Comparteixo i crec que és del tot necessari que així sigui, el neguit que suposa per la nostra societat l’existència creixent de nombrosos infants que viuen o ,millor dit sobreviuen, per sota d’un llindar de pobresa indigne i que cada cop hem d’evitar normalitzar ja que sens dubte resta futur compartit basat en la justícia social. Ha arribat el moment de plantar cara a la realitat i d’intentar transformar-la sense renunciar mai als nostres valors, a la nostra identitat nacional i a les nostres arrels. Ha arribat el moment de plantar cara a la realitat i d’intentar transformar-la tot teixint aliances públiques però també privades. Ha arribat el moment de plantar cara a la realitat i d’intentar transformar-la tot canalitzant curosament les diferents respostes als múltiples reptes des d’un prisma gens egoista de la vida.
En aquesta cursa d’obstacles però també d’oportunitats, hem de tenir clar que és sempre parcial ja que no pot tenir o no podem fer que tingui data de caducitat ja què de la tenacitat que executem es basa el benestar particular de cada persona, incloent de cada infant. Avui, atès que vivim en un món que es veu retroalimentat per unes conductes profundament egocèntriques i que està més pendent de tot allò que podem considerar superficial, ens cal reconèixer la xarxa de solidaritat, compromís social i empàtic de tantes persones que conformen el tercer sector de Catalunya i un dels tresors més valuosos de la nostra societat. Els nostres infants es mereixen un pessic d’atenció per part de la ciutadania i posar-nos al seu servei.
Hem de reivindicar la necessitat d’un pacte a favor dels infants més desfavorits però també de tots els infants que viuen en el nostre país. Que es reconeguin i es respectin del primer a l’últim els drets que tenen. Fa pocs dies hem conegut el índex de pobresa infantil a casa nostra i ens hauriem de preguntar com hem arribat fins aquí, demanar perdó i discernir que ens cal fer tot actuant amb conseqüència. Hauriem de revelar-nos com a societat i convertir la pobresa infantil, en una oportunitat colectiva de progrés a tots els nivells i des de totes les vessants. Quan realitzem una radiografia de com molts infants no poden esmorzar o ho fan de manera indigne, hem de tenir cura de que estem parlant de persones amb tot el que comporta. Hauriem de revelar-nos com a societat i convertir la pobresa infantil, en una oportunitat colectiva de progrés a tots els nivells i des de totes les vessants
Hauríem de reflexionar sobre que podem fer i certament no fem per acabar amb aquesta preocupant realitat i evitar certs plantejaments del tot irresponsables que ens fan perdre el sentit i el sentit ètic de les coses. Ara bé, perquè això arribi a bon port, és necessari aprendre a navegar tot deixant-nos guiar per la solidaritat que ha de ser la brúixola que ens ha de facilitar una vida el més autèntica possible, tot administrant-nos a nosaltres mateixos i al conjunt de la societat els millors antídots contra la incultura, la desigualtat o la indiferència.
Aquestes epidèmies tant visibles com al mateix temps tant invisibles, no ens pot fer entrar en una espiral catastrófica sinó que ens ha de fer-nos invencibles en la mesura que aquesta lluita per contrarestar-les esdevingui del tot inclusiva. Aquests dies, preparant aquest article he volgut mirar-me al mirall l’índex de pobresa infantil a països diferents i he conclós que ens queda moltes accions per portar a terme si volem eradicar aquesta situació del tot impròpia per part d’una societat que aspira cada dia a ser millor. Què disposa de la voluntat de compartir valors tot emfatitzant amb els altres contextos que es produeixen fora de les seves fronteres.
La veritat, és que els problemes socials mai seran resolts des del egoisme o deixant que l’atzar obri un miracle. En tot cas, la participació ciutadana i la unitat a l’hora d’actuar resulten ser fonamentals per atacar pacíficament aquestes problemàtiques i tallar la seva existència de socarrrel com també finalitzar amb els efectes que solen acompanyar-les. Com bé sabeu, aquests dies hem celebrat el dia internacional vers el càncer infantil i fent-ne memòria de realitats com aquestes, serveixen per endinsar-nos més profundament en la complexitat de la vida humana però també en les finestres que s’obren de bat a bat. Sincerament, ho dic, que davant certes problemàtiques socials el que recomanaria és en primer lloc demanar perdó tot assumint la nostra part de culpa i després fer l’impossible per aconseguir transformar veraçment la situació particular.
Acompanyar les persones evitant tallar les ales d’aquestes no és una ideologia o millor dit, no hauria de ser-ho ja que el que ens toca és exigir respecte pels drets humans i predicar-ho en primera persona tot donant exemple a les noves generacions, totes elles, necessiten d’una confiança plena i constant però també autocrítica que posi de manifest lideratges compartits plens de sentit, autenticitat i vitalitat. Ara més que mai, ens toca treballar de valent per recuperar les ganes de viure i la justícia social per a tothom tot mostrant que canviar la societat és possible.
La concessió d’oportunitats per a que tothom pugui viure dignament ha de ser una tasca plural sense data de caducitat i que es vegi retroalimentada per una manera de viure propera a la realitat tangible unipersonal. Em sembla bé la tasca de moltes persones que procuren no fer nossa i que fan pinya per construir espais segurs. De fet, admiro a aquestes persones que treballen sota condicions poc engrescadores i que són capaces de somriure, traçar un camí d’esperança i restar valor a les coses més superficials de la vida.
Els i les nostres infants, no són súbdits sinó individus que tenen el mateix dret que tothom, repeteixo tothom, a viure de la manera que desitgin tot fent el bé sempre tenint la capacitat de vehicular estratègies compartides fonamentals que fabriquin dignitat a l’abast de tots i totes. En aquest procés no calen herois ni màrtirs sinó individus que per petites que esdevinguin, portin el seu gra de sorra en construir més que no pas en destruir. En forjar i no pas en desnutrir. Començo a pensar que ens trobem davant una situació apàtica on no calen més excuses sinó respostes valentes, senzilles i cauteloses que identifiquin quina és la realitat dinàmica i l’intentint transformar.
