Amb una trajectòria de divuit anys al costat de persones amb discapacitat intel·lectual i una tesi convertida en llibre que qüestiona profundament els espais residencials, Òscar Martínez Rivera és una veu imprescindible en el camp de l’educació social. Professor, investigador i activista dels drets humans, ens convida a repensar el concepte de discapacitat des d’una perspectiva provocadora i transformadora. En aquesta entrevista, reflexiona sobre la construcció social de la discapacitat, la importància dels entorns inclusius, el valor de les persones amb capacitats diverses i el paper fonamental de les professions socials en la lluita per una societat més justa. Amb una mirada crítica i compromesa, l’Òscar ens recorda que educar és també habitar el món de l’altre.
Qui és l’Òscar Martínez Rivera?
Sempre es fa molt difícil definir-se a sí mateix, però en tot cas, l’Òscar és un educador social que ha treballat durant divuit anys a la Cooperativa TEB amb persones amb discapacitat intel·lectual i que paral·lelament va anar fent trajectòria professional a l’acadèmia. Fruit de tot plegat va fer una tesi doctoral que intentava aportar reflexió sobre el que significa treballar professionalment en espais residencials. Allà on un professional pot creure que és un lloc de feina, per a l’altra persona és el lloc on viu. Per això, quan la seva tesi doctoral la va transformar en llibre, li va dir “Habitar recursos residenciales. Trabajar donde el otro está viviendo”.
A partir d’aquí, l’Òscar és una persona que sempre ha tingut inquietud per tot allò relacionat amb els drets humans i, en concret, amb els drets de les persones amb discapacitat. Gran part de la seva feina i de les seves aportacions les fa des de l’Educació Social, una professió en la que hi creu com a generadora de canvi social i per això ha estat a la junta del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya, amb qui manté contacte. Actualment, tot plegat ho porta a la pràctica com a professor a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés i a partir del proper curs en col·laboració amb Blanquerna (Universitat Ramon Llull), fent classes per formar futures educadores socials i treballadores socials d’aquestes dues professions tan imprescindibles.
Què és per a tu una discapacitat?
Si em deixes ser una mica provocador et diré que la discapacitat és un invent dels normatius. En realitat, la discapacitat no existeix, és una construcció social que històricament l’han creada diferents poders, com ara els professionals de la medicina, de la rehabilitació, etc. Al llarg de la història hem anat constatant que el que realment existeix és una societat construïda pels i per als autoanomenats “normals”, pels que tenen més poder i pels que estan menys oprimits perquè disposen de la majoria de privilegis. Si un autobús té una rampa i aquesta funciona correctament no hi ha discapacitat, desapareix. Però com que la rampa la construeix una persona normativa, no s’adona d’allò que significa fabricar una rampa que es trenca contínuament. Òbviament, aquesta resposta té molts matisos i només pretén posar l’accent en la importància de tenir clar que són els entorns els que generen limitacions en les persones. Malgrat els molts matisos que tot això tingui, crec que és el més important a tenir en compte en una definició bàsica de discapacitat. En part, dono suport a la idea de la Clàudia Pujol, quan et deia a la seva entrevista que la discapacitat moltes vegades és a la mirada de l’altre (habitualment del normatiu que mai ha patit cap discriminació). Jo crec que les persones podem ser molt diverses i m’incomoda haver de diferenciar entre les que són (suposadament) capaces i les que no ho són (també suposadament).
Tens alguna persona propera diagnosticada d’alguna diversitat funcional?
Un aspecte fonamental en el concepte de diversitat funcional és que la persona rebi algun tipus de discriminació per la seva diversitat. En aquest sentit, tinc la sort de conèixer i tenir amistat amb moltes persones amb discapacitat. A més a més, en una etapa de la meva vida he hagut de fer rehabilitació a l’Hospital Guttmann i fruit d’això mantinc contacte i amistat amb força persones que tenen actualment seqüeles per la infecció de Covid que van tenir fa més de cinc anys i que els hi impedeix fer una vida quotidiana com la que tenien abans. De fet, hi ha un nombre molt elevat de persones amb Covid Persistent lluitant diàriament per visibilitzar aquesta situació i per rebre els suports que necessiten i que l’administració no sempre reconeix.
El que realment existeix és una societat construïda pels i per als autoanomenats “normals”, pels que tenen més poder i pels que estan menys oprimits perquè disposen de la majoria de privilegis
Quins valors creus que pot aportar una persona amb capacitats diferents a la societat?
