més rics que tenim que és la unitat. La utilitat de les persones és una retòrica que posa fàcil, dintre la complexitat, les coses del dia a dia i a l’hora, no menys important, és una actualització conductual, autoexigent i tangible. Sospiro que de les meves reflexions, les que he portat i portarem a terme, us quedessiu amb allò que és el nucli, oblidant el que pot arribar a ser catalogat com a superficial o ridiculitzant amb estranyes excuses paranormals de hipocresia barata la lluita noble per un món millor.

Des de fa anys, la meva presència dels mitjans de comunicació ha estat freqüent i ho seguirà sent a mesura que les injustícies obstaculitzin el benestar mínim de la ciutadania i trafiquin amb l’esperança col·lectiva que ens manté vius. Em reconec conscientment en la definició de hiperactiu i no penso renunciar a ser-ho, si això, em comporta un servei a l’interès comú prenent com a exemple el conjunt de persones, moltes anònimes, que amb pas ferm i de manera planera actúen buscant punts en concòrdia plurals. Prenent com a referència a moltes persones que no han deixat esmerçar els seus esforços en somiar, riure, viure per a servir i servir per a viure. 

Contínuament m’arriben notícies que el poble es troba empobrint-se democràticament, laboralment i econòmicament fins a límits inconcebibles en el segle que ens trobem embolcallats i és per aquest motiu, entre d’altres, que no em vull aturar a l’hora justa de donar-ho tot per picar pedra. En resum, per a fer créixer autèntics valors humans que brollin del nostre cor i ens donin petits fruits de dignitat, justícia social i igualtat de gènere. No vull lliçons reàcies ni compromisos grisos fets a corre cuita amb la missió de ser o sentir-se superior moralment. Prefereixo ser útil en una societat farcida de inutilitats i evitar caure en un cinisme retroalimentat per una conducta o conjunt de conductes egoistes que posen en dubte tot.

La simplesa intel·lectual que tantes persones de manera poc racional imploren no és qualsevol bogeria. Es la constatació de que no ens trobem com a societat en l’alçada ferma, digna, solidària i feminista que necessita el nostre món si vol seguir aportant quelcom positiu. També és una realitat tangible que hem d’educar perquè no segueixi provocant la pèrdua d’oportunitats honestes. Cal posar en valor i en certa manera, els cinc sentits, en tractar la societat no imposant realitats sinó transformar-les per així assegurar-nos, entre tots i totes, una vida senzillament digna.

Caure en el parany alarmant del catastrofisme pragmatic que alguns, de manera inconscient, exigeixen ens fa més dèbils com a societat i sense entrar en les seves etiologies, cal treballar a contracorrent per a fer possible el que sovint els nostre ulls sembla impossible com és canviar la nostra manera de viure, de relacionar-nos i de pensar.  Cal tenir el coratge madur i inconformista per plantar cara al món i fer-lo millor. El trenclacloques tirano que estem patint, en primera persona, no pot ser una excusa fàcil per despreocupar-nos per les democràcies modernes sinó una motivació extra per ser corresponsable d’aquestes. 

Us confesso que sovint sento dir que estem vivint una quarta transició sense saber en què ha consistit cap de les anteriors i encara menys, cap a on hem de dirigir l’actual. La revolució del feminisme comença diàriament i no és moment per posar-nos de perfil o d’esquena a tant patiment feminista. Cal treballar plegats per apoderar a les dones i reconèixer quotidianament el seu valor intangible per construir plegats una nova terra que germini dignitat individualitzada.

No es tracta de buscar culpables ni de fer-se els màrtirs. Tampoc de ser populars i buscar la felicitat en espais vitals reduïts al meu jo egocèntric. Cal impregnar de solidaritat la nostra vida en comunitat i en aquesta lluita justa, equilibrada, apassionant i autèntica em trobareu sense mirar carnets d’identitat.

Subscriu-te a la Newsletter

Per estar al dia de tota l'actualitat del món de la diversitat funcional a Catalunya

Àlvaro Solà
Àlvaro Solà
Jove tarragoní actiu amb ganes de canviar el món

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

ÚLTIMES NOTÍCIES