L’altre dia vaig anar a visitar els horts urbans de la Fundació Ferrer, a Pedralbes. Els horts urbans a més de produir aliments per a la comunitat tenen l’objectiu d’integrar la naturalesa a la societat urbana. Socialment representen un canvi radical perquè a més d’aconseguir la màxima sostenibilitat a la vida urbana, ajuden la gent vulnerable, i creen un sentiment humà de comunitat de barri. El seu interès, al meu entendre, és la percepció de la diversitat funcional en allò que fan. Volen canviar la societat, col·laborar en una vida sostenible a la ciutat, i ajudar les persones més vulnerables. Els horts urbans tot i ser beneficiosos per a la gent gran, els sense sostre i fins i tot la comunitat, els barris i la ciutat, encara no són del tot gaire accessibles per a persones amb diversitat funcional.
Sempre quan parlem de sostenibilitat parlem d’accessibilitat. Em pregunto la raó d’estar sempre units i quina és la seva relació. A la vida urbana estem contínuament preocupats per la manca de sostenibilitat i la inaccessibilitat. No en té una solució fàcil complir amb les dues directrius alhora, però es comença a entendre la problemàtica. El nostre objectiu és aconseguir una vida més humana.
Els espais tant públics i privats com les activitats urbanes han de ser igualitàries, segures, confortables per a totes les persones; i sobretot han de ser sostenibles. S’ha de pressionar perquè les normes obligatòries aconsegueixin més accessibilitat i sostenibilitat. Per exemple, cal complir amb l’eficiència energètica i amb l’accessibilitat dels edificis. Però les normes són mínimes i només busquen allò absolutament necessari. Els/les ciutadans estan acostumats a viure en un entorn que discrimina les persones diferents i no preserven l’ecologia de l’entorn. Tant la Fundació Ferrer com l’Estat lluiten contra aquesta realitat, cercant l’excel·lència, la humanitat i el benestar per a totes les persones i el seu entorn. Per això creiem que cal anar més enllà del normatiu i l’usual.
La primera relació de sostenibilitat i accessibilitat és que busquen una vida sana i humana per a tothom. La tecnologia ajuda a l’accessibilitat i la sostenibilitat però aquesta tecnologia ha de ser humana, natural i garantir la productivitat i inclusió de totes les persones. Per exemple, es busca aconseguir “ciutats intel·ligents” (smart cities) però la premissa més important és que siguin humanes, totalment sostenibles i accessibles per a les persones. Malauradament encara falta molt per aconseguir que siguem intel·ligents.
A la vida urbana estem contínuament preocupats per la manca de sostenibilitat i la inaccessibilitat. No en té una solució fàcil complir amb les dues directrius alhora, però es comença a entendre la problemàtica. El nostre objectiu és aconseguir una vida més humana
La segona relació és que quan discutim la natura i els dissenys sostenibles es parla de biodiversitat. La diversitat, la imperfecció i la vulnerabilitat són inherents l’ésser humà i la natura. L’important per obtenir accessibilitat és tenir en compte les diversitats funcionals de tots els éssers vius i no només dels humans. És important parlar de diversitat funcional, però totes les persones com els éssers vius tenen diferents diversitats funcionals. Per exemple, hi ha moltes diferències entre persones amb diversitats funcionals sensorials, físiques i mentals. Aquesta complexitat espanta les persones, però només acceptant aquesta diversitat és possible aconseguir accessibilitat i sostenibilitat.
La tercera relació és que confereixen una perspectiva global. Els problemes naturals afecten tot el globus. El que passa a un costat afecta l’altre. L’accessibilitat és també universal perquè tots els entorns, persones, processos, béns, productes i serveis, objectes i dispositius, s’han d’adaptar. Han de satisfer perquè totes les persones les puguin utilitzar i entendre de la manera més segura, còmoda i autònoma possible. Però aquesta cadena d’accessibilitat es trenca quan n’hi ha una que no la podem adaptar de manera universal. Els problemes d’accessibilitat com els ecològics afecten tothom.
La quarta relació és l’èmfasi en allò públic. S’ha d’assegurar que tothom i tot entorn es beneficiï del projecte. El que sigui públic i el treballar per a allò social són allò que garanteixen humanitat. Per això m’agrada fer servir el transport públic doncs és accessible, i garanteix més flexibilitat. També és sostenible amb autobusos elèctrics.
La cinquena relació entre polítiques d’accessibilitat i sostenibilitat és que sensibilitzen i eduquen la població. La societat veu així la importància d’una bona convivència i un entorn sostenible. Les persones amb diversitat funcional necessiten un entorn que els generi benestar i els discrimini menys. Però també han de viure en un entorn sostenible Aquesta realitat s’aprèn i sensibilitza. L’educació ha de ser inclusiva, sostenible i transversal. L’accessibilitat i la sostenibilitat reconeixen les vulnerabilitats de les persones i l’entorn per aconseguir un impacte positiu social. Les persones de la Generació Z estan conscienciades per lluitar contra aquests desafiaments os. També les empreses estan motivades per aconseguir accessibilitat i mantenir criteris ambientals. Veuen el que és positiu d’aconseguir aquesta realitat. Hi ha per tant una forta demanda d’experts i educació en accessibilitat i sostenibilitat. És important actuar transversalment tant econòmicament com socialment.
La sisena relació, que encara falta molt per aconseguir, és la fiabilitat i accessibilitat dels dades. Hem d’aconseguir (d’una manera rigorosa) avaluar l’accessibilitat i la sostenibilitat. Només d’aquesta manera podem aconseguir una humanitat i sostenibilitat més gran de l’entorn que beneficiï tothom.
