Economista de formació, presidenta d’ASEM Catalunya i creadora de contingut sobre accessibilitat i discapacitat, Montse Font és molt més que una activista: és una dona amb ganes de viure i amb una mirada que desafia els límits imposats per la societat. Conviure amb una Atròfia Muscular Espinal (AME) li ha ensenyat que cada repte és una oportunitat per créixer, que demanar ajuda és una fortalesa i que l’accessibilitat no és un privilegi, sinó un dret fonamental.
Després d’una etapa difícil que la va portar a utilitzar cadira de rodes, Montse va trobar en les xarxes socials un refugi personal que, amb el temps, es va convertir en una plataforma d’activisme i en una comunitat que inspira milers de persones. Els seus vídeos, nascuts de la necessitat d’evadir-se, avui són eines de transformació social: expliquen vivències reals, denuncien barreres i transmeten un missatge clar —la diversitat és vida, i la inclusió és possible si el món s’adapta una mica.
Amb una veu propera i valenta, Montse reivindica que les institucions escoltin les persones amb discapacitat, que els mitjans deixin de mostrar relats dramàtics o heroics i que la societat entengui la discapacitat com una diversitat més. El seu objectiu és simple però poderós: que la propera generació trobi menys obstacles i més oportunitats.
Qui és Montse Font?
Una dona amb moltes ganes de viure, economista de formació, presidenta d’ASEM Catalunya i creadora de contingut a les xarxes socials sobre accessibilitat i discapacitat. Una persona que no es rendeix i que transforma els obstacles en oportunitats.
Què significa per a tu conviure amb una Atròfia Muscular Espinal (AME)?
Conviure amb AME és conviure amb un repte constant, però també és aprendre a valorar cada petit avenç i rodejar-me de persones que m’impulsen. És la meva realitat i forma part del que sóc, però no em defineix.
Des de que et van diagnosticar una discapacitat, quins són els aprenentatges més importants que has obtingut?
Que demanar ajuda no és un fracàs, sinó una fortalesa. Que l’accessibilitat no és un privilegi, és un dret. I que es pot ser feliç sent diferent del que la societat espera.
Com recordes el moment en què et van diagnosticar AME? Què va significar per a tu i la teva família?
El diagnòstic va arribar quan jo tenia només un any, així que no en tinc un record propi. El que sí que recordó és que sempre he crescut sent diferent, amb les meves pròpies adaptacions i ritmes.
Quins han estat els principals reptes que t’has trobat en el teu dia a dia a causa de la discapacitat?
El transport públic, els lavabos mal adaptats, voreres impossibles i la manca de consciència social. La logística de moure’s en un món que no està pensat per nosaltres.
Com vas començar a compartir la teva vida a les xarxes socials?
Vaig començar arran d’una mala caiguda que em va obligar a utilitzar cadira de rodes. En aquells moments d’angoixa i desordre emocional, fer vídeos “tontos” era la meva manera d’evadir-me de la realitat i riure una mica. El que mai hauria imaginat és que aquell refugi personal acabaria transformant-se en una eina d’activisme i en una comunitat que m’ha canviat la vida.
Què et va motivar a convertir-te en activista per l’accessibilitat?
No hi ha cap motivació concreta, simplement va ser una manera de sortir de la tristesa on estava, i vaig adonar-me que explicant les meves vivències i problemàtiques ajudava a molta altra gent.
He après que demanar ajuda no és un fracàs, sinó una fortalesa. Que l’accessibilitat no és un privilegi, és un dret. I que es pot ser feliç sent diferent del que la societat espera
Has rebut missatges de persones que t’han dit que els has ajudat o inspirat? Com t’afecta això?
Rebre missatges de persones que em diuen que les ajudo, que s’han sentit reconegudes o que s’han atrevit a fer alguna cosa gràcies a un vídeo meu… m’emociona i em dona encara més força. Tinc especial record d’un noi de Badalona que em va dir que gràcies als meus vídeos havia sabut que els busos tenen rampa i va poder agafar un bus per primera vegada; i d’un nen que, gràcies als meus “truquillos”, va fer el pas cap a vestir-se sol.
Quines són les principals barreres que et trobes a l’espai públic?
Les voreres, els ascensors que no funcionen, els taxis adaptats insuficients i la falta d’autonomia als espais suposadament adaptats. El problema és la falta de visió universal.
Què creus que haurien de fer les institucions per garantir una accessibilitat real?
Escoltar-nos i implicar-nos en la presa de decisions.I entendre que l’accessibilitat no és un valor afegit, ha d’estar present en la planificació des de l’inici.
Com valores el paper dels mitjans de comunicació en la visibilització de la discapacitat?
Tenen una responsabilitat enorme: deixar de mostrar la discapacitat només des del drama o l’heroïcitat, i apostar per relats normals i diversos.
Quins missatges t’agrada transmetre a través del teu contingut?
Que podem viure, viatjar, treballar i gaudir com tothom. Que l’autonomia és possible si el món s’adapta una mica i es tenen els suports necessaris.
Com t’agradaria que et recordessin com a activista?
Com algú que va lluitar perquè les coses milloressin i perquè la propera generació tingui menys barreres.
Quins projectes tens en ment per continuar lluitant per una societat més inclusiva?
Jo visc el dia a dia, aprofitant totes les oportunitats i projectes que van sortint.
Si poguessis canviar una sola cosa de la societat actual, quina seria?
La manera com la societat entén la discapacitat: que deixi de veure’s com una càrrega i es vegi com una diversitat més.
Què et semblen les entitats del tercer sector?
Són essencials. Sense elles, moltes persones no tindríem suport, representació ni espais d’inclusió real.
Quin són els teus referents?
Totes les persones amb discapacitat que lluiten cada dia sense tenir titulars ni aplaudiments. Elles són les que inspiren aquest moviment.
Què et sembla l’existència del Diari de la DisCapacitat?
Una eina molt necessària. Donar veu i presència mediàtica al col·lectiu és un pas fonamental cap a la normalització i la transformació social.
