Vull diferenciar el discapacitat independent o sigui el que és capaç de portar una vida normalitzada sense que ningú l’hagi d’ajudar en res, al discapacitat dependent que sense un assistent personal duraria el que el seu físic aguantés fins a morir i ho vull diferenciar perquè un discapacitat dependent està comprovat que sense assistència no pot viure i vull que la societat comprengui que no té res a veure.
És tan gran la diferència que una persona dependent moriria en quatre o cinc dies sense assistència i això és la diferència més essencial però n’hi ha moltíssimes més, quan està sol i té set estarà aguantant fins que algú li posi un got als llavis, quan té una picor rabiosa s’ho ha d’aguantar fins que la picor desapareix per art del temps. Tan clara és la diferència de la diferència ofereix, pot tenir una mascota i gaudir i tenir-ne cura, mentre que un dependent ha de tenir un assistent que sigui les seves mans per poder ser.
Avui dia la societat està plena d’errors, un dels més grans és introduir entre quatre parets fredes una persona dependent ja sigui per l’edat, per un accident o perquè va néixer així, mentre que a una mascota, per exemple un gos, el ficarà al llit, ho mimarà, ho cuidarà com si fos una persona, és de bojos de debò que no entenc res, no sóc capaç de veure el que veig i pensar que no estic somiant, és la derrota humana més atroç que hi ha a la societat.
Avui dia la societat està plena d’errors, un dels més grans és introduir entre quatre parets fredes una persona dependent ja sigui per l’edat, per un accident o perquè va néixer així
El discapacitat tancat entre quatre fredes parets i el gos abrigat i cura al llit.
Lluitem perquè no hi hagi guerra i no obstant als éssers que diem que més volem els deixem oblidats a les masmorres reals de residència atroços. «Un petó… que me’n vaig perquè he de cuidar el gos» podia ser la resposta a una persona ingressada en aquestes quatre fredes parets.
