Porto uns dies plantejant-me la conveniència o no d’escriure un article d’aquesta naturalesa. He de dir que les ganes de fer-me escoltar i quan dic escoltar no parlo de mi sinó de la dignitat col·lectiva, per la qual, lluito, ha aconseguit vèncer la por a la critica, de vegades ferotge, d’altres injusta, a la qual tots i totes estem exposades.
Fa un temps una persona que aprecio em va demanar si podia escriure un article que parlés sobre les lliçons personals que he pogut extraure de la pandèmia sanitària, social i econòmica que ens trobem. Agraeixo de cor la proposta i la vull fer arribar el més lluny possible ja que vol ser un missatge inclusiu i integrador.
El primer aprenentatge és que la salut esdevé un afer col·lectiu. No parlo per parlar. M’he adonat que la salut transcendeix més enllà del jo egoista i que no entén d’excuses. Segurament això és la primera lliçó de supervivència que ens manté sans tot i la manca de dignitat.
La segona lliçó és que la política o millor dit els interessos partidistes no poden ser una referencia a l’hora de prendre decisions sanitàries. Perquè m’entengueu, la sanitat no pot estar contaminada pels virus freqüents i de vegades irresponsables de la batalla política o ideològica.
La tercera reflexió és que l’atenció a la gent gran ha de ser integral i de qualitat. El que ha passat a les residències és responsabilitat de tots. En primer lloc i demano perdó de la ciutadania perquè no hem estat capaços de protegir els nostres avis i avies.
La quarta reflexió té a veure amb la cultura. Quin privilegi tenir cantants, artistes i gent que demostra el seu talent. La cultura és vida i la cultura suma. El meu reconeixement a totes les persones que fan millor la nostra societat.
