(Carta oberta a Joan R. Riera, regidor i president de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat de Barcelona)
Benvolgut regidor i president de l’IMPD,
Fa unes setmanes, en aquest mitjà, vostè va contestar públicament la nota crítica que des de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec (ACIC) vam fer sobre la funcionalitat de l’app de TMB que vostè va presentar a mitjans de setembre i que, segons el seu parer, resol el complicadíssim problema que tenim les persones cegues o amb baixa visió –i, evidentment, altres col·lectius de persones usuàries del transport públic- per poder identificar quin és el bus que s’atura a una de les parades dobles.
En primer lloc, volem agrair el seu gest perquè massa sovint les aportacions que fem les entitats de base que treballem incansablement i amb tot el rigor de què som capaços per fer unes ciutats més accessibles, més veritablement per a tothom, són senzillament ignorades pels responsables polítics. Massa acostumats com estem al silenci com a resposta, ens sembla molt interessant que vostè respongui a la nostra crítica i compartim plenament la seva idea –que voldríem que es convertís en proposta concreta- d’encetar un debat absolutament necessari sobre el lloc, el paper i la funcionalitat de la tecnologia al servei de l’accessibilitat i poder analitzar amb profunditat què entenem per tecnologia, què ens aporta en la garantia i promoció de l’accessibilitat i quins punts febles comporta –com l’aprofundiment, tal com vostè apunta, de formes d’exclusió.
Des de la nostra entitat ja fa molts anys que anem reflexionant sobre l’impacte de les noves tecnologies en diversos àmbits –l’accés a la informació i a la cultura, el suport a la mobilitat, com a eina d’integració laboral- i des d’aquest esforç d’anàlisi dels punts forts –que n’hi ha molts- i dels febles –que també hem de tenir ben present- concretem les nostres propostes i les nostres valoracions i, en aquest sentit, considerem que no és una bona notícia per la promoció de l’accessibilitat als transports públics de Barcelona el fet d’haver presentat una funcionalitat dins de l’app de TMB.
Diverses raons justifiquen la nostra posició: aquesta app presenta evidents mancances d’accessibilitat i d’usabilitat, la funcionalitat no ha estat treballada amb les entitats de base que des de fa anys estem sempre a disposició per col·laborar en tot allò que se’ns demana, aprofundeix d’una manera preocupant en la bretxa digital, trasllada la responsabilitat i el cost de l’accessibilitat a la persona usuària i, en definitiva, es fonamenta -i reforça- en el paradigma –defensat com una veritat absoluta, acrítica- que el mòbil és la solució única, quasi màgica, que dona resposta a totes les necessitats d’accessibilitat.
Com a entitat que treballem perquè els transports públics –una eina imprescindible per a la nostra autonomia personal- siguin autènticament per a tothom, hem llegit amb preocupació algunes de les seves afirmacions perquè responen, al nostre entendre, a uns plantejaments ideològics i de pràctica política que s’allunyen del compromís i de la voluntat d’anar teixint una ciutat que sigui plenament accessible i que, per tant, doni respostes efectives, diverses i complementaries a la diversitat de necessitats i de realitats que defineixen la pluralitat de les persones que vivim la ciutat. Per resumir –i amb la intenció d’aportar ja més elements pel debat que esperem que anem construint- apuntem cinc punts que concreten la nostra profunda preocupació.
1. No entenem la pressa per presentar als mitjans de comunicació una funcionalitat d’una app quan vostès eren perfectament conscients que l’app presenta serioses mancances d’accessibilitat i d’usabilitat per a les persones cegues o amb baixa visió. Com vostè mateix apunta en el seu escrit, la pressa no és mai bona consellera –una idea que compartim. Per tant, per què es va córrer tant a presentar la funcionalitat? Quins interessos empenyien a la pressa i que eren més importants que la garantia que la funcionalitat sigui una eina útil i eficaç?
2. Ens preocupa que, de nou, l’ajuntament i TMB tiren endavant una iniciativa sense comptar amb la coresponsabilització de les entitats de base que treballem en el sector. En aquesta ocasió –com en tantes altres- l’ajuntament no aplica el principi que teòricament defensa de fer una ciutat entre tots i totes. Quan es tindrà en compte d’una manera efectiva i respectuosa el teixit associatiu del moviment de persones amb discapacitat que a Barcelona és molt ric, plural i sempre disposat a construir una ciutat per a tothom? Nosaltres, com a entitat, ens vam assabentar de la presentació gràcies a aquest mitjà.
