Les deficiències en l’entorn urbà i en l’edificació continuen condicionant la vida independent de les més de 340.000 persones amb mobilitat reduïda que habiten a Catalunya. Les dificultats associades a l’accessibilitat impulsen el 29% d’aquest col·lectiu a plantejar-se un canvi de barri per guanyar autonomia. Aquesta preocupació és compartida pel conjunt de la ciutadania, ja que un 23% de la població catalana percep que hauria de canviar de barri i un 20% de municipi en cas d’haver de desplaçar-se utilitzant una cadira de rodes. Les dades s’extreuen de l’estudi I Baròmetre de l’Accessibilitat, elaborat per la Fundació Mutua de Propietarios.
Per demarcacions, la necessitat de canviar de municipi en cas de tenir una discapacitat física aconsegueix el seu nivell més elevat a Girona amb un 23%, seguida de Lleida i Tarragona amb un 21%, i Barcelona amb un 20%. Quant a la necessitat de modificar el barri de residència, Girona lidera les xifres amb un 25%, seguida de Tarragona amb un 24%, Lleida amb un 22% i Barcelona amb un 21%.
“Que una persona amb mobilitat reduïda pugui continuar vivint en el seu municipi no hauria de dependre de les barreres arquitectòniques del seu barri. Necessitem avançar cap a entorns concebuts per a totes les persones, en els quals l’accessibilitat sigui un element essencial de la planificació urbana i una garantia de plena autonomia”, ha declarat Cristina Pallàs, directora de la Fundació Mutua de Propietarios.
Obstacles en l’accés i l’interior dels immobles
La recerca posa de manifest que l’absència d’accessibilitat s’agreuja a mesura que s’acosta al domicili privat. Un 34% dels catalans afirma que hauria de canviar d’edifici si utilitzés cadira de rodes, una proporció que és del 38% a Girona, del 36% a Barcelona, del 35% a Tarragona i del 27% a Lleida. Només el 3% dels 1,1 milions d’edificis residencials del territori català —aproximadament 35.000 immobles— disposen d’un itinerari completament accessible entre la via pública i el domicili, mentre que el 97% restant inclou almenys una barrera. Aquestes xifres arriben al 99% a Tarragona, al 97% a Barcelona i Lleida, i al 96% a Girona.
L’edat de la construcció resulta decisiva en aquest àmbit: el 49% dels residents en immobles anteriors a 1964 valora que el seu bloc no està adaptat per a persones amb discapacitat física o mobilitat reduïda, un percentatge que cau al 14% en les edificacions recents. Les principals dificultats per executar reformes d’accessibilitat en les finques són l’elevat cost econòmic (31%) i la manca d’acord veïnal (17%). De fet, el 83% de les comunitats de propietaris a Catalunya no ha realitzat cap millora d’accessibilitat (amb un 83% a Barcelona i Lleida, i un 82% a Girona i Tarragona), i un 63% no en preveu fer pròximament, destacant Barcelona amb un 68% de comunitats sense plans d’adaptació, seguida de Tarragona (61%), Girona (60%) i Lleida (58%).
D’altra banda, les dificultats a l’interior de l’habitatge propi farien que un 39% dels catalans hagués de renunciar a la seva llar si desenvolupés una discapacitat motora. Aquesta afectació s’enfila fins al 44% a Barcelona, iguala la mitjana catalana a Tarragona (39%) i se situa en el 35% a Lleida i el 31% a Girona. Així mateix, un 84% de la ciutadania considera que l’adequació del seu pis a les noves necessitats de mobilitat representaria una complicació financera elevadíssima.
“Eliminar les barreres arquitectòniques de l’entorn no és solament una manera de treballar per a la inclusió, sinó també un exercici de previsió, ja que, a mesura que envellim, la nostra mobilitat es va fent més difícil. Per això, urgeix actuar des d’avui per a, en el futur, aconseguir un parc residencial, un barri i un municipi, que ens permeti envellir amb la màxima qualitat de vida”, ha conclòs Cristina Pallàs.
