Quan algú amb ulls, cervell, mirada llarga i empatia analitza la realitat pot adonar-se que estem dins d’una situació amb moltes cares, problemes, reptes i oportunitats col·lectives que només sent conscients de què som diferents però que juntes i junts som millors, ens en sortirem. Mantinc l’idea, segons la qual, la diversitat funcional és una característica unipersonal que no ens fa millors ni pitjors persones o almenys no hauria de ser així. La discapacitat, al meu parer, fa millor a qualsevol societat perquè en ella reconeixem a qui suma capacitats diferents a la pròpia i que incloent-hi a la seva vida, és capaç de veure més enllà de la simplesa.
Contínuament sentim persones manifestar una certa compassió tòxica davant la situació d’aquells que tenim diagnosticats una discapacitat. Es solidaritzen amb el nostre entorn i intenten fer-nos sentir culpables de les seves dèries llastimoses. Es fan els herois fent-nos vulnerables i ho fan de manera intencionada, sense demanar perdó i tractant-nos injustament d’éssers humans inferiors. Lluny de dir perdó – no ho tornaré a dir-, s’omplen la boca un dia sí i un altre també d’inclusió, mentrestant per la porta del darrere actuen amb una hipocresia vergonyosa contra la qual ens hem de revelar per necessitat i per valors. Avui més que mai, hem de reivindicar l’autonomia personal davant aquells missatges farcits de dependències emocionals i actituds infantils
Les persones amb discapacitat per bé o per mal, que quedi clar, som els responsables de la nostra pròpia vida. No volem ser marionetes del poder institucional però tampoc volem ser robots teledirigits per algun ciutadà o ciutadana que l’avorriment li fa trontollar les seves neurones. Avui més que mai, hem de reivindicar l’autonomia personal davant aquells missatges farcits de dependències emocionals i actituds infantils. No volem viure amb impostures sinó mantenir una postura neutral mentrestant no existeixen injustícies que aleshores estarem a prop de qui les pateixen.
Segurament vivim una revolució de la societat que pot acabar fent que tornin a ressuscitar vells en el temps però actualitzats en la forma, estereotips que perjudiquen greument la cohesió social i la justícia social. Hem d’estar atents a això i no fer que alguns es sentin amb la llibertat d’insuflar productes verbals contaminants, discriminatoris i falsos. El conjunt de la societat ens hem de posar les piles cada dia i no tractar de deixar infectar ferides, sinó guarir-les abans que es faci una hemorràgia o quelcom dolent. Hem de deixar aparcat el cotxe al pàrquing de la indiferència i aparcar a un nou, que és el del seny.
No vivim temps fàcils per ningú. Repeteixo per ningú. No obstant, com es diu sovint, l’esperança és l’últim que es perd i sempre és més poderosa que la por. Les noves realitats de pobresa i, no em refereixo només a l’econòmica, de genere, salarial. energètica o laboral, sinó també familiar i mental no ens poden fer persones arrogants que actúen de forma impulsiva sinó que hem de tenir aquella mirada llarga, inclusiva, transparent i assenyada que em referia al principi d’aquest nou article.
Us demano que no ens deixeu sols a les persones amb diversitat funcional i sobretot que ens deixeu somiar més lluny perquè només així resultarem útils per a la societat. Somiar, ho torno a dir, és una de les accions més meravelloses que podem realitzar els individus tant desperts com adormits. Jo somio en un món divers que treballi per la pau i sobretot on tothom tingui cobert el millor dret que existeix que és el dret a tenir drets.
