En salut mental, tots hi som principiants, des de les persones afectades fins als professionals. Jo mateix, quan vaig ser diagnosticat d’esquizofrènia als trenta-vuit anys, tot i patir psicosi des dels disset, vaig dir: «no és possible, no sóc violent». Similarment, hi ha psiquiatres que m’han dit que patia un desequilibri químic, malgrat que, tot i els milions invertits en recerca, es desconeixen les causes de tots els trastorns mentals, o que m’han pronosticat, també sense cap fonament científic, que mai no podria estudiar, treballar o formar una família. Què és, doncs, la salut mental?
De la mateixa manera que hi ha persones amb una mala salut física, les persones amb trastorns mentals severs, que són la raó de ser de l’atenció a la salut mental, som persones, senzillament, que tenim una mala salut mental. Aquesta mala salut mental es caracteritza, essencialment, per dues coses: el patiment i les limitacions.
Els trastorns mentals severs, com a classificacions diagnòstiques, són convencions mèdiques —exactament: medico-farmacèutiques—, és a dir, no existeixen a la natura. A la natura, per exemple, no hi existeix l’esquizofrènia i, per tant, tampoc no hi ha persones amb esquizofrènia. A la natura hi ha, però, la psicosi, la gravetat de la qual bé determinada no tant pel diagnòstic —hi ha trastorns mentals que, tot i no ser diagnòsticament (apriorìsticament) severs, poden ser-ho— com per l’afectació funcional, la cronicitat o les limitacions psicosocials.
Sobretot, cal que tots entenguem i, molt especialment, les persones afectades, els familiars, els professionals (psiquiatres, psicòlegs, infermers, treballadors socials, insertors laborals, etcètera) i les entitats de salut mental que les persones amb trastorns mentals severs som persones amb discapacitat i, concretament, amb discapacitat psicosocial, la qual pot definir-se com l’afectació funcional d’una persona a causa d’un trastorn mental sever, que, en interactuar amb diverses barreres (l’entorn i, sobretot, les actituds), li pot impedir la seva participació plena i efectiva en la societat en igualtat de condicions amb les altres persones.
Es tracta, per tant, de reivindicar els nostres drets com a persones amb discapacitat, posant l’èmfasi en les barreres en lloc de fer-ho en l’individu i equiparant-nos amb la resta de persones amb discapacitat.
A més, concebre’s com una persona amb discapacitat psicosocial té també efectes sobre la recuperació, l’empoderament o la participació individual i col·lectiva (pandiscacitat) dins la societat. Jo mateix, com a persona amb discapacitat psicosocial, he fet noves autocures, acceptat el meu patiment i les meves limitacions, la qual cosa ha millorat la meva recuperació, he descobert noves capacitats i he pres noves decicions que m’han empoderat encara més o que m’han permés participar encara més dins la societat, tinc companys i he fet amistat amb altres persones amb altres discapacitats, les quals, d’altra banda, també han tingut o tenen problemes de salut mental —imagineu-vos, si no, que d’un dia per l’altre os quedeu cecs o sou usuaris d’una cadira de rodes—, etcètera.
Aquesta concepció dels trastorns mentals severs com a discapacitat, que comporta un canvi de mentalitat que pot contribuir a la transformació social de la realitat que pateixen les persones afectades, caracteritzada per la vulneració de drets humans i l’exclusió social, té una estreta relació amb l’atenció comunitària a la salut mental i, en conseqüència, amb el treball en xarxa de tots i cadascun dels agents implicats.
La inserció laboral, tant en el mercat laboral protegit com en l’ordinari, n’és un exemple: inserir, dins la salut mental comunitària, una persona amb un trastorn mental sever en el mercat laboral ordinari és molt més difícil que inserir-hi una persona amb una discapacitat psicosocial, la qual cosa és un dels motius pel qual les persones amb trastorns mentals severs tenen una taxa d’atur estructural tan elevada, tant pel que fa a la població general com en relació a la resta de persones amb discapacitat. Per què?
Hi ha estereotips i prejudicis sobre les persones amb trastorns mentals severs, però, com que és una concepció nova aquí, no hi ha, si més no encara, cap estereotip ni cap prejudici sobre les persones amb discapacitat psicosocial, sinó només com a persones amb discapacitat. Per tant, reduïm els estereotips i prejudicis que, com a barreres, s’han de superar a l’hora d’aconseguir-ne la inserció i, alhora, podem valorar millor la persona davant els empresaris.
D’altra banda, no és el mateix tractar una persona amb un trastorn mental sever que una persona amb una discapacitat psicosocial, ja que les persones amb trastorns mentals severs poden —i solen— ser tractades com a objectes d’intervenció, mentre que les persones amb discapacitat psicosocial som subjectes de drets i, concretament, dels drets humans recollits a la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, signada i ratificada per Espanya i, en conseqüència, de compliment obligat. N’és un exemple el respecte de la voluntat de les persones afectades.
A més a més, les persones amb discapacitat psicosocial poden, no només entendre millor les seves circumstàncies, sinó també afrontar millor la seva recuperació. En són exemples, d’una banda, les barreres i, particularment, les actituds (l’estigma o la discriminació) a les quals hauran d’afrontar-se i, de l’altre, el descobriment de les autocures i les capacitats o l’acceptació racional tant del patiment o les crisis com de les limitacions, ja que emocionalment no sembla possible acceptar-les, si més no, totalment.
Per tot això, és fonamental que l’atenció comunitària a la salut mental comenci també a incorporar aquesta concepció dels trastorns mentals severs com a discapacitat psicosocial.
Lluís Mercier
