La Clara i el Guim són parella durant el seu últim curs de secundària. En Guim decideix deixar la Clara convençut que té moltes coses a fer: viure la vida, fer realitat els seus somnis i assolir fites en què una relació no hi té lloc. Mesos més tard, arran d’un accident, en Guim queda tetraplègic.
Durant els seus anys universitaris, els dos protagonistes viuen vides ben diferents. La Clara serà la que recorrerà uns anys més convencionals, amb totes les experiències que en Guim somiava per a ell mateix: s’ubica en el món, fa un Erasmus, té diverses relacions… En Guim, en canvi, viu una vida que no té res a veure amb la que s’havia imaginat. Passa per tot el procés de rehabilitació que li ofereixen centres mèdics com l’Hospital de la Vall d’Hebron o l’Institut Guttmann, des del xoc inicial de la seva discapacitat fins a les successives sessions de fisioteràpia. En Guim està disposat a aconseguir viure de la manera més autònoma possible.
Aquesta és la història de ‘La llista de les coses impossibles’, opera prima de Laura Gonzalvo i guanyadora del Premi Carlemany 2021, que atorguen el Govern d’Andorra i Edicions 62: “La meva no és una novel·la sobre grans herois, sinó sobre les heroïcitats modestes de les coses petites”, va manifestar. Es tracta d’una novel·la sobre la discapacitat i sobre com recuperar la vida autònoma i independent després d’una lesió medul·lar: “Hi ha molt desconeixement sobre la tetraplegia. La gent s’imagina lesions realment altes”, valora Gonzalvo. L’autora relata el camí que, des de Catalunya, es fa quan una persona adquireix una discapacitat d’aquesta mena: “Després d’una fase inicial a la Vall d’Hebron, hi ha una fase de rehabilitació a Guttmann, on un cop el pacient s’ha estabilitzat es pot veure fins a on pot arribar”. En el cas d’en Guim, protagonista de la novel·la, “ell vol centrar-se a esbrinar fins a on pot arribar amb la rehabilitació”. Amb l’objectiu d’estalviar-li la frustració, els metges intenten frenar-lo, però en Guim és molt tossut: “Insisteix i insisteix, no per intentar fer coses que no pot fer, sinó per posar-se a prova. Vol saber fins a on és capaç d’arribar”, explica l’autora.
Després de la fase hospitalària, en Guim decideix continuar la rehabilitació pel seu compte a casa fins a aconseguir l’autonomia que vol: dutxar-se sol, vestir-se sol, menjar sol. “Es passa tres anys tancat fent això”, assenyala Gonzalvo. “És el seu camí per reintegrar-se socialment a la vida”.
El títol del llibre s’explica per una conversa d’en Guim amb la psicòloga de l’Institut Guttmann: “Ella li pregunta què vol fer el pròxim any i ell fa una llista de tot el que vol aprendre: a fer transferències del llit a la cadira i de la cadira al llit, treure’s el carnet de conduir, vestir-se, practicar algun esport adaptat…”. El tema de les relacions sentimentals no apareix a la llista d’en Guim ni ell el verbalitza mai, però té clar el que li diuen altres persones amb lesió medul·lar: mai podrà estar amb una noia que l’hagi conegut abans de l’accident.
Èxits i fracassos se succeeixen en els diferents objectius que es marca en Guim, però ell mai deixa d’insistir a comprovar si és capaç, o no, d’aconseguir cadascuna de les coses que es proposa. Una anècdota que li arriba mentre encara està ingressat a la Vall d’Hebron, sobre la intensa rehabilitació que va aconseguir un jove immigrant il·legal que va estar ingressat molt de temps mentre guanyava temps per regularitzar els seus papers i evitar la deportació, fa que en Guim s’adoni que ell també té les condicions necessàries per aconseguir l’autonomia que anhela: ell vol conèixer els seus límits reals, veure fins a on pot arribar i fins a on no. “En Guim no es conforma amb el que li diuen. És conscient que té bones condicions físiques: força als braços per pulsar-se, equilibri, poc pes…”.
En Guim es vol provar, a veure què aconsegueix. Al llarg dels anys es troba de tant en tant amb la Clara, que està vivint i aprenent totes aquelles experiències típiques de la joventut i per les que en Guim l’havia deixada. A priori la seva relació és cordial, però distant, i sembla que ja no tenen res en comú. A més a més, en Guim sap que és impossible estar amb algú que l’hagi conegut abans de la lesió: “El tema és que la Clara també és, en ella mateixa, una altra persona”, adverteix Gonzalvo. “Ella és algú que també ha canviat”.
‘La llista de les coses impossibles’ és la primera novel·la de la seva autora. Casada amb Pau Bach, fundador de Batec Mobility i persona amb tetraplegia a nivell C5 C6, va rebre la proposta d’escriure conjuntament un llibre amb la història de la vida del Pau com a exemple de superació, en la categoria de no-ficció: “Ho vam intentar, però no ens en vam sortir”, confessa. “Al Pau no li interessava donar-li lliçons a ningú”. Tanmateix, aviat va descobrir que no tenia un projecte de llibre sobre una vida, sinó una història per explicar: “Em vaig adonar que, a partir de la realitat que conec, podia escriure una història que enganxés i que ajudés a donar visibilitat des de dins el que és una lesió medul·lar”.
La narrativa àgil i gairebé audiovisual de Belén López Peiró (‘Por qué volvías cada verano’) és una de les referències d’aquesta història, tot i que ‘La llista de les coses impossibles’ porta un missatge “més lluminós”, en paraules de l’autora. També té al seu radar la literatura de Montserrat Roig, que va mostrar la literatura de portes endins, molt focalitzada a Barcelona i en la vida senzilla, real, de la gent que hi viu. Roig també “va posar molt de la seva vida, però va inventar molt, en un joc literari que sempre he trobat molt interessant”.
Amb aquesta història de “petites heroïcitats”, Gonzalvo assumeix que aquesta és “una història de moltes”. Amb molts temes a tractar, moltes veritats, moltes realitats, al final l’autora conclou que totes les persones tenim ‘llistes de coses impossibles’. “Cada lesió és un món, una vida. Crec que he intentat mostrar aquesta diversitat, que es veu sempre quan s’està a dins i no consisteix a alliçonar ningú”, remarca. “Tot és més senzill del que sembla: es tracta de viure, no de ser un superheroi”.
Font: ASPAYM Nacional