Crec que qualsevol persona pot aportar diferents valors a la societat, però si parlem de persones amb discapacitat, òbviament poden destacar el valor de la diversitat només amb la seva presència activa. Ara bé, això no significa que les persones amb diversitat funcional hagin de ser necessàriament activistes o divulgadores del tema. Si a l’escola tens l’experiència de compartir aula i jocs amb nens i nenes amb discapacitat, això inevitablement et farà canviar la mirada per a tota la vida i introduir en el teu context el valor de la diversitat. A més a més, quan siguis gran i hagis de contractar una persona amb discapacitat, com que hauràs tingut aquesta experiència personal no tindràs tantes reticències i farà, llavors, la veritable revolució.
Què és per a tu una societat inclusiva i quines característiques ha de tenir?
Ara fa poc vam publicar el llibre “Sociedades Inclusivas”. Va ser un projecte coral amb moltes autores i autors relacionades amb aquests temes. Allà hi ha textos no només academics i acadèmiques sinó també de persones amb discapacitat, de mares i pares de persones amb discapacitat, etc., i crec que entre totes fem una “definició” molt interessant des de molts punts de vista. Però fonamentalment una societat inclusiva és aquella en la que totes les persones són tingudes en compte i tenen les mateixes oportunitats. Per això cal desenvolupar mecanismes i polítiques valentes que integrin aquest paradigma.
De quina manera creus que les fundacions i moviments semblants han d’ajudar a fer una societat millor?
Crec que qualsevol institució pot generar una societat millor transformant-la a partir de les seves accions. Però no només a través dels seus objectius o de la seva missió, sinó sobretot portant a la pràctica tot allò que estem discutint. Incloure a la teva plantilla personal amb discapacitat, per exemple, és una acció que té un impacte en aquella persona però també en la resta de persones que treballen a la institució. Aspectes com aquest han d’anar més enllà de complir amb la quota que et toca a nivell de contractació, sinó que ha de ser una acció que et creguis. Si totes les empreses i entitats fan serveis o productes per a totes les persones estaran impactant molt positivament per tenir una societat (més) inclusiva.
Quins projectes porteu entre mans a la Fundació Pere Tarrés en relació a la discapacitat?
D’entrada et parlaria d’un aspecte que visc amb molta emoció i és que a la nostra facultat els darrers anys hem tingut de forma molt habitual estudiants, tant del grau de Treball Social com del d’Educació Social, amb diferents discapacitats reconegudes. Això com a professor d’aquesta àrea em fa sentir molt orgullós perquè significa que hem aconseguit tenir un projecte educatiu a la facultat que té en compte la diversitat humana i a més, ho fa de manera natural. Crec que això és un fet molt destacable. Però també puc explicar-te el gran èxit del postgrau que fem conjuntament amb Blanquerna. Un postgrau específic on els estudiants tenen discapacitat intel·lectual i durant un any es formen des d’un punt de vista de la seva pròpia inserció laboral. Concretament s’anomena “Diploma d’especialització universitària en Inclusió Social i Laboral per a Joves amb Discapacitat Intel·lectual” i crec que és una molt bona experiència per als estudiants però també per a tot el professorat que formem part el claustre de la Facultat Pere Tarrés i de Blanquerna. En referència a d’altres seccions de la Fundació Pere Tarrés et diria que la màxima és aconseguir oferir activitats de manera inclusiva o la combinació amb específiques. En aquest sentit fa temps que fem activitats de lleure, sobretot a l’estiu, per a nens i nenes amb discapacitat visual i també un projecte per a infants amb autisme.
Com podem aconseguir que les societats actuals siguin inclusives des de les seves mateixes concepcions?
Com et deia anteriorment, crec que la clau és que tothom, faci el que faci, reflexioni si allò que ofereix ho fa per a totes les persones o si podria fer alguna cosa per aconseguir un grau d’accessibilitat més elevat. Només que pensem si estem incorporant a tothom crec que ja implica tenir un impacte a petita escala que es multiplica per cada persona que ho faci.
Què els hi diries a les persones amb discapacitat que volen dedicar-se al món del lleure?
