Rosalía Gala té 20 anys i estudia ser professora d’Educació Infantil. Està acostumada a seure a primera fila de classe per escoltar amb més claredat. “Porto un implant coclear des que tinc ús de raó”, explica la noia en plena celebració de la Setmana Internacional de les Persones Sordes.
Aquesta madrilenya va tenir una meningitis poc després de néixer que li va provocar una sordesa bilateral profunda. Gràcies a un implant coclear que el van col·locar de nadó, gairebé alhora que li van posar els primers pendents, rep i processa els sons i el llenguatge. “Recordo que era a l’escola i havia de sortir abans de classe per anar al logopeda. Al principi era una mica frustrant”, confessa la noia en una entrevista a Servimedia.
Innumerables estudis confirmen que els nens per sota dels dos anys amb implants arriben a adquirir un llenguatge totalment normalitzat. “A l’etapa escolar no vaig tenir problemes d’adaptació, ja que vaig assistir a un centre inclusiu”, recorda Rosalía.
El passat any va començar a cursar el Grau Superior d’Educació Infantil en un institut públic i allà reconeix que ha hagut d’enfrontar-se a certes mirades i preguntes. “A simple vista no se’m nota res, però quan conec nous companys de classe i s’adonen que porto un implant coclear llavors els he d’explicar en què consisteix la meva discapacitat auditiva”. “Algunes persones se sorprenen quan els dic que sóc sorda profunda, que si em trec el meu implant coclear per exemple per banyar-me no escolto res”. I afegeix que li solen dir desconcertats: “Ah! Creiem que eres oient!”.
Aprendre a escoltar a ‘els 40’
Es té constància que l’audició que tenen els usuaris d’implants és pràcticament igual a l’audició natural, però una mica més metal·litzada. Per a Rosalía no existeix un abans i un després de l’implant coclear, és a dir, no té memòria auditiva. Just al contrari que li passa a la seva companya, Olga Mota, de 51 anys.
Olga va rebre el seu primer implant als 43 anys. Totes dues formen part de la campanya ‘Que ho escolti tothom’ que la Confederació Espanyola de Famílies Sordes (Fiapas) ha posat en marxa amb motiu de la celebració de la Setmana Internacional de les Persones Sordes.
L’entitat torna a ‘alçar la veu’ per sensibilitzar la societat sobre la població amb discapacitat auditiva que a Espanya afecta 1.230.000 persones. Una població molt diversa que engloba noves generacions com la de Rosalia, que gràcies a haver rebut primerencament estimulació auditiva i del llenguatge es comunica en llengua oral, i alhora casos com el d’Olga, a la qual fa tot just dos anys el van col·locar el segon implant coclear.
“Ha estat molt dur. No em podia creure què m’estava passant. Cada matí en despertar cap a tota mena de sons per comprovar si era un somni. Però no, era la meva nova realitat”, reconeix en una entrevista a Servimedia aquesta madrilenya encarregada d’una bugaderia.
Olga ha treballat durament al llarg de dos anys amb un logopeda per aprendre a tornar a escoltar. “No té res a veure el so que hi ha a la meva memòria amb què percebo en aquests moments. Abans no era capaç ni d’entendre les paraules que sortien de la meva boca”, recorda. “El meu marit, els meus fills, els meus familiars i amics van haver d’aprendre a parlar-me de manera que els pogués comprendre. Necessitava molta paciència, ja que a més el meu estat ànim no ajudava gens”.
Després de passar per un període de reaprenentatge, fa un parell d’anys van implantar-li el segon dels dispositius auditiu i tot va canviar. “Aquest últim implant m’ha tornat la vida. Ara sóc capaç de mantenir converses sense necessitat de demanar constantment que em repeteixin paraules o frases. Estic reprenent les meves aficions com escoltar música o anar al cinema”, relata, “encara que m’està costant més feina”.
Olga se sent “privilegiada” de poder col·laborar amb Fiapas per poder “ajudar altres famílies a trobar les seves respostes” i se suma al missatge de la seva campanya que posa el focus en “l’avenç vertiginós experimentat aquests darrers anys en l’àmbit sanitari, educatiu, tecnològic, social de les persones sordes que avui poden assolir fites que, fa uns anys, eren impensables”.
Gràcies a aquest progrés cada dia més sonor, la Rosalia complirà el somni de ser mestra i podrà impartir una classe plena d’alumnes de Primària. Si escau, Olga tornarà a gaudir d’una pel·lícula sense necessitat d’interrompre ningú amb preguntes.
