L’any 1992 l’ONU va declarar el 3-D el Dia Internacional de les persones amb Discapacitat. Algunes coses han canviat en aquest país vint-i-cinc-anys després. Fins a l’arribada de la crisi econòmica, l’evolució general sempre havia estat en sentit positiu. A partir del 2009-2010 les administracions van començar a retallar enèrgicament (i dramàticament) els pressupostos de tot allò que es considerava els pilars de l’estat del benestar (educació, sanitat, pensions i serveis socials).
Quasi 10 anys després tot i una certa recuperació econòmica i pressupostària en l’àmbit de la diversitat funcional encara estem molt lluny de recuperar les partides pressupostàries anteriors a la crisi econòmica. I això es nota: els Centres Especials de Treball no passen
precisament pel seu millor moment ( i no sols pel seu nivell de comandes de les empreses sinó pels diners que aporta la Generalitat pel manteniment per lloc de treball excusant-se –o no- en la retallada del Ministeri de Treball); la figura de l’Assistent Personal (clau per portar a la pràctica la filosofia de vida independent) no acaba d’enlairar; les partides de manteniment dels centres amb la intervenció econòmica de la Generalitat (abans i durant l’aplicació de l’article 155) manté les entitats en una situació econòmica delicada.
Però el retrocés no només s’ha fet visible en els temes econòmics. Alguns drets civils bàsics han estat vulnerats amb la “costum” del PP durant l’etapa de govern amb majoria absoluta de legislar per Decret Llei. L’any passat ens assabentàvem que arrel d’una reforma del Codi Civil del 2015 i que havia passat desapercebuda, les persones amb discapacitats intel·lectuals i SENSORIALS necessitarien a partir del 30 de juny de 2017 d’un dictamen mèdic-facultatiu per poder prestar el seu consentiment per casar-se. Quan va sortir a la llum el tema, tothom va aixecar el crit al cel i va requerir d’una reforma legislativa per suprimir el requisit esmentat. I molts aspectes de la Declaració de drets de l’ONU per a les persones amb discapacitats segueixen sense regular-se o s’han regulat de forma restrictiva.
Malgrat tot l’anterior, és indubtable que la imatge social de les persones amb discapacitat per bona part de la societat ha canviat positivament. Avui tenim polítics rellevants en llocs de certa responsabilitat; les ciutats han guanyat considerablement (unes més, altres menys) per que fa al seu nivell d’accessibilitat; les noves tecnologies ens fan la vida més còmoda.
Arribats a aquest punt ens podem preguntar si continua tenint sentit commemorar aquesta dia. Des del meu punt de vista, crec que si per dos raons: “l’orgull” o sentiment de pertinença al grup (a l’estil que l’utilitza el col·lectiu GLBT) i perquè la igualtat real per sentir-se en una situació d’autèntica igualtat i normalitat respecte a la generalitat dels ciutadans està encara molt lluny de ser una realitat.
Xavier Nogués
