La següent convidada a aquesta secció és la Clàudia Pujol. Tot i ser una gran desconeguda per al gran públic, la seva visió de realitat a través del periodisme – a més d’una forma profesional, rigurosa, transversal i amb capacitat analítica-, pot fer molt de bé a una societat que, altrament, es troba en un moment de la història on calen veus que posin coherència i sentit ètic a les coses. Gràcies Clàudia per voler ser-hi i per la tasca
Qui és la Clàudia Pujol?
Sóc una periodista formada a la UAB, que he tingut el privilegi de poder treballar durant una etapa significativa de la meva vida en el món de les revistes en català. Aviat farà quinze anys que dirigeixo la revista Sàpiens i sóc membre del Consell Rector d’Abacus, cooperativa de la que forma part la revista. També sóc autora de diversos llibres d’història i de temàtica negra. Recentment he publicat Els millors casos del forense Narcís Bardalet (Ara llibres, 2023) i la novel·la No et refiïs dels teus records (Columna, 2024). Igualment sóc una persona compromesa en la llengua i la cultura del meu país, i formo part de diverses entitats, com Òmnium Cultural o Plataforma per la llengua.
Què és per a tu una discapacitat?
És una característica més de la diversitat humana, però que en cap cas no pot resumir tot el que una persona és. Sovint, la mirada social tendeix a posar l’etiqueta ‘discapacitat’ abans que ‘persona’. Cap de nosaltres és només una cosa. Som moltes coses a la vegada: som les nostres capacitats, les nostres dificultats, les nostres pors, els nostres somnis… La discapacitat forma part d’aquest tot, però no hauria de ser-ne ni el centre ni el límit.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’una discapacitat?
No.
Per què penses que les persones amb diversitat funcional es troben en situacions de discriminació?
Per una qüestió de mirada. La discapacitat no està només en el cos o en la ment d’algú, sinó en la mirada dels altres. En les incomoditats dels altres. En una societat que, molt majoritàriament, no sabem veure el valor del que s’escapa de la norma, del cànon.
Quina importància creus que pot tenir la comunicació en la construcció d’una societat més inclusiva?
Crec que pot tenir una importància cabdal. La comunicació té un paper rellevant en la manera com entenem el món. Si volem construir una societat més inclusiva, necessitem uns mitjans que no ens parlin de les persones amb discapacitat com si fossin un col·lectiu a part i que ens visibilitzin les seves històries -i no només les seves dificultats- amb respecte i dignitat.
Quin consell li donaries a algú jove diagnosticat amb discapacitat que vol dedicar-se al periodisme?
Doncs que perseveri i que es rodegi de gent que cregui en ell. El periodisme necessita veus diverses, experiències diferents, relats que s’escapin dels habituals. I segur que, des d’aquest punt de vista, té molt a aportar. Un company de classe del meu fill, que estudia periodisme a la UAB, és cec. No era obvi que pogués aconseguir-ho i allà està. Estudiant a la facultat i vivint de manera autònoma a la residència universitària de Bellaterra perquè ell és d’Olot.
Què és la revista Sàpiens i quina missió vol tenir?
Sàpiens és una revista que ens parla de la història de Catalunya i del món, d’una manera divulgativa i amena, però amb tot el rigor. Va néixer el 2002 amb l’objectiu d’apropar la història del nostre país al gran públic, amb la participació dels millors historiadors i periodistes.
El periodisme pot ser molt útil per amplificar les veus de les entitats del tercer sector, explicant els seus projectes i l’impacte social que tenen
Què els hi diries a aquelles persones que diagnosticades d’una discapacitat volen produir una revista?
Que ho intentin. Fer una revista és tenir una veu, un espai propi, una plataforma per explicar històries que, molt sovint, no apareixen als grans mitjans. Les paraules importen. Les imatges importen. Els silencis també. Els diria que intentessin buscar aliances, innovar en els formats… i que endavant i molta sort!
Quina opinió tens de les entitats del tercer sector?
Crec que són un pilar fonamental per a la cohesió social i pel benestar de les persones que es troben en situació de vulnerabilitat o directament d’exclusió. Solen actuar allà on la iniciativa pública o privada no arriba i sovint, tot i els seus recursos limitats, són una veu molt necessària per defensar els drets de diversos col·lectius.
De quina manera creus que el periodisme ha d’ajudar a que aquestes entitats puguin complir correctament la seva missió?
Doncs donant-los-hi cobertura mediàtica. El periodisme pot ser molt útil per amplificar les veus de les entitats del tercer sector, explicant els seus projectes i l’impacte social que tenen. Donar cobertura a les seves accions, ajuda a conscienciar a la societat i a captar l’atenció de possibles voluntaris o donants.
En el camp de la comunicació molt sovint s’oblida la discapacitat. Per què creus es pensa així i com ho podem corregir?
Si la discapacitat queda fora de l’agenda de la comunicació és per als estereotips que porta associats, perquè es veu com un tema marginal que només interessa a un grup molt reduït i perquè les persones amb discapacitats no estan gaire presents ni en els mitjans de comunicació ni, encara menys, en els espais de poder. Corregir-ho suposaria revertir aquestes premisses.
Quins són els teus referents?
Els meus referents són la meva família, especialment el meu marit i company de vida, i alguns dels mestres que m’he anat trobant en la meva trajectòria professional, com l’editor del Sàpiens, en Jordi Creus, amb qui he treballat, molts anys, colze a colze; o en Xavier Vinader, amb qui vam compartir una breu però bonica amistat i que era un far periodístic per a mi. La seva minusvalia física a causa d’una pòlio infantil no només no li va suposar un obstacle per exercir el seu periodisme compromès, sinó que en algunes ocasions li va servir fins i tot d’avantatge. Un avantatge que sempre va saber administrar.
Què et sembla que existeixi el Diari de la DisCapacitat?
Em sembla molt necessari per donar veu a un col·lectiu de persones sovint invisibilitzades o tractades de manera estereotipada en els mitjans. Pot ser una bona plataforma per parlar de temes importants per aquesta comunitat (recursos, legislació…), però també per sensibilitzar la societat en general.
