Vivim en l’era de la felicitat obligatòria. Des dels llibres d’autoajuda més venuts fins als pòsters motivacionals, el missatge és el mateix: has de ser positiu, has de somriure i, si ets infeliç, és perquè no t’esforces prou a tenir una «mentalitat positiva». Per a les persones amb una condició de discapacitat psicosocial -com ara la depressió, l’ansietat crònica o el trastorn bipolar-, aquesta corrent, coneguda popularment com a psicologia positiva, pot ser no només inútil sinó profundament nociva, des del meu punt de vista.
La psicologia positiva, que es basa en potenciar fortaleses i emocions agradables, promet millorar la qualitat de vida. No obstant, quan es simplifica i es popularitza excessivament, deriva en el que anomenem «positivisme tòxic«.
La crítica que fa l’autor Mark Manson en el seu llibre ‘El sutil arte de que (casi todo) te importe una mierda’ és pertinent: l’obsessió per estar bé constantment ignora que la vida, i especialment la vida amb una discapacitat crònica, comporta inevitablement dolor, lluita i emocions negatives legítimes.
Aquesta tendència pot fer que la persona amb discapacitat psicosocial senti que és culpable del seu propi patiment. Si et diuen que la felicitat és una elecció i no la pots triar a causa de la teva condició, la culpa i l’aïllament s’agreugen. A més, pot portar a la supressió emocional, evitant processar el dolor real per complir amb la norma social d’estar «bé».
Així, el risc principal per aquestes persones és la invalidació de l’experiència. No es pot reduir una crisi psicosocial a una simple «falta d’optimisme». Això desvia l’atenció dels problemes sistèmics i de la necessitat de tractament mèdic, psicològic i de suport social.
La clau no és esforçar-se per ser superfeliç malgrat la discapacitat, sinó aprendre a viure plenament amb la discapacitat, incloent-hi els dies difícils
En l’altra banda, trobem un enfocament més crític i matisat, que abraça la realitat del patiment i la lluita com a part essencial de l’existència i del creixement. Aquesta visió, que connecta amb la filosofia de Manson, defensa que la maduresa emocional s’aconsegueix aprenent a gestionar les adversitats i acceptant el dolor com un mecanisme d’informació.
En lloc de preguntar-se “Com puc ser feliç?”, la pregunta esdevé “Quin dolor estic disposat a aguantar per allò que val la pena?”. Aquest enfocament promou la responsabilitat personal -escollir què ens importa-, però lliure de la pressió d’un optimisme ingenu. Reconeixent el dolor de la condició, podem treballar de manera més efectiva en allò que és realment important per a nosaltres, com ara els nostres valors i l’autodeterminació.
Així, aquesta perspectiva no invalida el patiment, sinó que el situa. Permet l’ús de teràpies basades en l’evidència -com ara la teràpia cognitivo-conductual o la teràpia d’acceptació i compromís- per a aprendre a conviure amb el malestar i a redirigir l’energia cap a objectius vitals significatius.
En definitiva, la clau no és esforçar-se per ser superfeliç malgrat la discapacitat, sinó aprendre a viure plenament amb la discapacitat, incloent-hi els dies difícils. El veritable coratge rau a reconèixer el propi malestar i buscar solucions basades en la realitat, no en una fantasia de benestar perpetu.
L’autèntica resiliència no neix de negar el patiment, sinó de saber processar-lo i triar, de forma conscient i realista, quines batalles val la pena lluitar.
