És discapacitat el medalla d’or en uns Jocs Paralímpics i és també discapacitada la persona que si no l’aixequen els seus pares del llit estaria sempre estirada. És un orgull que hi hagi pressupost perquè molta gent discapacitada intervingui als Jocs Paralímpics però és una vergonya que hi hagi molta gent vivint en cel·les d’aïllament ateses per la seva família perquè si no estarien sempre al llit, és una vergonya que no hi hagi un pressupost per cobrir la vida normalitzada d’aquestes persones.
La societat la componem tots i quan dic tots dic tots. També les persones que cauen i no poden aixecar-se, les persones que cauen i es poden aixecar. Si no la societat és una mentida grandíssima perquè a la persona que cau i no es pot aixecar se la deixa aparcada a la cel·la d’aïllament, si pot ser amagada perquè la resta no senti vergonya llàstima que gairebé sempre és vergonya amagada.
Les persones discapacitades que no es poden aixecar, ni menjar, ni gratar… viuen als llimbs de la societat, una societat que ella mateixa s’anomena primer món
Una societat que té pressupost per a tot, per a l’armament, per a la casa reial, per subvencionar la beguda al bar del Parlament…. i no obstant això per a la gent que cau i queda debilitada per portar una vida normalitzada el pressupost sempre és el mínim i pel que es veu no tenen intenció que aquesta persona pugui disposar d’un pressupost que li faci una mica més feliç.
Les persones discapacitades que no es poden aixecar, ni menjar, ni gratar… viuen als llimbs de la societat, una societat que ella mateixa s’anomena primer món, però té bona part de la societat amagada darrere murs visibles d’amargor.
Ni Primer ni Tercer Món, posa nom al món de la discapacitat severa.
Per quan un pressupost dels llimbs, la cel·la de càstig, en fi, la discapacitat severa.
