
Com a psicòloga de persones amb lesió medul·lar és un referent, i des de la setmana passada ens vam quedar amb el seu adéu. Mª Ángeles Pozuelo Gómez (Ceuta, 1953) es jubila de l’Hospital Nacional de Paraplègics després de 33 anys d’activitat.
Pozuelo és llicenciada en Psicologia i especialista en Psicologia Clínica. A les esquenes queden les millors experiències, bones motxilles d’aprenentatge i grans dosis d’empatia i comunicació.
Va arribar a Toledo l’1 d’agost de 1989, on ha treballat diferents àmbits, entre ells la teràpia sexual i marital, així com als camps de l’educació i salut infantojuvenil. Compte, a més, amb el bloc Afrontando la lesión medular. Conversem amb ella sobre la seva trajectòria.
Com li porta la vida fins a Toledo?
Vaig deixar l’Hospital Clínic a Madrid, el meu marit era metge i va treure plaça a Toledo. Malauradament, va haver-hi una convocatòria de plaça per a la qual no vaig arribar, i vaig haver d’anar-me’n a Ciudad Real 3 anys. Més tard vaig tornar i hi havia una plaça per a l’Hospital Nacional de Paraplègics. He treballat en diverses àrees en quaranta-tants anys de professió, aquesta és la més gran. És molt gratificant el treball de la lesió medul·lar.
Què diria que ha après en els seus més de 40 anys de professió?
Se n’aprèn cada dia. No és aquesta una feina en què sàpigues el que faràs, que apliques les teves mateixes tècniques diàriament. No. És apassionant la varietat de reptes que ofereixen els pacients: cada persona té tal potencial que com a psicòloga els has de fer veure les riqueses que no saben que tenen. Extreus el millor d’ells, fins que comprenen que la vida després de la lesió, sí, serà diferent, però no ha de ser pitjor.
Pensa sempre en aquesta feina com un regal…
Per mi, l’Hospital Nacional de Paraplègics era com la sabateta de la Ventafocs. Una feina a la meva mida. He estat bé, molt a gust i al camp on millor em sento. A més, era la feina adequada per al meu perfil de personalitat, per a la meva vida i les meves creences. Com hem vist la setmana passada, és fonamental la humanització. Per mi no ha estat difícil, perquè crec en el que faig. M’he bolcat a la professió, i sobretot als pacients. Tenia penjat el cor a la porta, era símbol que tenia posada la meva ànima en aquest treball.
Perfil dels pacients
Quina és la diferència essencial amb el pacient habitual d’un psicòleg?
Encara que no ho sembli, no té res a veure el tractament amb el de persones amb problemes de salut mental. Aquí abordes persones potencialment sanes, les vides de les quals es trunquen en un moment per una lesió medul·lar. És un dels camps més interessants, el de Victor Frankl i la logoteràpia: es tracta de cercar el sentit de la vida, la raó de ser. Aquí assistim contínuament gent que supera la seva adversitat. Tenen un pes molt fort i es veu com es desenvolupen com a persones en el seu creixement posttraumàtic.
És per això tan gratificant?
Es molesten molt a transmetre’t el feedback. Alguns no vacil·len a manifestar-te que són més feliços que abans, això és molt útil i molt maco. També perquè hem invertit una eixa escolta i comunicació que és fonamental per al pacient.
Visió del pacient
Què busca la persona amb lesió medul·lar quan va a la psicòloga?
Ells entenen que tenen un mal físic. No comprenen que la seva fractura, els canvis a la seva vida requereixen també buscar recursos i tenir un bon estat mental. Pot haver-hi un enfocament centrat en el pacient, molts mai no han anat abans al psicòleg per una qüestió generacional. Sóc de l’opinió que totes les persones hauríem d’anar en algun moment, per rebre eines amb què treballar els nostres processos evolutius i les nostres crisis. Intento facilitar-ne l’ànim, veure els objectius…
Es tracta diferent d’un pacient segons la lesió?
Depèn més de l’estil d’afrontament que hagin pres davant d’altres situacions vitals. Alguns sabran bregar amb la seva pressió millor que altres. Però no es mou millor qui menys lesió té, sinó qui té les eines perquè les ha aplicat en altres moments de vida.
