Potser ens hauríem de preguntar si estem fent tot allò que tenim al nostre abast per aconseguir una justa i responsable integració social o laboral del col·lectiu extens de persones amb diversitat funcional. Tard o d’hora, la nostra ambició personal, sovint desmesurada, ha de deixar pas a una nova fórmula transparent, senzilla i inclusiva que ajudi a generar contextos segurs on tothom se senti respectat. En el món de la discapacitat, però també en el món que sovint manipula capacitats, ens resta dignitat disfressar d’avenços humanistes, certes conductes apàtiques, que camuflades a través de petites gotes de empatia, ens orienten cap a un horitzó insegur que provoca imprevisiblement malestar, rancúnia i d’altres manifestacions.
No oblidem que la nostra vida és com una llavor que a poc a poc ha de donar un fruit que abundosament regui fraternitat, pau, amor i acompanyament a tantes persones, desemparades d’una mà propera i referencial. Aquest rec ordinari no es pot basar en receptes dutes a terme per saciar l’avorriment personal o simplement deixant-lo a l’atzar, com qui abandona una cursa abans de començar. Cal treballar un dia sí i el següent també, per liderar una transició vital, social, laboral i emocional del món de la discapacitat per convertir-lo en un espai inclusiu, generós, dinàmic i lluny de metamorfosis ideològiques que contaminen ambients sans.
Contínuament, la nostra porció vital condiciona la vida de tota una generació educant-la sota paràmetres egoistes què honestament comporten episodis de discriminació, cada cop més freqüents però d’una gravetat extrema. Ha arribat el moment indicat i això anirà in crescendo en el futur, de buscar tractaments alternatius i eficients a tantes mostres conductuals d’indiferència crònica. En aquesta recerca insubornable i coherent amb els nostres valors, cal valorar on som i sobretot d’on venim per aprendre a discernir cap a on anar.
Cal treballar un dia sí i el següent també, per liderar una transició vital, social, laboral i emocional del món de la discapacitat per convertir-lo en un espai inclusiu
A Catalunya com a la resta del país, ens trobem moltes persones sota l’exclusió social a les quals tanquem l’accés a una vida digna, una vida complexa on costa guanyar-se les garrofes, on ser autònom és lloable i on independitzar-se requereix una capacitat econòmica exigent. Cadascú a la seva manera de ser, però també sempre amb una harmonia equilibrada amb la gent que ens envolta, hem de començar la revolució de la justícia social. Aquesta també passa perquè la gent amb algun tipus de diversitat funcional, sigui autònoma, feliç i visqui amb dignitat.
Com a voluntari d’organitzacions diverses, de caràcter solidari, he estat testimoni en primera persona d’aquests exemples tenaços que si una cosa demostren, és que només trepitjant obstacles, de tota mena, som capaços de viure la vida amb un sentit planer, inclusiu, assertiu i feminista què trobi en el que és superficial, una situació a erradicar i en la integració, una vocació noble per ser forts. La meva vida lluny de secrets, es troba embolicada sota un guió tangible que posi fi a situacions alarmants, indignes i angoixants.
Sovint escolto poliglotes que amb idiomes diversos, però també amb l’idioma universal de la ignorància, se senten com deus enmig d’una selva caduca tacada de persones hipòcrites que prefereixen mirar-se a si mateixos al mirall. Ens calen persones conciliadores que no amaguin realitats complexes ni tampoc que les manipulin, fabricant relats relativistes ni victimistes de ciència-ficció. Requerim persones autèntiques que ens ajudin a enfrontar dia a dia els reptes d’una modernitat energètica i en trànsit tot intentant transformant-la sense oblidar ningú.
La discapacitat que tenim diagnosticada certament és una companya de vida que de vegades fa nosa i moltes altres ens ofereix viure moments meravellosos que, per una altra banda, ens regala la vida en el seu sentit més espiritual. En les circumstàncies personals, volgudes o no, ens trobem petites fragàncies d’esperança als quals hem de potenciar, si s’escau, acompanyant-les amb un major esforç particular per continuar plantar arbres de dignitat, de justícia social i de servei al proïsme.
En un anterior article vaig voler posar èmfasi en què per superar els reptes de futur ens cal traçar una línea de superació recta que ens faci dibuixar una imatge representativa on càpiga tothom. Certament, només observant com alguns gasten el seu temps en arruinar el de molts altres, tinc la sensació de viure en un permanent ecosistema on predomina més el sobreviure que el viure amb tranquil·litat i on no podem perdre aquesta vitamina anomenada inclusió què ens fa romandre forts i fortes.
