Isaac Padrós és el segon diputat amb discapacitat visual al Parlament. Aquest activista per la defensa de les persones amb discapacitat lluita ara pels drets del col·lectiu en la primera línia política de Catalunya des del seu escó com a diputat de Junts. En aquesta entrevista ens parla de la seva experiència i objectius polítics en aquesta nova etapa
Qui és l’Isaac Padrós?
Per davant de tot, sóc fill, marit, pare, germà i amic. M’agrada molt vetllar pel meu entorn. Crec que sóc inconformista de mena, ferm defensor de la justícia davant els abusos de poder i intolerant amb l’incivisme i els incívics.
Què és per a tu la discapacitat?
Per mi, la discapacitat és una característica més de la persona. La discapacitat no ens defineix, però massa sovint la societat només veu aquesta condició, fins al punt que la nostra situació passa per davant del nostre propi nom. M’agrada entendre que una discapacitat no és més que una limitació diagnosticada en argot mèdic. Si totes les limitacions estiguessin diagnosticades, tota la població mundial tindria un certificat de discapacitat. No hi ha cap persona al món sense una limitació; potser qui diu que no en té, simplement no la coneix, i per mi això és encara pitjor!
Què significa per a tu conviure amb una discapacitat?
Significa lliurar lluites constants, amb tu mateix i amb l’entorn. De fet, un dels pocs éssers vius amb qui no mantinc aquesta lluita és el meu gos pigall. El món necessita més Guilty i menys individualisme, egoisme i deshumanització.
Per què vas entrar en política?
Vaig entrar en política per quatre motius: pel meu compromís amb la meva família, especialment per la meva filla, que ha de viure en una societat millor; pel meu país, Catalunya, que necessita que tots dediquem esforços i energies per fer-lo avançar; perquè la persona que m’ho va demanar va ser el president legítim de Catalunya i ferm defensor dels Drets Humans, el M.H. Sr. Carles Puigdemont; pel meu compromís amb totes les persones amb discapacitat, en defensa dels seus drets, que també són els nostres. Massa vegades la nostra condició de ciutadans de segona passa desapercebuda com si el món no fos per nosaltres.
Què creus que pot aportar una persona amb discapacitat visual a la política?
Crec que -si aquesta és la seva voluntat- qualsevol persona amb qualsevol discapacitat pot aportar molt a la política, no per la discapacitat en sí, sinó per la seva manera de veure i viure el món, i per la forma com rep els impactes de les decisions que es prenen per nosaltres i no amb nosaltres.
A la meva primera intervenció al faristol del Parlament de Catalunya, el 26 de novembre de 2024, vaig expressar el meu desig que, en les eleccions al Parlament, un mínim de 13 dels 135 diputats fossin persones amb discapacitat. Això mateix hauria de passar a les municipals del 2027. No només hem de votar, sinó també participar en les llistes dels diferents partits.
Per sort, hi ha grans assessors tècnics que ajuden molt a entendre dinàmiques i procediments. Ajuden molt a qualsevol persona a participar en política. Per tant, amb el suport adequat la discapacitat mai és un problema.
Quines dificultats t’has trobat en la teva tasca?
Distingiria entre dificultats dins i fora del Parlament. Al Parlament, a part de les mateixes dificultats que pot tenir qualsevol company, n’hi ha d’evidents derivades de la meva condició de persona amb discapacitat visual i físicomotriu. Algunes tenen a veure amb la ubicació d’espais, com la distància al bany adaptat, o amb la mobilitat dins el grup parlamentari. Altres dificultats són d’accessibilitat digital, en programes, estris i formats de documents. Afortunadament, s’hi està treballant gràcies al nou Pla d’Accessibilitat i Inclusió del Parlament impulsat per l’Honorable president Sr. Josep Rull, que va expressar la seva voluntat de fer-lo a “màxims”. Si el món anés a màxims, seria molt diferent! També comptem amb el suport d’un equip excel·lent d’uixers i del meu assessor, assistent personal i persona de confiança, Guillem Justícia Mayoral. Per tant, més que de les dificultats m’enfoco en els suports i oportunitats que es presenten.
Creus que el Parlament es troba adaptat?
Cada cop més. No només arquitectònicament, sinó també en el tracte adequat a les persones amb discapacitat. Encara queda feina per fer, però anem en la direcció correcta i a bon ritme.
Com veus la situació del col·lectiu de persones amb discapacitat?
Com a diputat, tinc la sort de parlar amb moltes entitats i persones del col·lectiu. Hi ha reivindicacions compartides, bones representacions i una gran fermesa en la defensa dels drets. Tot i això, encara sorprèn massa coses a moltes persones amb responsabilitat política, fet que demostra la necessitat de continuar visibilitzant les nostres demandes.
