Bob Pop hauria de ser batlle de Barcelona. I no per ser bonic, ni pel seu humor com a còmic, per ser algú simpàtic, i proper ni tan sols per la seva capacitat per expressar-se en públic, o per la seva ideologia progressista. Hauria de ser alcalde per la diversitat funcional.
Fixeu-vos que no utilitzo la paraula discapacitat. No és un matís menor. Resultaria impropi aplicar aquest terme a algú que aspira a governar una ciutat i, sobretot, a algú que vol que la ciutadania se senti còmoda amb ell i el voti. Bob Pop és una persona a qui t’agradaria convidar a sopar a casa, compartir una vetllada agradable, parlar de la vida. Però probablement no ho podries fer. No perquè no vulguis, sinó perquè casa teva no és accessible.
Generalitzo, però només cal mirar les estadístiques per indignar-se: només el 0,6 % dels habitatges a Espanya són accessibles. El mateix passa amb restaurants, comerços i espais públics. És frustrant. I és indigne.
Salvant les distàncies, una cosa semblant passava —o passa— amb figures com Barack Obama o Zohran Mamdani. No pas per barreres físiques, sinó socials. A molts els hauria incomodat convidar un afroamericà o un musulmà a casa seva. Què dirien els veïns? Deixo la ironia de banda: alguns dels millors governants i polítics que hem tingut han estat precisament aquells que incomodaven l’statu quo.
Bob Pop, per la seva diversitat funcional, resulta inabastable a l’entorn on vivim. No per ell, sinó per com està construït aquest entorn. Per això insisteixo en el concepte de diversitat funcional: no assenyala una carència, sinó una realitat que interpel·la directament la societat. La diversitat funciona pot ser positiu.
Només cal mirar les estadístiques per indignar-se: només el 0,6 % dels habitatges a Espanya són accessibles. El mateix passa amb restaurants, comerços i espais públics. És frustrant. I és indigne.
Perquè, al fons, tots som diversos. Alts o baixos, dones o homes, persones migrants, de diferents classes socials, religions o ètnies. La diferència és el que ens defineix com a humans. I la diversitat funcional, humanitza. Obliga a desenvolupar empatia.
Avui, molts polítics es caracteritzen per un populisme buit i una falta d’empatia alarmant. Són figures distants, inassolibles, però no perquè l’entorn ho impedeixi, sinó perquè han elegit situar lluny. No sents que estiguin al teu costat.
Transformar la comunitat i l’entorn hauria de ser una prioritat política, i per a persones com Bob Pop no és una consigna: és una necessitat vital. Governar des d’un cos que el sistema ha ignorat obliga a transformar el sistema. D’aquí neix el veritable impuls transformador. Depenem més de l’harmonia comunitària del que solem admetre.
A més, hi ha una cosa poc dit sobre la diversitat funcional: et torna més resolutiu. Tot costa més, i per això et concentres en allò essencial. Fas el que cal fer. Prescindeixes de dreceres, d’excuses i de debats estèrils. A això se suma una profunda empatia, humanitat i sentit de comunitat. La diversitat funcional no és només una identitat, ni una posició política. És una manera de mirar la ciutat des de les fallades estructurals.
Potser per això Bob Pop ha de ser alcalde de Barcelona. Barcelona necessita menys relat i més accessibilitat real. Per això hi ha una crisi d’habitatge. No vaig poder ser alcalde malgrat el seu diversitat funcional, sinó precisament per aquesta. Potser és exactament per tot això que és el tipus d’alcalde que necessitem.
