Fa unes setmanes, Marisol Galdón va fer un escrit a les seves xarxes socials, acompanyat d’un vídeo en el que l’enèrgica presentadora i escriptora demanava feina i explicava els motius pels quals ho feia. El fet de ser dona de més de 50 anys n’era un dels motius.
Vaig pensar que aquest era un tema per al Diari de la Discapacitat ja que aquest també es un estigma social. A més, com ella mateixa comenta s’està trobant cada vegada més que se li tanquen les portes professionals pels fet de l’edat.
Que et va empènyer a fer el vídeo demanant feina? Has rebut moltes propostes?
El passat mes d’agost vaig escriure un article sobre la pel·lícula All about Eve (Eva al desnudo, 1950, J.L. Mankiewicz) per a un llibre dedicat a la Bette Davis. Vaig recordar tot d’una que, quan aquesta gran actriu tenia cinquanta i tants anys, va posar un anunci a la revista Variety demanant feina. Vaig pensar que avui en dia el més pràctic potser fora gravat un vídeo i penjar-lo a les xarxes. I ha estat tot un èxit! Sí, mica en mica van arribant-me tota mena de propostes, algunes de ben interessants. Penses que en el periodisme i en l’àmbit de comunicació hi ha una edat en que s’acaben les oportunitats?
Sens dubte, i no només en aquests àmbits, especialment per a les dones que dupliquem el nombre d’aturats de més de cinquanta anys.
La professió esta mitificada?
Noia, no ho sé pas, això ho hauries de preguntar als joves que s’hi interessen.
Et consideres polifacètica?
Si, la vida sempre ha estat per a mi un procés d’aprenentatge que no s’acaba mai; i una de les coses que he après és a desenvolupar diferents habilitats amb humilitat i exigència.
En que ets poc hàbil?
Sóc poc hàbil venent les meves motos, no insisteixo prou, sempre em fa cosa resultar pesada. Tampoc sóc astuta ni tinc picardia suficient com per acostar-me a determinades persones en determinats moments, no crec en l’astúcia. Sóc intel·ligent, però no sóc llesta.
Quina relació tens amb la discapacitat?
No hi estic gaire familiaritzada.
El món seria millor si…?
Si no existissin els calers, l’invent diabòlic que més ànimes ha comprat de la humanitat.
Quin és l’adjectiu que creus que et defineix millor?
Un només? Potser autèntica
Per què vas decidir dedicar-te al periodisme?
El cert és que jo no vaig decidir-ho. Un cop acabat COU i aprovada la selectivitat amb bones notes, els meus pares donaven per suposat que estudiaria una carrera universitària, però jo el que volia era ser directora de cinema. Gràcies al meu professor de filosofia i tutor de COU, vam trobar una carrera, Ciències de la Informació, que tenia una especialització d’Imatge i So. Malauradament, aquesta especialitat no s’impartia a la UAB, però com els tres primers anys eren comuns, vaig matricular-m’hi. Un cop acabat 3r. de carrera, quan m’hagués tocat acabar-la a Madrid, el meu professor Ramon Barnils em va convèncer de presentar-me a les proves que estaven fent per agafar gent a una nova emissora que s’estava creant, Catalunya Ràdio. Vaig anar-hi, érem milers de persones, i van agafar-me! Així fou com vaig acabar en el món mediàtic.
El periodista neix o es fa?
No ho sé, com et dic, no em sento periodista, sinó més aviat comunicadora, des de sempre se m’ha donat bé comunicar-me amb la gent a petita o gran escala.
Que ha de tenir un bon periodista?
Ganes d’explicar una bona història i compartir-la amb els altres de manera veraç.
Quin superpoder t’agradaria tenir?
Volar.
Com creus que els mitjans de comunicació poden ajudar a donar visibilitat a les persones amb discapacitat?
Permetent que participin activament i presencialment.