Quines propostes legislatives teniu per a les persones amb diversitat funcional?
Treballem diverses iniciatives, com la regulació dels drets polítics (article 29 de la Convenció), l’esport, els drets laborals i l’accés als gossos d’assistència. Però més que una bona llei: cal un compromís ferm per fer-la complir. I des de l’oposició, tenim el deure de supervisar l’acció del govern.
Veus possible el Pacte Nacional per la Discapacitat?
Sí, per suposat! I no només el veig possible, si no que és molt necessari. Precisament per aquest compromís infranquejable de fer complir totes les lleis que tinguin a veure amb les persones amb discapacitat, sense excepció. Al terreny de les persones amb discapacitat no s’hi valen excuses, ni retrets. Només hi ha cabuda pels drets i els deures, d’uns i altres.
Com creus que ha ser aquest pacte?
Ha de ser un pacte d’ampli concens. De fet, les bases i el preacord ja el va posar sobre la taula el president de la Generalitat el M.H. Sr. Quim Torra. Només una persona amb el seu alt compromís i bona voluntat vers els altres podia fer aquest pas. Personalment, si tinc ocasió, serà un gran honor, poder contribuir amb el que pugui per materialitzar el pacte.
Si les diferents forces polítiques de la Nació tenen la intenció de posar les persones amb discapacitat i a les nostres famílies al centre serà un gran Pacte Nacional, que ha de tenir mirada de futur. Una mirada avançada en el temps i que sigui el far que serveixi de referent per altres nacions del món.
I insisteixo en el fet, que més enllà del Pacte cal fermesa política per posar les persones al centre del pacte i de la seva aplicació. És a dir, si les persones amb discapacitat som una prioritat, s’ha de posar de manifest, mitjançant accions concretes com per exemple invertir en el nou codi d’accessibilitat. Per tant, dotar de diners als ajuntaments per tal que la realitat de les persones amb discapacitat sigui cada millor.
Quines lliçons extreus d’aquest període que portes al Parlament en relació a la discapacitat?
Doncs la veritat és que són molts els aprenentatges que estic rebent diàriament. Alguns són de funcionament del Parlament com a institució. Altres són més de caràcter polític. És a dir, del dia a dia de la política parlamentària. En tots aquests casos sóc jo la persona que aprèn dels companys i de l’entorn. Hi ha altres aprenentatges que són més aviat bidireccionals. M’explico. Sovint es presenten situacions que els companys que hi ha a l’entorn es mostren sorpresos pel que ha passat i fins i tot fan públic el que han après en aquella situació. Això em fa pensar -algunes vegades- que encara hi ha una part important de la societat que desconeix, les moltes situacions que tenim les persones amb discapacitat cada dia, com ens afecten i sobretot com condicionen les nostres vides el fet que es prenguin decisions sense tenir en compte aquestes i altres situacions.
Per què creus que la societat catalana es troba tan allunyada de les seves institucions?
Personalment, crec que hi ha diverses raons. La primera és l’argot i el vocabulari que es fan servir des de les institucions, que sovint no generen proximitat. Això passa, per exemple, amb l’argot de la justícia, que pot semblar inaccessible per a molta gent, que no sigui de l’àmbit jurídic. De fet, és curiós que en l’àmbit de la salut, com que ens afecta directament d’una altra manera les persones, sovint fins i tot aprenem algunes paraules tècniques.
En segon lloc, la velocitat amb què actuen les institucions és sovint molt lenta, igual que la justícia, i no arriben a temps per resoldre els problemes i necessitats de les persones. La ciutadania necessita respostes i accions més immediates i resolutives.
Per exemple, durant la pandèmia, la maquinària institucional es va accelerar per força. Però, en recuperar la normalitat, el sistema ha tornat a ser molt lent, fet que genera més distància i desafecció.
En tercer lloc, la percepció de les persones que es dediquen a la política sovint és que viuen en una altra dimensió de la societat. Això també crea distància i cal que tots treballem molt per tal de mostrar que això no sempre és així. Segurament hi ha més raons, però aquestes són les que ara mateix em venen al cap.
Quins són els teus referents?
En tinc molts, segons l’àmbit. En futbol, durant la meva època d’espectador del Barça, el meu referent, era Hristo Stoichkov. En gastronomia, en Joan i en Josep Roca. En el sector vinícola, entre molts altres, Mireia Torres. En política recent, em quedo amb el president Carles Puigdemont. En defensa dels drets de les persones amb discapacitat, el meu gran referent és Josep Maria Solé i Chavero. I en l’àmbit personal, sens dubte, els meus pares.
