L’actor basc Telmo Irureta, nascut a Zumaya, destaca amb el seu sentit de l’humor, que tot el que fa ho viu lligat a una cadira de rodes, però que no hi ha qui el pari. Té una paràlisi cerebral degut a una encefàlia que va patir als dos anys. Irureta té molt clares les seves idees i els seus projectes. Jo el vaig descobrir al programa de EITB, Barre Librea, i des de llavors me’n declaro fan. Per això he volgut fer-li aquesta entrevista.
Explica’ns com va ser la teva infantesa?
Feliç. Jo era un nen molt alegre. I em sentia molt estimat.
En quin moment vas ser conscient de la teva discapacitat?
No recordo res de quan no tenia discapacitat, perquè vaig emmalaltir als dos anys, i … no hi ha hagut un moment, no és una cosa del que te n’adonis de sobte. Així m’he conegut i crec que “sempre he estat conscient de les meves ‘rareses’”.
Com és la teva vida diària?
Doncs depèn del que digui la meva agenda. Va canviant. A vegades tinc moltes coses a fer i no paro, i d’altres faig el gandul.
Què és el que més et cabreja de la societat?
Els prejudicis i la manca d’empatia.
Què aporta l’humor a la teva vida?
L’humor és la meva vida. És la meva medicina. És el meu motor. Sense humor … què em queda? Sense humor, no seria jo.
En quin moment vas decidir fer xerrades per explicar la teva història?
No ho vaig decidir. Simplement, va sorgir. Va ser a la UPV. Un professor de magisteri em va preguntar si estaria disposat a parlar de mi als seus alumnes i li vaig dir que sí. Ho vaig fer i sembla ser que va agradar. Des de llavors m’ho demanen gairebé tots els cursos.
Com valores la teva experiència a Barre librea?
Ha estat interessant. Una experiència positiva. He après i m’he divertit.
I la teva família que opinen d’això?
S’alegren que em surtin cosetes, que pugui treballar, que comptin amb mi.
De què estàs més orgullós, de la teva carrera com a actor o de la teva carrera com a director?
Per ara em sento més actor que director. Però vull pensar que això acaba de començar. “Carrera”, és una paraula gran i jo encara he de créixer.
Quins temes creus que són tabú?
Hi ha molts. Perquè hi ha molta por. No som tan lliures com pensem i ens incomodem per tonteries. Evitem molts temes. Ja no es poden fer ni acudits. Una pena.
Explica’ns … tens un projecte teatral molt potent. Què ens pots avançar? Com va sorgir la idea?
És una obra que estic escrivint amb Kepa Errasti. Es diu “Sexberdinak” i la dirigirà Mireia Gabilondo. Els actors serem l’Aitziber Garmendia i jo. Parlarem de la sexualitat de les persones amb discapacitat. Aquest és un doble tabú. Incomodarem? Ho intentarem.
Fa un temps vaig treballar amb Mireia i ens vam quedar amb ganes de més (bé, jo almenys sí, jeje), va ser llavors quan va néixer la idea. Es va encendre la bombeta. I per fi, se’ns ha presentat l’oportunitat.
Quina pregunta li faries a Aitziber Garmendia? I què li regalaries?
Li faria una pregunta difícil de contestar, però que no necessita resposta: Per què ets tan lovely?. I li regalaria unes vacances. Un viatget. Això sí, m’agradaria anar amb ella. No sóc molt de viatjar, però amb l’Aitzi vaig on sigui. Amb la meva Aitzi … fins a l’infinit i més enllà.
Aquesta és la pregunta d’Aitziber per a tu: Quan has plorat per última vegada? I per què?
Vaig plorar el 21 d’agost. Per un cúmul de comentaris d’un amic sexualment satisfet i segur de si mateix. O sigui, vaig plorar per enveja.
- Puedes leer la entrevista en castellano en este enlace
