El Màrius Serra és una d’aquelles persones que ens haurien de fer sentir com a nostre i què ens identifica perquè en ell podem arribar a descobrir, per mitjans literaris, formules de millores col·lectives transparents que globalment fan millor el món. La seva experiència vital ens fa imaginar individualment com volem que sigui el nostre món i segurament podem arribar a imaginar que una de les seves qualitats és que la cultura estigui a l’abast de tothom i que transcendeix els plantejaments egoistes. Estic segur que l’enyorat Llullun estarà orgullós d’aquesta entrevista i de totes les lliçons que el seu pare dia rere dia va conquistant. Gràcies Benvolgut Màrius i coratge per seguir escrivint.
Qui és Màrius Serra?
Soc escriptor en català, llicenciat en filologia anglesa, traductor, enigmista, acadèmic de la llengua catalana i molts altres oficis de noms més extravagants encara, però tot el que faig té relació directa amb la llengua. M’agrada llegir, jugar i escriure. Vaig començar a publicar quan tenia vint-i-quatre anys i ja no he parat. Ara estic a punt de fer-ne seixanta-dos.
Què és per a tu una discapacitat?
Una etiqueta que subratlla un dels molts límits que podem tenir com a humans. Les capacitats absolutes no existeixen. Les capacitats mitjanes les estableixen les societats, de manera que la presumpta normalitat no deixa de ser una estadística. En el fons, tots som discapacitats perquè tots tenim límits, tant físics com intel·lectuals, però hem convingut a establir uns mínims comuns denominadors i tot el que està per sota ho etiquetem com discapacitat.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’una discapacitat?
El catorze de març de l’any 2000 va néixer el nostre segon fill, en Lluís Serra Pablo, i a les cinc setmanes li van diagnosticar una paràlisi cerebral no filiada. Vam viure nou anys joiosos al seu costat, fins a la seva mort el vint-i-quatre de juliol de 2009. Abans, a finals de 2008, vaig publicar un llibre a partir de la nostra experiència al seu costat, Quiet (Empúries), que s’ha traduït a diverses llengües (entre les quals al coreà) i també es va portar al teatre, amb Qui ets? (Teatre Lliure 2018), sota la direcció de Joan Arqué.
Perquè penses què les persones amb diversitat funcional sovint ens aparten culturalment?
Perquè vivim en una societat anestesiada per un concepte de l’èxit basat en l’acumulació de riquesa, de lloances, de popularitat o de prestigi.
Quina importància creus que pot tenir la cultura en la construcció d’una societat més inclusiva?
La cultura és clau per canviar el punt de vista. Quan les ments topen amb propostes inesperades s’obren a mirar el món d’una altra manera.
Quin consell li donaries a algú jove diagnosticat amb discapacitat que vol dedicar-se al periodisme?
Que sigui tan bon periodista com pugui. És a dir, que contrasti tot allò que investiga i que no es deixi emportar per les opinions predominants. Un periodista adotzenat és un mal periodista.
Per què vas decidir dedicar-te al camp de la comunicació?
La literatura és el motor de totes les meves activitats, i la comunicació hi ve al darrere. La necessitat expressiva em defineix.
En el fons, tots som discapacitats perquè tots tenim límits, tant físics com intel·lectuals, però hem convingut a establir uns mínims comuns denominadors i tot el que està per sota ho etiquetem com discapacitat
Quina opinió tens de les entitats del tercer sector?
Nexe Fundació ens ha ajudat a entendre i ha entomar què significava viure amb un fill com el Lluís. En soc patró i a partir de Nexe he participat en moltes iniciatives del tercer sector. Crec que són entitats bàsiques que, en aquests darrers anys, han demostrat una gran capacitat creativa per incidir en el discurs general sobre la discapacitat.
De quina manera creus que la cultura ha d’ajudar a que aquestes entitats puguin complir correctament la seva missió?
Quan el nostre fill vivia vaig organitzar un gran concert a l’Auditori que es va dir “Mou-te pels Quiets”, el 14 de juny de 2009. Hi van participar molts músics, actors i escriptors amics mostrant les seves capacitats artístiques mentre per la pantalla gegant vèiem també els treballs artístics de moltes entitats del tercer sector amb els seus usuaris. No es tracta d’ajudar, sinó de combinar.
En el camp de la literatura molt sovint s’oblida la discapacitat. Per què creus que passa això i com ho podem corregir?
Hi ha una extensa bibliografia d’obres literàries que, en major o menor mesura, pivoten sobre la discapacitat i ara mateix a la cartellera teatral hi ha una obra de la Clàudia Cedó que va en aquesta línia. El moviment es demostra movent-se.
Qui són els teus referents?
Un munt d’escriptors, artistes i músics que no cabrien aquí. No soc de mitificar gaire i cada dia podria fer una llista diferent. Però, a nivell personal, la llengua de mon àvia Paula (que era pràcticament analfabeta) i la humilitat de mon oncle Màrius (que va fer la guerra amb els rojos i després es va fer monjo cartoixà) m’ha guiat sempre.
Què et sembla que existeixi el Diari de la DisCapacitat?
Em sembla molt bé.
