M’agradaria parlar-vos d’una de les meves “sèries de capçalera“, que segons la meva modesta opinió esta desaprofitada, i que té unes trames argumentals i una quotidianitat que ja voldrien moltes de més èxit i reconeixement. Us parlo de la sèrie Oh my goig, emesa per betevé fa uns mesos.
Vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una xerrada sobre la sèrie i vaig fer coneixença amb dues persones de l’equip. Gràcies a això avui us porto una entrevista amb l’Aïda Torrent Ciudad, directora i creadora d’Oh My Goig. Voldria també donar l’agraiment a l’Arlet Rodríguez, perquè sense ella segurament no hauria estat possible fer aquesta entrevista.
Ningú millor que vosaltres per a que ens expliqueu com va néixer la sèrie Oh my goig.
betevé va convocar a l’estiu de 2016 un concurs públic per trobar una productora que realitzés un programa sobre educació sexual dirigit a adolescents. Ens vam presentar al concurs amb una proposta que combinava la ficció, tallers en instituts i càpsules informatives amb una presentadora. Vam tenir la sort que la nostra proposta va agradar i a partir d’aquí, cada any hem anat renovant el format: les dues primeres temporades vam seguir la fórmula presentadora +ficció+ tallers a instituts. A partir de la tercera temporada vam ampliar el temps dedicat a la ficció i vam incorporar el comitè de joves per elaborar els guions. Aquesta fórmula, ficció+ reality amb el comitè ens ha funcionat molt bé durant dues temporades. A la cinquena, però, vam voler donar encara més veu i més responsabilitat al comitè i vam incorporar el podcast, en què eren elles que escollien els continguts de què es reflexionava en cada capítol, decidien a qui volien entrevistar i conduïen la secció.
Com va ser la tria del nom? i perquè Oh my goig?
La primera temporada la vam produir en un temps rècord, teníem uns 4 mesos per elaborar gairebé tota la temporada. Així que hi va haver decisions que es van prendre molt ràpid. Però amb el nom vam estar de sort i de seguida ens va fer la sensació que era una manera divertida, un joc de paraules que representava bé l’esperit del programa. Se’m va acudir a mi anant en cotxe, parlant amb el productor, l’Albert Baquero, buscant un concepte que en aquell moment s’utilitzés molt a xarxes i que sintetitzés la idea que volíem abordar el tema de la sexualitat a partir del plaer.
Com explicaries a algú que encara no ha vist la sèrie l’argument del Oh my goig?
Després de 5 temporades molt diferents entre elles i en les que la sèrie ha evolucionat moltíssim, definim la sèrie com una sèrie de reflexió sobre la sexualitat, els afectes i la salut mental. Però en realitat també podríem dir que és un retrat de la joventut barcelonina des d’una perspectiva feminista i amb una especial cura a les diversitats i el col·lectiu LGTBIQ+. Ja no ens agrada tant parlar sobre educació
sexual, perquè no és la sèrie la que educa a les espectadores de manera vertical. Perquè som l’equip de l’OMG que aprenem de les joves que treballen al programa i en fem un projecte cada cop més ric. És més un espai de reflexió que un taller de sexualitat.
Pel que fa a les temàtiques teniu algun tipus d’assessorament?
Comptem des de fa tres temporades amb l’assessorament de les joves del comitè, que són un grup divers de joves molt actives i sensibles en temes de gènere i diversitats. Amb elles fem brainstormings per elaborar les línies generals de les trames i posteriorment es llegeixen els guions per dir-nos la seva. També hi ha hagut capítols que hem treballat molt estretament amb les actrius i actors, sobretot aquesta darrera temporada. Coneixen molt profundament als personatges que interpreten i ens ajuden a donar-los una mica més de dimensitat. També hem comptat amb l’assessoria d’altres guionistes com el Març Llinars i el Pep Jové i hem fet consultes per temes concrets a associacions o expertes com el Rubén Serrano.
En quin moment es decideix crear el comitè d’experts? Com es trien els seus membres?
El comitè d’experts sorgeix de la recerca de la nostra cap de producció, la Fran Verdés. L’objectiu era trobar un grup de persones que tingués sensibilitat amb les temàtiques i l’enfocament del programa i que poguessin aportar una visió única de la realitat de la seva generació. El grup es va buscar en diversos àmbits: escoles d’audiovisuals, espais LGTBIQ+, assemblees feministes… Alguns dels i les joves participants van mostrar interès pel projecte, i d’aquests es van seleccionar diferents perfils perquè pogués haver-hi una representació diversa del jovent.
Persones de la comunitat xinesa, gais, persones trans, persones no binàries, muses del destape però … us vau plantejar afegir algun personatge amb diversitat funcional o alguna discapacitat?
Per nosaltres la diversitat funcional és una assignatura pendent, sí. Però sempre ens ha fet respecte perquè ho voldríem fer d’una manera responsable. Voldríem fer un bon càsting i triar algú que no interpretés una persona amb diversitat funcional sinó que visqués aquesta diversitat en la pròpia pell. I els ritmes televisius (sempre s’ha de produir molt més ràpid del que voldríem, per qüestions de pressupost i de calendaris d’emissió) no ens han permès encara poder fer una aposta per incloure aquest personatge. Però sempre és un aspecte que tenim present a l’hora de produir noves temporades.
Quina relació té l’equip de la sèrie amb la discapacitat?
L’equip està format per molta gent i no podem parlar per tothom, perquè no coneixem les realitats més personals de tothom. El que està clar és que segur que molta més gent de la que pensem del nostre entorn viu amb una discapacitat. Però és una qüestió que, malauradament, encara està invisibilitzada i de la que no se’n parla.
Quina creieu que seria una bona manera trencar els estigmes respecte a aquest col·lectiu?
A mi personalment m’interessa molt. No he conviscut massa amb la diversitat funcional en la meva vida i és un univers que m’interessaria molt conèixer. Escoltar sobretot testimonis de com viuen l’afectivitat i la sexualitat les persones d’aquest col·lectiu, perquè em fa la sensació que és una part de la seva vida que encara és més invisible. En aquest sentit, em va agradar molt veure i saber que existeix el projecte Yes we fuck. Un documental que em va obrir la mirada en aquest sentit. Al final, per exemple en l’audiovisual, la forma clau per a trencar estigmes respecte a aquest col·lectiu és que estigui representat a la pantalla i que les històries que s’expliquin siguin en primera persona.
