Ja fa temps que vinc escrivint-denunciant sobre la manca de serveis que atenguin persones amb trastorns mentals de diferent consideració. Avui em mou la ràbia en saber que un dels fills de l’associació on pertanyo ha mort.
No és el primer que ha patit a les carns la falta d’ajuda, tot i que la va demanar de diferents formes, una amb autoagressions i altres de viva veu a urgències. Els “professionals” que el van atendre només jutjaven la família com si volguessin treure-s’ho de sobre, obviant el que és evident, que el jove estava demanant ajuda i els seus pares reafirmaven aquesta petició. Però no, un cop curades les ferides físiques, amb excusa de no tenir servei d’ingrés terapèutic de llarga estada per a temes de depressió entre d’altres li van donar l’alta. Resultat en 4 mesos, agreujament de salut mental i finalment mort.
Els diferents governs gasten molts diners en informes, grups de treball, etc., mentre hi ha una manca professionals i centres terapèutics públics. No hi ha prou amb un telèfon de prevenció al suicidi, com si a una persona amb trastorn mental complex li poguès servir.
Els hospitals no poden rebutjar donar ajut a qui ho demana com fan ara (diazepan, xerrada i cap a casa) o prejutjant les families per demanar ajut pels seus familiars com si volguessin treure-se’ls de sobre, com ara alguns serveis d’urgències fan.
Calen centres on puguin reconduir i tractar aquests problemes sense criminalitzar les famílies i així mateix reconèixer que certes patologies necessiten ser tractades encara que la persona no ho reconegui o vulgui.
També cal un protocol. L’atenció psiquiàtrica que es reclama no és una mania familiar, és un tema vital per evitar auto agressions, agressions a familiars/tercers o que els agredeixin per ficar-se en problemes. La salut mental és tan ample com la salut física que no es barregen patologies ( a cardiologia no hi ha malalts digestius, respiratoris, de pell). Calen més centres terapèutics diferenciant tipus de patologia mental.
No més morts ni agressions per manca de recursos. Unim-nos per reclamar que igual que qui vol l’eutanàsia necessita informes psicològics, els malalts mentals també els faci falta per quan intentin agredir o agredir-se, rebin un correcte tractament i, si cal un ingrés, es faci donant recursos.
Ara l’excusa mèdica serà que patia una malaltia física que havia de controlar i no ho va fer. A veure, una persona que te un trastorn mental és molt difícil segueixi cap directriu i més si és per la seva salut (sobretot si te depressió sumat a altres patologies). Cal que sigui supervissat de forma propera i això no s’ha fet. Ara serà l’hora de que uns culparan altres i malmetran la persona no el professional que l’hauria d’haver atès bé.
Reitero la denúncia de manca de professionals especialitzats en patologies complexes, espais diferenciats especialitzats, no barrejar bulimics, esquizofrenics, addictes, tlp, autistes en una mateix espai, sí en diferents plantes, com es fa amb els malalts físics, que tampoc no es barregen, sobretot en casos de brots i mitja-llarga estada.
El reconeixement del trastorn mental per part del pacient és una part de la teràpia, potser la part més difícil i important.
Per tractar un pacient cal que aquest demani o rebutgi la teràpia, sí, però sempre després que hagi entès i sigui conscient de la malaltia o trastorn que pateix. És feina del professional assegurar-se de que el pacient ha reconegut el seu trastorn abans donar per bo el seu rebuig de la teràpia.
Si els professionals diuen que necessiten que un pacient que no és conscient del trastorn demani la teràpia per tractar-los estan eludint la part més feixuga de la teràpia.
Els pacients amb trastorns més complexos mai demanaran la teràpia perque no són conscients del seu trastorn. Per exemple, el meu fill té TDAH, trastorn de conducta i addicció al cànnabis, diagnosticats, i el meu marit té TOC diagnosticat i TDAH en estudi, amb 58% de discapacitat, i els dos estan sense tractament perque ells es veuen perfectes, no tenen cap consciència del trastorn.
Per què els psiquiatres són tan reticents a donar informes per escrit com es fa en altres camps de la medicina?
Jo vull un informe escrit que digui: “el pacient, conscient del seu trastorn, rebutja la teràpia i per aquests motiu li donem l’alta”.
Ja he demanat aquest informe escrit pel meu fill.
Estic esperant. Espero.
Quanta raó teniu, fan falta més professionals i més centres especialitzats en malalties mentals, els que tenim al nostre costat algú que pateix una malaltia mental ( en el meu cas un fill amb autisme no verbal i trastorn conductual) sabem la manca d’ ajuda que hi hà, hauríem de fer força tots per aconseguir més recursos…ens trobem sols
Al setembre hauriem de posar-nos d’acord tothom i actuar a l’octubre, manifestació, alguna cosa.
No tantes fotos de com destinen fons a certes coses i el que és important ho deixen de banda