Dimarts, 19 març 2024
- PUBLICITAT -spot_img
IniciOPINIÓAccessibilitat universal en l’espai públic

Accessibilitat universal en l’espai públic

accessibilitat universal espai públic
L’accessibilitat universal és una obligació des del 2017 // Foto: Grupo SIFU

Una persona amb mobilitat reduïda es pot veure acorralada fins al punt de no poder entrar a casa perquè ha comès l’error d’anar a comprar el pa. L’espai públic està dissenyat i utilitzat de forma discriminatòria que, en algunes ocasions, porta aparellada la situació d’exclusió social. Quan aquest no compleix les característiques pròpies de l’accessibilitat universal deixa fora del seu ús i gaudi, en igualtat de condicions, al col·lectiu de persones en situació de mobilitat reduïda (PMR).

Una cosa tan aparentment simple com és una barrera arquitectònica pot discriminar una persona al reduir considerablement les seves possibilitats d’accés a l’educació, en igualtat de condicions, des del jardí d’infància fins a la universitat. Fins i tot, de vegades, es presenta una situació de marginalitat legal tan gran que provoca que el nen/a tingui dret (no sempre complert) a què es facin algunes reformes arquitectòniques en el seu centre educatiu. Però aquest dret, a efectes legislatius espanyols, no inclou els pares, de manera que el nen/a es veurà obligat a assistir a l’escola que sigui accessible per als seus pares, tret que aquests renunciïn a el dret/obligació d’assistir a reunions de pares o festes escolars. Pel que fa a les altres barreres, les de tipus intel·lectual, es supleixen amb adaptacions curriculars i del material didàctic, així com amb la dotació dels recursos humans necessaris a el centre educatiu. 

No obstant això, mai he sentit parlar d’una localitat en la qual totes les taules i cabines electorals siguin accessibles.

Podríem seguir narrant, hores i hores, situacions en què les persones es veuen marginades per unes circumstàncies que els vénen donades, un marginació que només és una mostra de la discafòbia i gerontofòbia que hi ha al nostre voltant.

Les voreres i les entrades a dependències oficials són, de per si, l’espai públic que més margina i que, possiblement, passa més desapercebut. Quan una persona no pot passar per una vorera és possible que se li estigui restringint el seu dret a anar a treballar, a un centre sanitari, a una associació, a un lloc on hi ha una participació activa en la política o a passar per allà simplement perquè li dóna la gana. És per això que els ajuntaments han de vetllar perquè es compleixin els requisits que garanteixin la possibilitat d’ús de tots els llocs públics per tots els ciutadans i es fomenti la màxima autonomia personal.

Espai públic o privat?

Examinem una situació que es repeteix, sobretot a l’estiu, quan l’espai públic es converteix en un espai privat després que els ajuntaments el cedeixin a negocis particulars.

Les nostres voreres estan envaïdes per pissarres publicitàries que limiten l’amplada de la vorera, dificulten o tanquen el pas d’usuaris de crosses, caminadors, cadires de rodes i cotxes de nadó, a més d’impedir a les persones amb problemes de visió orientar colpejant amb el bastó a la paret. I no parlem de les taules i cadires que ocupen carrers i voreres com si de la seva propietat es tractés i tallen el pas als ciutadans.

Obrim els ulls i quan veiem a algú que obliga els altres a aixecar-se per moure la cadira i la taula, i així poder passar, sapiguem que aquesta persona està fent ús del seu lícit dret a utilitzar la vorera sempre que ho estimi oportú.

Aquesta situació es multiplica d’una manera vergonyosa quan arriben les festes. Una persona amb mobilitat reduïda es pot veure acorralada fins al punt de no poder entrar a casa perquè ha comès l’error d’anar a comprar pa mentre col·locaven cadires perquè la resta dels ciutadans gaudeixi d’una cavalcada, una desfilada a primera fila o , simplement, perquè algú ha instal·lat un lloc ambulant just a sobre de la rampa i justifica la invasió amb un permís municipal.

A Espanya tenim grans activistes en el tema de la supressió de tota mena de barreres, com és el cas d’Andoni Moreno, al País Basc, i de Juan Romero, a Andalusia. Persones que no permeten que se’ls titlli de captaires que imploren una rampa o un bany adaptat; persones que exigeixen a les administracions públiques que es compleixin els drets i que no demanen més que un dret, el de la igualtat de tots els éssers humans. 

Recordeu, quan poseu una taula al carrer per afavorir el vostre negoci podeu estar cometent un acte de discafòbia i / o gerontofòbia.

Maria Rosa Moya – Article publicat al Diario Información

- PUBLICITAT -

Subscriu-te a la Newsletter

Per estar al dia de tota l'actualitat del món de la diversitat funcional a Catalunya

Redacció/Fonts
Redacció/Fontshttps://diarideladiscapacitat.cat
Diari de la DisCapacitat. El digital de la diversitat funcional a Catalunya. Un mitjà fet per donar visibilitat a les persones amb discapacitat i pensat per reclamar la seva inclusió social

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

ÚLTIMES NOTÍCIES

Skip to content