Seny i futur

àlvaro solà opinió seny futur

Qüestionar-se que fer amb la teva vida és un costum que ha estat heretada dels nostres pares i aquests dels nostres avis. No calen més explicacions. Ara bé, quan aquesta pregunta es converteix en una obsessió pot ocasionar petits conflictes que ben aviat no ens ajuden. 

M’he fet moltes vegades aquesta pregunta i potser la resposta es pot resumir en la paraula amor. És en els verbs respectar, escoltar i estimar que trobo la raó fonamental per lluitar i no rendir-me. No descobreixo res. Si heu llegit articles i entrevistes a la meva persona ho enteneu perfectament. 

BANER_300X250

El fet de tenir una discapacitat no m’incapacita. Al contrari. M’esperona, encara més, amb més força, per entregar-me als altres tot reivindicant els drets humans i el dret a tenir drets. No vull que la discapacitat m’obligui a ser qui no sóc sinó que a partir d’aquesta pugui avançar tot fent feliç a qui tinc al costat. 

No he trobat cap altra forma de viure més eficaç que aquella que és acompanyada per la passió, el respecte i la solidaritat. Ara per ara no penso renunciar a viure així. Sense dramatismes i absurditats no espero res només donar-ho tot per i amb amor. 

Si avui digués que la meva vida no és estressant potser mentiria. Sí, és un estrès suportable, positiu, imposat per mi mateix i autoexigent. No m’agrada viure d’esquena a la realitat sinó assumint-la tot intentant canviar allò que no funciona. La persona hipòcrita es queda mirant el seu propi melic. Jo prefereixo mirar el de l’altre i el de tots. 

Potser és que al ser integrador social la meva vida s’ha tornat més solidària. Ho desconec. Només puc dir que des de sempre he tingut aquesta inquietud de servir als més vulnerables i a tothom. Aquest vessant m’acompanya sempre i espero que perduri dins meu. Només així podré seguir sent útil en el món de les inutilitats.

Álvaro Solà @Alvarosola94 (Denunciandoinjusticias)

banner_dental

Sigues el primer a opinar

Deixa un comentari

La vostra adreça de correu no serà publicada


*