Tenim una societat amb errors, molts errors. Avui estava sentint la ràdio i ha trucat una persona que diu que fa tres setmanes que no té ascensor i el seu company l’ha de baixar i pujar si vol sortir al carrer. I no només això, a treballar. La lesió medul·lar igual que qualsevol altra patologia que impedeix caminar segueix igual que fa cinquanta-dos anys, quan jo vaig tenir un accident. Increïble. És una vergonya per a aquest país que es trenqui un ascensor i l’empresa sigui incapaç d’arreglar-ho argumentant que no només és ella, l’Anna, que passa molt sovint a Barcelona, en aquesta comunitat segons ha dit l’Anna hi ha una persona que té cent anys i fa tres setmanes que no surt al carrer al no poder baixar les escales…
L’emissora és Catalunya Ràdio i el locutor és Roger Escapa. El que m’estranya és que una persona que hi havia amb ells ha comentat que sort que l’empresa està gestionada pels veïns i és privada que si fos pública seria encara pitjor I es queden tan amples! Crec que encara que l’empresa sigui privada, l’administració, com a vetllant d’una societat més o menys organitzada, no pot deixar una persona bloquejada, hauria d’actuar i no deixar una persona o dues en aquest cas en un sisè pis perquè l’ascensor s’ha trencat i l’empresa està fent llargues.
El lesionat medul·lar pel que sembla és un romanent molest per qui no val la pena gastar ni diners ni temps perquè pugui sortir al carrer i és igual que es desesperi o es deteriori psicològicament
L’administració té recursos perquè aquest ascensor ho arreglin de seguida. Quan un se’n va a la muntanya i es perd l’administració treu forces de feblesa per intentar trobar-lo i de vegades surt molt car i ho paguem tots. El que passa és que aquesta persona és societat, part de la societat. El lesionat medul·lar pel que sembla és un romanent molest per qui no val la pena gastar ni diners ni temps perquè pugui sortir al carrer i és igual que es desesperi o es deteriori psicològicament llevat que un amic, familiar o company es trenqui l’esquena baixant-li i pujant-li, no només a ell sinó també a la cadira.
És clar senyor Roger Escapa, l’Administració no està per pal·liar un problema d’un lesionat medul·lar, ho han demostrat clar al seu programa i vostè no ha estat capaç de rebatre’l. Només desitjo que mai ningú necessiti una cadira de rodes perquè això ho faria un estrany en una societat amb greus errors.
Ho vinc dient, la lesió medul·lar ni tercer ni primer món. Posa-li nom.