3. Ens preocupa profundament la manera com menys valora la importància bàsica del sistema braille per a les persones cegues. Com vostè sabrà, el sistema braille és el codi de lectoescriptura de les persones cegues que ens permet l’alfabetització, l’accés al coneixement, a la cultura i a un conjunt d’informacions molt pràctiques de la vida quotidiana –com el botó que hem de prémer en un ascensor o saber sense error el medicament que hem de prendre, entre moltes altres coses. Volem pensar que en la seva opció de deixar de banda el braille com el codi bàsic d’accés a la informació a les parades sobre línies d’autobús o a les baranes del metro per indicar la direcció- més enllà de desobeir obertament allò que determina la legislació- respon a una pressa –en aquest cas tampoc gens adient- per justificar el seu model d’accessibilitat centrada exclusivament en el mòbil. Pensi, per exemple, amb les botoneres dels ascensors o dels intèrfons. La seva proposta d’evitar el contacte tàctil demana que tothom –persones cegues o no cegues-puguin demanar el pis a on volen anar o el pis on volen trucar a través d’una aplicació del mòbil? I en els propis transports, si ens permet la ironia, suposo que estan desenvolupant una aplicació mòbil que fixi les persones usuàries a terra perquè no s’hagin d’agafar a les barres per no caure.
Ens dol profundíssimament que un responsable polític com vostè pugui justificar la seva defensa de la tecnologia del mòbil amb un argument que debilita una eina d’accessibilitat essencial a la informació i a la cultura d’un grup social minoritari. Aquesta és una pràctica malauradament força habitual que suposem que resulta més fàcil que haver de plantejar dissenys, actuacions i alternatives veritablement inclusives que parteixin de la idea realista que cal buscar solucions i recursos des de la perspectiva de la complementarietat i no de l’exclusivitat. Les persones cegues som molt conscients que el tacte és un mitjà essencial de relació amb l’entorn i, per tant, som conscients que necessitem tocar i precisament per això necessitem prendre les nostres precaucions higièniques. Potser vostè no ho sap, però moltes persones cegues ja érem usuàries dels gels hidroalcohòlics molt abans de l’esclat de l’actual pandèmia del Covid-19.
4. Ens preocupa constatar, una vegada més, que els responsables polítics –els d’aquí, d’allà i de més enllà- no tenen cap problema en incomplir la legislació sobre accessibilitat. Totes les demandes que nosaltres fem per garantir l’accessibilitat universal als transports públics no són res més que un recull d’allò que la legislació estatal –i esperem que ben aviat el Codi d’accessibilitat de Catalunya- concreta i especifica amb claredat. Aquesta pràctica política tan habitual ens fa constatar amb tristesa que els drets de les persones amb discapacitat avui a Barcelona, a Catalunya i a l’Estat espanyol són poca cosa més que unes boniques declaracions d’intencions i, al capdavall, un bon grapat de papers mullats.
5. Ens preocupa la concepció confusa sobre què és la tecnologia i com impacta en les nostres vides perquè, al capdavall, tenim la sensació que per a vostè –i per a moltes persones, certament- parlar de tecnologia avui vol dir parlar bàsicament –i quasi exclusivament- de tot allò que ens ofereix el mòbil com a eina de garantia de l’accessibilitat. És absolutament indiscutible que Internet i tota la informació que podem tenir a l’abast gràcies els mòbils o altres dispositius és immens i a les persones cegues o amb baixa visió ens ha obert unes possibilitats d’accés a la informació que fins fa pocs anys eren senzillament inimaginables.
Però la tecnologia també és –com aquelles rudimentàries ulleres que vostè citava que fa servir Guillem de Baskerville, el protagonista de la meravellosa novel·la El nom de la rosa- el petit i senzill comanament que ens permet activar amb tota facilitat el panell d’informació sobre els busos que han d’arribar a la parada –uns panells que cada dia funcionen pitjor- o per saber el número del bus que s’atura o per poder creuar els carrers amb més seguretat. La tecnologia també permet que la megafonia interna dels busos i dels metros funcioni sempre i amb claredat. La tecnologia permet avui imprimir amb molta facilitat –pensem en tot allò que aporta el món de la impressió 3D- cartelleria en Braille per posar a les parades dels busos i a les baranes del metro.
Potser avui és més necessari que mai pensar com i de quina manera la tecnologia –en totes les seves diverses expressions i àmbits d’impacte- pot afavorir l’accessibilitat universal més que entendre que un tipus de tecnologia –tot allò que comporta el mòbil, per entendre’ns- soluciona o ha de solucionar totes les necessitats d’accessibilitat. Perquè, en definitiva, sovint tenim la sensació que la defensa tancada del mòbil com a eina quasi exclusiva per garantir l’accessibilitat amaga interessadament la manca de responsabilitat política de fer uns dissenys de productes, d’espais i de serveis que ja siguin veritablement accessibles d’entrada i que, per tant, ja garanteixin des de la seva gestació i implementació l’accessibilitat universal.
Amb aquestes apressades observacions només volem començar a avançar en el debat que vostè ens proposava i que, com hem dit, esperem que es concreti aviat de la manera que vostè consideri més adient. Des de l’ACIC, com vostè, estem convençudes de la necessitat d’un debat profund i serè. Mentre l’anem fent, però, seria oportú, segons el nostre parer, no seguir presentant apressadament suposades solucions que no resolen les necessitats veritables i que, per tant, generen desconcert, frustració i desànim.
Fins ben aviat,
Joan Heras – Associació Catalana per a la integració del Cec (ACIC)