Com et deia abans, al conjunt de professorat de la facultat ens fa sentir molt orgullosos tenir un projecte on els darrers anys hi ha hagut un increment notable d’estudiants amb discapacitat que han pogut anar graduant-se i que seran bons professionals. Això no treu que el món és molt imperfecte i no tothom tindrà garantides les mateixes oportunitats a nivell professional, però almenys hem aconseguit una fita que fa unes dècades semblava impossible, que és l’arribada a la Universitat de persones amb diversitat funcional. Òbviament tant Treball Social com Educació Social tenen moltíssimes altres sortides més enllà del lleure, però crec que serveixen d’exemple per a aquelles persones que vulguin dedicar-s’hi específicament.
L’escola ha de ser inclusiva per sí sola i les diferents administracions han de garantir-ho de manera molt clara perquè sinó estaran incomplint lleis aprovades al Parlament de Catalunya
Quins reptes creus que es presenten avui dia sobre la diversitat funcional?
Hi ha alguns aspectes que continuen sent un etern repte, com el de la inclusió laboral. No pot ser que a les alçades de segle que estem, i després de tantes dècades de legislació sobre aquest tema, les dades siguin tant poc positives. Per altra banda, sense cap mena de dubte, actualment un dels grans reptes és frenar l’onada ideològica que s’ha posat en contra de l’escola inclusiva. Com en tants altres temes socials, sembla que haguem anat enrere, més que no pas endavant. L’escola ha de ser inclusiva per sí sola i les diferents administracions han de garantir-ho de manera molt clara perquè sinó estaran incomplint lleis aprovades al Parlament de Catalunya, però també estaran incomplint amb drets que hores d’ara són universals. Tant el Comitè de Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat com el mateix Tribunal Suprem han hagut d’intervenir en situacions en que l’Estat ha vulnerat el dret de persones amb discapacitat que volien, perquè hi tenen dret, tenir una escolarització en una escola normalitzada i amb els suports necessaris.
Quins són els teus referents?
Afortunadament en tinc molts i en el nostre context proper hi ha moltes persones que admiro i que m’han fet créixer en temes relatius a la diversitat. A Catalunya hi gent com l’Antonio Centeno que han estat l’espurna perquè moltes persones tinguem una mirada determinada i a més, considerem sempre fer accions d’activisme per defensar els drets de les persones amb diversitat. Efren Carbonell també és un gran activista que ha dedicat tota la seva vida a influir en el model d’escola inclusiva a Catalunya. Però hi ha d’altres persones, com l’Ignacio Calderón, que també admiro molt perquè ha estat capaç de fer una aliança entre el món acadèmic, la comunitat i l’activisme molt interessant, aconseguint ser-ne un referent mundial. En Jordi Planella, Asun Pié, en Joan Moya, la Laura Sanmiquel i l’Andrea García-Santesmases són persones que segueixo activament perquè amb elles he après molt. També l’Alina Ribes, per la seva persistència, o la Márgara Sedeño, pel seu activisme. Em deixo moltíssimes persones, però no voldria tampoc deixar-me de citar la Laura G. Ortensi, que també m’ha fet canviar moltes mirades i amb qui he compartit moltes converses sobre aquests temes a partir del seu poemari “Matar la mare”.
Quina opinió té de les entitats del tercer sector?
Fan una funció fonamental i a Catalunya tenim una tradició molt important d’aquest model. Llàstima que les entitats que conformen el tercer sector estan molt atomitzades i segurament això fa perdre certa força. Per altra banda, no descobreixo res de nou si dic que un repte molt important que tenen és aconseguir que els treballadors i treballadores puguin millorar les seves condicions laborals, tenint en compte la importància que hauria de tenir la cura de les persones. En això també hi té a veure l’administració, que malgrat que admet que aquesta qüestió s’ha de solucionar no sempre acompanya aquest reconeixement de mesures concretes per pal·liar-ho. No pot ser, per exemple, que una persona que treballi en l’àmbit residencial, amb el nivell d’implicació que suposa treballar a casa d’algú de manera professional, estigui a la cua de les condicions laborals. A més a més, hem de tenir clar que aquesta situació impacta en la qualitat de vida de les persones més vulnerables. L’administració no es pot permetre fer externalitzacions amb l’objectiu de rebaixar costos perquè amb la mateixa feina no pot ser que unes treballadores tinguin condicions molt pitjors que les que fan el mateix però contractades directament per l’administració.
Què et sembla l’existència del Diari de la DisCapacitat?
Tant de bo els mitjans de comunicació majoritaris tinguessin més espais de participació de persones amb discapacitat i també notícies sobre aquestes temàtiques. Així que el diari representa una finestra oberta a notícies i temàtiques que passarien desapercebudes si no s’hagués creat. Felicitats per la feina feta des de fa tant de temps.