Et consideres una persona activista?
Sí, sens dubte. De fet, sovint, en petit comitè, dic que sóc l’activista de sempre. L’única cosa que ha canviat és que ara sovint em poso corbata, però ho continuo sent. Ho soc perquè soc un inconformista. Crec que, des de petit, he estat intolerant amb els intolerants.
No permeto les injustícies i, quan en veig una, no puc restar indiferent. Per exemple, quan trobo un vehicle estacionat sobre la vorera o en un pas de vianants, ara que no hi veig i vaig amb bastó o amb el gos pigall, la gent només veu un cotxe mal aparcat durant dos minuts. Jo hi veig una vulneració de drets humans. Per què? Doncs per què aquell conductor ha decidit prioritzar la seva comoditat, coartant els drets dels altres. El fet de deixar el cotxe sobre la vorera o el pas de vianants és una vulneració del dret que tenim els vianants, de moure’ns amb seguretat per la vorera o travessar un pas de vianants. Si en societat ens hem donat unes normes de convivència -les voreres per als vianants i la calçada per als cotxes-, no té sentit cívic que algú no les compleixi. És una falta de respecte als altres i al benestar de la bona convivència.
Què creus que és un activista?
Un inconformista. Una persona que lluita i que, per davant de tot, ho fa defensant els seus principis i valors. Aquests principis no només venen de l’experiència vital, sinó també de l’educació rebuda des de casa i per les experiències. Un activista és algú que actua d’acord amb aquests principis, tan interioritzats i arrelats, que es converteix en un lluitador incansable, infranquejable i insubornable.
Quin missatge donaries a les persones diagnosticades amb una discapacitat?
Els diria que un diagnòstic només és una etiqueta. La nostra vida no canvia per un paper. La societat sovint se sent més tranquil·la etiquetant-nos, però nosaltres no ens hem de definir per aquestes etiquetes. Els diria que es donin una oportunitat a si mateixos, que creguin en el que poden fer. Si de zero a deu, un dia poden fer cinc de deu, que facin cinc i que ho gaudeixin. I si tenen la sort de compartir aquests cinc amb algú, encara millor. Però que no deixin mai de lluitar, malgrat que hi hagi qui els digui que no poden arribar ni a un.
Quin missatge donaries als joves amb discapacitat que volen dedicar-se a la política?
Els diria que ho facin, que s’hi impliquin. No només els joves, sinó totes les persones amb discapacitat. En aquesta societat falta representació de persones amb tota mena de característiques i dificultats afegides a la vida. Crec que calen, també persones amb discapacitat en els òrgans la presa de decisions, a les institucions, organitzacions i als partits.
Hi ha moltíssim talent en el col·lectiu de persones amb discapacitat, però si no hi som, qui realment hi perd és la societat. Les nostres experiències de vida aporten una visió diferent i enriquidora. Quan participem, les decisions que es prenen esdevenen més completa.
Què penses sobre l’existència d’un mitjà de comunicació com el Diari de la Discapacitat?
Em sembla perfecte. Quan vaig conèixer el projecte, si no recordo malament crec que fa uns sis o set anys, em va entusiasmar. Crec que molts mitjans haurien d’incorporar informació del Diari de la Discapacitat en les seves editorials. L’únic inconvenient que hi trobo pel fet que sigui tan sectorial és que només ens el llegim les persones amb discapacitat o professionals del sector. I crec que això no ens ho podem permetre.
Com podem normalitzar la convivència amb la discapacitat?
Cada persona ho viu de manera diferent. No puc donar recomanacions generals, però en el meu cas, no crec que sigui una qüestió d’acceptar-ho o no, perquè això no s’accepta mai. Simplement, crec que s’aprèn a conviure-hi, amb els mals i bons moments que això suposa. L’avantatge és que fins i tot un mal dia te bons moments.
Com vas explicar als teus fills que tens una discapacitat i com ho van rebre?
La meva filla, l’Anna, que ara té 4 anys, no ha necessitat que li expliqués res. Ella ho veu cada dia, ho viu amb naturalitat i ho entén millor que molts adults. Segurament, quan sigui més gran, em farà preguntes. I quan arribi el moment, en parlarem amb tota normalitat.
Quin missatge donaries a les entitats amb dificultats econòmiques?
Les institucions han de vetllar per elles. Alhora, les entitats han d’explorar models d’empresa social per reduir la seva dependència econòmica de l’administració. Els ajuts poden acabar-se en qualsevol moment, i cal cercar noves fórmules per garantir la seva feina i continuïtat. Cal iniciar un model de transformació, emmirallant-nos amb els models d’èxit del país, que no són pocs.
