No és fàcil entendre la feina d’un Assistent Personal (AP) sense ser-ne dependent. La vida és una cosa que es fa servir simplement perquè un dia et van parir, gaudir-ne encara que els teus recursos físics només et permetin “administrar” la voluntat pagada d’un AP. És complicat.
La vida obligada a viure-la deu ser l’avern estant físicament complet, “obligada” a ser viscuda “trencat”, tan sols amb l’ajuda incondicional de la família o introduït en una institució esperant que s’acabi el teu “viatge” sense destorbar ningú, és l’infern.
L’Assistent Personal és la tornada a la “vida normalitzada”. Dosificar la teva voluntat encara que sigui pagada és la força mental que et distreu entre la munió, és la llum que atines a encendre al final d’un malson, és l’alè rutinari d’un plàcid passeig… Sí, em prenc una cervesa, compro d’un obsequi… Són les bobades que et fiquen a l’hàbit quotidià després de tenir cobert tot allò imprescindible sense haver de “mendicar” demanant que algú t’ho faci.
Un AP ha de ser el treballador típic que sense que se senti humiliat ha d’entendre que et presta les mans per fer rutinària la teva vida.
….Decideixo… …Després sóc lliure….
