TV3 va fer un gran desplegament de mitjans per la divulgació i normalització dels problemes de salut mental. El meu agraïment. Ara bé, cal constatar que persones i associacions que es van oferir per aclarir i també transmetre les seves realitats quotidianes no van ser convidades. El missatge havia de ser optimista i sense retrets a l’Administració pública (això llegit entre línies).
El tema de l’autisme no va quedar prou clar que no era una malaltia mental. Es neix autista com es neix homosexual, etc. Ara bé, sí que hi ha més possibilitats de tenir certes malalties mentals per la diferent sensibilitat a certes coses: entorn, persones, així com també influeix el coeficient intel·lectual en segons quins casos.
Tampoc es va parlar dels casos d’alta complexitat que venen definits pel seu orígen divers: TDAH, Autisme, Síndrome Alcohòlic Fetal, Trastorn Límit Personalitat, Bipolar, Dual, Depressió, Anorèxia-Bulímia, etc.. però que tenen com punt comú el problema conductual i la nul·la consciència de trastorn o necessitat de ser atès. El sistema educatiu l’únic que fa es apartar, segregar sense posar mitjans (personas de reforç) per integrar. La sanitat pública bàsicament medicalitza i no posa el psicòlegs suficients per poder atendre adequadament amb la periodicitat que caldria, el que fa que les famílies hagin de pagar fora a un cost molt alt. L’adolescència i primera juventut fa que debutin molts en les adiccions (videojocs, drogues, apostes..). Al no estar bé la seva autoestima junt a la seva nul·la acceptació de la frustració fa el combinat perfecte per anar contra els dels seu voltant o contra si mateixos.
La majoria d’edat, amb la nova llei de respecte a la seva voluntat pot fer que no vulguin ser atesos malgrat es vegi el perill (intents de suïcidi o violència filioparental, robatoris, entre altres). Crec que els polítics haurien d’haver consultat a familiars i professionals, posar excepcions i no pasar de negre a blanc sense matisos. No pot ser que la presó o el carrer sigui el destí d’alguns per culpa de la inatenció sanitària sota l’excusa de que son grans i poden decidir (delinquir, morir?) sabent que son malalts complexes… Faran els polítics alguna modificació? Dubto.
També caldria fer un desplegament d’ambulàncies psiquiàtriques segons el model suec (Estocolm) i no tant policial que no saben tractar en cas de brots psicòtics. Haurà algun equip científic que vulgui fer un projecte amb el destinat per La Marató, per esbrinar perquè els problemes conductuals són comuns en molts trastorns? S’intentarà fer una medicina més personalitzada amb estudis genètics que mirin d’encertar més la medicació psiquiàtrica i no tant com es fa ara d’assaig-error que fa que molts abandonin medicació? Està en joc la salut mental present i futura.
