Cada cop més es dóna més importància a l’accessibilitat a l’arquitectura. Espanya s’hi està convertint en un país de persones longeves que necessiten ser incloses en els processos arquitectònics. Fundació Mútua de Propietaris declara que només un 0,6% dels 9,8 milions d’edificis d’habitatges al país compleixen els criteris d’accessibilitat universal. Els habitatges són un exemple de manca d’inclusió de les persones amb diversitat funcional.
Manca molt perquè els seus espais públics, comercial, i el transport siguin inclusius per a tots/es. Les demandes per crear un món més inclusiu són relativament noves. La diversitat funcional és una visió progressista que mira cap al futur amb optimisme. La novetat d’aquest requeriment fa que molts edificis i ciutats no siguin inclusives.
Hi ha molt per rehabilitar, perquè no es pot tornar a començar. Cal treballar amb allò existent. L’objectiu de la rehabilitació és crear un món més humà i divers.
Més importància a l’accessibilitat a Arquitectura i les reformes
Per començar, la pròpia escola ETSAB d’arquitectura -a Barcelona- no és accessible i no és inclusiva. Això és greu. Els/les estudiants d’arquitectura no aprenen de la importància de l’accessibilitat per ser educats en un entorn no inclusiu. És dubtós de què aprenen arquitectura inclusiva si no estan exposats a la diversitat funcional. La inclusivitat a l’arquitectura és essencial.
També estic treballant per a l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMPD). Estic revisant les ajudes de “La meva llar” que ofereix l’Ajuntament per a reformar els habitatges i fer-los més accessibles. Hi ha 162 expedients. Aquest programa té molta importància perquè canvia els habitatges i la vida de la població amb diversitat funcional. Però és un exemple recent —l’any 2020— d’un programa de reformes accessibles.
Com es dissenya arquitectura inclusiva?
Arquitectònicament, és dubtós el disseny de les ajudes de “La meva llar”. En dissenyar per persones amb diversitat funcional, cal diagnosticar les dificultats de cadascú. Per dissenyar adequadament cal tenir coneixements tècnics; per exemple, cal saber les mides d’una cadira de rodes. L’estàndard d’una cadira de rodes és 1,20 x 0,70 metres. Hi ha també mesures de gir i la inclinació. Però els coneixements tècnics només són el principi.
Per dissenyar arquitectura de manera inclusiva manca més educació i requereix saber més sobre necessitats de persones amb diversitats funcionals. Per exemple, és essencial fer accessibles la cuina, del bany, i l’habitació. Però no és només important el disseny inclusiu als habitatges. S’hi ha d’incloure la manera com s’accedeix a l’edifici, l’entorn urbà, les activitats, i el desplaçament entre les ciutats. Però la inclusió no és només física, sinó de actitud, per això dic inclusió en comptes d’accessibilitat.
A més dels habitatges gairebé totes les botigues, locals i restaurants no són del tot inclusives. No es pot entrar amb cadira de rodes perquè tenen un esglaó en entrar. Els menús no estan adequats per a gent amb diversitat funcional. Els negocis no volen gastar diners per fer-ho accessible i l’Ajuntament no s’imposa i hi ajuda poc. Els esdeveniments culturals no solen ser molt accessibles Quants teatres, sales de música i cinemes són totalment accessibles? Passa el mateix amb l’activitat esportiva. L’esport és essencial per a la rehabilitació personal. El transport és també bàsic perquè les persones amb diversitat
funcional també es mouen i viatgen. Però al transport la inclusivitat és deficient. Els trens, els autobusos, el metro, els carrers, i sobretot els avions han de ser accessibles i que tothom es pugui moure amb llibertat. Però sobretot a la feina la discriminació és més gran. La població pensa que les persones amb diversitat funcional suposen un pes, una barrera, i una despesa innecessària, com abans ho van ser les dones o els homosexuals. És una visió neoliberal.
Pensar en la diversitat funcional pot ser un bon negoci, com a mostra Google o els webinars que van ser inicialment per a gent amb diversitat funcional però ara es fan servir massivament.
La diversitat funcional ha d’influir en qualsevol projecte; però els projectes no la tenen en compte perquè pensen que és una despesa de diners i va en contra del disseny. Però no és qüestió de diners sinó de disposició i educació. Cal fer els barris, la ciutat, la metròpolis i el món global més inclusius. Les persones amb diversitat funcional han de poder participar al món i no sentir-se discriminades. La pregunta que cal fer és: Quants caps o presidents tenen diversitat funcional?
Les normes han canviat, però falta molt per fer. L’arquitectura era elitista i els esdeveniments que afectaven un edifici mai van ser inclusius. L’excepció que mostra les contradiccions en la inclusivitat és el Partenó. Abans el Partenó era accessible perquè la gent pujava des de qualsevol costat. Però les guerres i el control social ho han fet inaccessible.
L’arquitectura i els esdeveniments del passat no donaven prioritat a la inclusivitat. Abans es pensava que la inclusivitat no era important, i que si es tenia en compte s’anava contra el disseny. El que jo defenso és que la diversitat funcional ha de ser un motor del procés de dissenyar, i una manera de ser més creatiu/iva. Cal defensar la diversitat als edificis. El món és cada vegada més divers, perquè hi ha persones de tota mena, i els seus necessitats són diferents. L’arquitectura s’ha d’adaptar a aquest món cada cop més incloent. No cal destruir per tornar a construir. Per això la rehabilitació del ja existent fa mantenir viu un edifici. Per mantenir-lo viu actualment cal aconseguir que sigui accessible a tothom.
A la reforma inclusiva no es pot dir que un espai és o no és accessible. És un procés que canvia i sempre està per acabar. En aquest procés es promou la barreja, i és necessari crear espais diversos. L´ús col·lectiu dels espais assegura la diversitat. La rehabilitació inclusiva treballa amb allò que existeix i defensa la diversitat.
