Un altre dia de la discapacitat,
On reivindicar drets i accessibilitat.
Però els polítics amb sortir a la foto,
Ja passen l’estona i per una altra.
Presumint de l’etiqueta inclusió
Que sembla que fa il·lusió,
En una societat que retrocedeix,
Que a poc a poc accedeix al túnel del passat,
Retallar en ajudes d’ocupació, metges,
Educació i productes ortopèdics.
Quina contrarietat, celebrar el dia de la discapacitat,
I presumir que la diversitat és igualtat,
Quan es tornen a deixar descobertes
Les necessitats que encara romanen a coberta,
Davant administracions i lleis,
Que mentre ells viuen com a reis,
S’escuden en la manca de pressupostos
Per justificar les retallades exposades.
Doncs que fàcil és parlar de discapacitat,
Quan es té coberta tota necessitat,
Però que intentin accedir-hi
A una botiga o una andana,
Amb cadira de rodes o bastó,
On l’exclusió
Apareix a l’esglaó o la separació.
Que intentin ocupació o pis buscar,
Amb una paràlisi cerebral.
O que vagin al metge sense veure o sentir,
A veure si troben algú que els pugui orientar i traduir.
Aleshores trobaran la veritable necessitat,
La que dóna sentit a l’accessibilitat
I a donar a tothom una oportunitat,
Sigui quina sigui la seva diversitat funcional,
Només així viurem en igualtat.
On no caldria dir inclusió,
Per viure en la mateixa condició
Que la resta de societat.
Mentrestant, seguirà el Dia de la Discapacitat,
Per reivindicar el nostre dret a ser-ne un més.