El locus de control.
Exacte, és el que anomenem en psicologia el locus de control. Són qualitats en què el pacient pensa que encara que això li hagi passat pot continuar construint. Després també hi ha perfils més catastrofistes: ‘Com m’ha pogut passar això a mi?’, es pregunten. Són variables que tenen més dificultat.
Quina rellevància cal donar a l’entorn familiar?
El pacient és important perquè queda lesionat, però també ho és tot el sistema familiar. Aquest es veu afectat. Amb independència de la situació prèvia del pacient pel que fa a eines per afrontar la situació. No és igual desmuntar una vida que continuar construint i adaptant: potser abans tenia una feina que no pot fer. O ha perdut els seus familiars a l’accident que li va causar la lesió. En un cas o en un altre, el que és fonamental és que creguin que la seva vida continua sent important: hi ha gent amb situacions catastròfiques que superen el tema de manera sorprenent. Només cal donar confiança a una professional.
Tracte humà
Abans ha esmentat com és de fonamental la humanització en l’assistència a persones amb lesió medul·lar
Els hospitals que vaig veure fa 33 anys no tenen res a veure amb els d’ara. Hauran evolucionat en tecnologia però abans tot era més familiar. Hem passat de portar-nos una persona amb lesió medul·lar a casa nostra un cap de setmana perquè està sol, a desconnectar completament quan se surt a les 3 de la tarda. No és bo ni un extrem ni cap altre. Ara la tendència als hospitals és demanar una bateria de proves ia penes aixecar la vista de l’ordinador. No es mira el pacient ni es presenta. Sembla que hem perdut les coses mínimes. Considero que és important continuar millorant, falta molt per arribar a l’excel·lència.
Ara sembla que també donem més importància a la figura del psicòleg ia la salut mental…
Encara hi ha molts estereotips al voltant de la salut mental. Continua havent-hi una por que el psicòleg t’obri la caixa, explicar de tu… Però sí que ha anat millorant. Passa una altra cosa curiosa: la vida era més senzilla abans, i avui alguna persona amb lesió medul·lar ja arrossega experiència d’altres situacions passades.
I ja havia desenvolupat eines.
Sí. Perquè havia perdut la feina, la seva parella, no tenia perspectives de futur… A més, cada vegada és més present la salut mental als mitjans. Potser per això també es veu menys estranya l’atenció psicològica.
Protocol d’atenció d’una psicòloga a un pacient amb lesió medul·lar
Encara que hem convingut que hi ha nombroses variables, quin és el protocol d’assistència d’una psicòloga en pacients amb lesió medul·lar?
Hem d’estar presents des del principi, al recorregut inicial. No més tard del segon dia. Això ens facilita fer l’acollida al pacient a les 24 o 48 hores d’entrada a l’hospital. Després en negociem el seguiment: el més normal és que sigui individual i setmanal. Però de vegades pactem quinzenal, cada 3 setmanes o mensual. El que és important és veure’ls des de l’ingrés fins a l’alta.
Hi ha algun ordre específic a les seves prioritats?
A cada moment té necessitats diferents: la sexualitat o la visita del pacient expert no s’aborden segons arriben. Cal veure les seves eines, capacitats o prioritats: hi ha qui arriba pensant en l’eutanàsia, qui pensa en el control d’esfínters o qui viurà amb dolor neuropàtic o espasticitat. En l’acompanyament d’aquest dol, és important veure com es manegen en una situació de canvi. En principi estan paralitzats i han de prendre consciència del que passa per fer front a la seva situació.
Abans has esmentat el pacient expert. A l’assistència psicològica, ASPAYM desenvolupa projectes amb l’aportació de tutors veterans com l’Atenció al Lesionat Medular, que aviat veurà la llum a través d’una app gràcies a la I Convocatòria d’Ajuts OFESAUTO…
Crec que el del pacient expert és un potencial boníssim. Que un veterà vingui a abordar les necessitats d’una altra persona amb lesió medul·lar val molt. Vine a algú assegut, amb lesió medul·lar, ia vegades el seu impacte té més potencial que el teu treball terapèutic com a psicòloga. És extraordinari el que en poden treure.
Font: ASPAYM Nacional