És com si fos lliure en aquest món ple de crueltat, menyspreu, intolerància, individualisme, egoisme, egocentrisme, pensar només en un mateix, pensar en rebre, però no donar i, tanmateix, sempre esperant a rebre alguna cosa no merescuda, moltes vegades, i d’altres, no recompensat.
Estic vivint en societat, en la qual, valors que creia sincers i reals per a sobreviure, s’han anat esvaint, com si algú agafés un esborrany de pissarra i els esborrés a poc a poc, i un per un. Fins on serem capaços d’arribar-hi, amb tal de creure’ns més que els altres? Fins on o fins i tot quan aguantarem aquestes faltes de respecte cap als que no poden anar més ràpid a un ascensor i que, de veritat, sí que ho necessiten? O en quin moment de la nostra vida, de la nostra existència, de la nostra societat tornarem a conviure com a éssers humans civilitzats, educats, respectats i respectables amb els altres?
No deixo de pensar, o millor dit, no puc evitar pensar que si jo, per una casualitat del destí, pogués posar-me dreta; aguantar-me i caminar; mai, però mai, o almenys, ho intentaria, mai no li faria algú que fos en cadira de rodes, en crosses o com vulgui que es desplacés, mai no gosaria ni se’m passaria pel cap: avançar-me a ell o a ella i treure-li l’ascensor per pujar o baixar jo sola en ell, ni tampoc em pararia al mig del carrer o de la vorera per no deixar passar a aquesta persona.
Simplement, no ho faria perquè a mi m’ho fan cada dia i a tota hora. Lògicament, no tothom, però la majoria sí, i cada cop, la gent que ho fa és més jove i això vol dir que, cada cop, hi ha menys educació, menys respecte pels altres, menys humanitat i menys consciència de la paraula “col·lectivitat”, “societat”, “sensibilitat” o “solidaritat”. Aquest és el meu món avui dia i aquesta és el meva societat, i com a reflexió final, he de dir que la meva societat és un món cruel.
