En aquesta ocasió m’agradaria recomanar-vos molt més que Teatre. Aquesta 50a edició del festival Grec ens permet recuperar els tres espectacles de la Companyia Basca Kulunka Teatre. Nascuda fa quinze anys. Kulunka Teatre ha voltat per més de 40 països amb els seus espectacle.
I ara en podem gaudir a Barcelona. El Teatre Condal es capbussa en la trilogia de aquesta companyia portant per primera vegada els 3 espectacles seguits . Però no cal haver vist un espectacle per veure’n un altre. Vull dir que és una trilogia on les històries van per separat .
Però exactament qui son ? I què fan Kulunka Teatre? Doncs Kulunka Teatre són una companyia de teatre basca que creen espectacles sense text. A partir de màscares i objectes elaboren històries íntimes i quotidianes.
Aquest és un espectacle per adults. La Companyia sempre ho remarca perquè tot hi les màscares les històries no són per al públic infantil.
Si encara no us ha quedat clar qui són Kulunka Teatre esperem que amb aquesta entrevista a Edu Cárcamo, membre de la companyia, quedin resolts tots els dubtes. Edu Cárcamo es actor i coautor dels tres espectacles de màscares de Kulunka Teatre juntament amb Jose Dault i Gabriñe Insausti
Com va néixer Kulunka?
L’any 2010 Gabriñe Insausti i Jose Dault que són els altres dos intèrprets i coautors de les històries i que també son els productors van decidir llançar-se a explicar una historia d’amor en la 3a edat amb un llenguatge de màscara expressiva. D’aquesta llavor va néixer el que després va acabar sent el nostre primer espectacle; es a dir André i Dorine. En aquell moment vam decidir formar equip amb Iñaki Rikarte, en la direcció, Ronaldo San Martin com ajudant de direcció i amb mi i a partir d’aquí vam començar.
Quina valoració fas dels 15 anys de la companyia? Nosaltres vam ser els primers sorpresos en veure l’èxit que va tenir André y Dorine. En aquests 15 anys hem tingut moments de tot. Moments de sorpresa, de dubte,
Fins i tot un mini fracàs després de André y Dorine ens vam confiar. Creiem que dominàvem la situació i va ser tot el contrari. El que pensàvem que seria el nostre segon espectacle no es va arribar a estrenar, de fet només el van veure els nostres amics més propers, i tots van coincidir a dir-nos que no s’entenia el que fèiem. I si el teu cercle més proper et diu que l’espectacle no s’entén o no funciona, mes val fer-li cas. Això va suposar tornar a buscar i treballar per a que tot s’entengués. Perquè si no s’entén, no funciona i el públic es perd. També en aquest anys els meus companys han tingut criatures.
Kulunka Si es…?
Doncs Kulunka si que es una companyia de repertori , perquè André y Dorine es va crear l’any 2010 i seguim representant-la, com també fem amb Solitudes y Forever. Som una companyia internacional. També crec que som una companyia que fem la feina de manera artesanal i ens esforcem i busquem que l’espectador li passin coses mentre està assegut a la seva butaca. Intentem fer els espectacles que a nosaltres ens agradaria veure com a espectadors
Kulunka NO es…?
No fem espectacles per a nens tot hi que utilitzem les màscares. perquè molta gent quant veu els cartells de les històries, té el prejudici de dir mira «un espectacle de titelles» portarem als nens. André y Dorine i Solitudes està recomanat a partir de 12 anys i Forever a partir de 14 anys perquè nosaltres el que intentem és crear histories utilitzant el llenguatge de la máscara però histories bastant «enganxades a la realitat» i on es combina la comèdia i el drama .
Com es el feedback amb el públic?
Jo et puc explicar com ho sentim durant les funcions, la nostre feina la completa el públic perquè al no utilitzar el text és com que el públic va acabant d’unir les peces, o que ho faci sense esforç. Nosaltres els donem tota la informació i el públic acaba traient les seves conclusions (diríem que es crea els diàlegs de l’obra). Això el públic ens ho transmet durant les funcions. Els silencis a les nostres funcions son uns silencis molt carregats de simbolisme. I quant fem els col·loquis postfunció, el públic ens comenta que el que proposem a escena és significatiu de la seva vida I això es el més valuós per a nosaltres, perquè el que nosaltres fèiem al local d’assaig sense saber molt bé per a qui, ni on de sobte se sent interpel·lat.
Quina relació té Kulunka amb la discapacitat?
No tenim molta relació amb la discapacitat, però sí que al nostre tercer espectacle Forever, vam veure que era important que el personatge protagonista tingués una discapacitat. Llavors el que hem intentat és apropar-nos i tractar el tema amb tot el respecte però també amb tota la realitat i la veritat sense cap condescendència, amb curiositat ja que ho portem a escena fent-ho de forma veraç i honesta. Les persones sordes ens han agraït poder gaudir de l’espectacle, com ho fa la resta de la societat, perquè ells per exemple poden gaudir de les nostres propostes.
Podríem definir el vostre tercer espectacle Forever com «una historia familiar amb pinzellades de superació , bullying i amor»?
Si correcte.
En quin moment decidiu fer una història d’aquesta temàtica?
La creació de Forever van ser nou mesos d’assajos, repartits en dos anys, mentre ho alternàvem amb les gires. Va ser Iñaki el director que ens va proposar a partir d’una situació domèstica violenta i intentar veure com els membres de la família podien arribar fins a aquella situació, entenent tothom que era qüestió d’anar estirant del fil i anar veient com necessitàvem que fossin els personatges i les situacions per intentar entendre a cadascun dels personatges, més enllà de que cadascú tingui empatia per un o per un altre. Amb molta prova i error, mirant a veure que necessiten els personatges, d’aquí que aparegui la discapacitat o el assetjament escolar, per poder entendre en quin moment cada personatge actúa com ho fa. Moltes vegades tractant de fer el bé, aconseguim l’efecte contrari i no en som conscients i es més fàcil veure-ho des de fora que des de dintre del conflicte. Aquí nosaltres hem intentat posar moltes capes per intentar equilibrar els personatges i entendre totes les situacions.
Fa un any que us vull fer aquesta pregunta. Posem en context als lectors durant tota la història de Forever apareix en determinades ocasions un pot de Cola Cao. i com un objecte tant quotidià pot donar tant joc i transmetre tantes coses. Al treballar amb màscares una cosa que hem descobert durant tots aquests anys es que moltes vegades necessitem «clixés «o llocs comuns perquè son els que donen molta informació i al no utilitzar les paraules, tots els elements que utilitzem a l’escena es converteixen en símbols. A Forever que un dels temes que apareix és la sobreprotecció dels pares cap als fills , veure elements com comentaves del pot de Cola Cao, es converteixen en elements narratius molt importants perquè el públic
