Laia Perales viu l’educació amb passió i compromís des de fa més de vint anys. Mestra de vocació i directora de l’Escola Poeta Foix de Barcelona des del 2020, treballa cada dia per convertir l’escola en un espai d’oportunitats, respecte i inclusió. La seva mirada va molt més enllà de gestionar un centre: creu fermament que l’educació és una eina de transformació social. Amb sensibilitat, valentia i humanitat, acompanya infants, famílies i equips docents per construir una comunitat educativa on la diversitat és un valor i on cada nen i nena troba el seu lloc. Sota el seu lideratge, l’Escola Poeta Foix s’ha consolidat com un referent d’innovació, benestar emocional i coeducació a la ciutat.
La Laia aposta per una escola que sigui molt més que un lloc on aprendre continguts. Vol que sigui un espai d’oportunitats, de respecte i d’inclusió, on cada infant trobi el seu lloc i se senti valorat. La seva mirada és clara: l’educació no és només transmissió de coneixements, sinó construcció de comunitat, de valors i de futur. Per a Laia, la inclusió no és un recurs, sinó una manera de ser i de fer. Creu que la discapacitat no defineix cap infant, sinó que és una característica més dins la gran diversitat que ens envolta. Amb aquesta filosofia, impulsa projectes que posen al centre les persones: des del benestar emocional fins a la innovació tecnològica, passant per iniciatives que connecten l’escola amb el barri i fomenten vincles intergeneracionals. Tot això amb un objectiu comú: educar per construir una societat més justa, més oberta i més humana.
Gràcies Laia per plantar cara cada dia amb tota la gent que fa costat les persones amb educació, vocació educativa i transformadora.
Qui és la Laia Perales?
La Laia Perales és una persona que viu l’educació amb passió i compromís des de fa més de vint anys. És mestra de vocació i directora de l’Escola Poeta Foix de Barcelona des del 2020, on treballa cada dia per transformar l’escola en un espai d’oportunitats, respecte i inclusió. La seva mirada va molt més enllà de gestionar un centre: és una dona que creu en l’educació com a eina de transformació social i que acompanya infants, famílies i equips docents amb sensibilitat, valentia i molta humanitat. Sota el seu lideratge, l’escola ha passat a ser un referent a la ciutat, reconeguda per la seva innovació, el benestar emocional i el compromís amb la coeducació i la inclusió. Participa activament en xarxes i programes que impulsen la millora educativa.
Què és per a tu una discapacitat?
Per mi, la discapacitat no és una etiqueta ni allò que defineix un infant. És una característica més dins la gran diversitat que tenim a l’escola i a la societat. Ho dic des de l’experiència directa, des de molts anys de compartir el dia a dia amb infants i famílies que m’han ensenyat que, en realitat, el que anomenem discapacitat moltes vegades té més a veure amb les barreres que nosaltres mateixos posem. Quan aquestes barreres es fan més accessibles i oferim els suports i els recursos necessaris que cada nen o nena necessita, el que semblava un obstacle es converteix en una oportunitat per créixer junts, per aprendre i per ser millors com a comunitat. La discapacitat ens interpel·la, ens fa mirar com som com a escola i com a societat, i ens convida a construir espais més justos, més oberts i més inclusius, on cadascú pugui créixer sent qui és.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’una discapacitat?
Personalment, a la meva família no hi ha cap persona amb una discapacitat diagnosticada. Però al llarg dels anys, molts infants han passat per la meva vida, infants que ja sento com una altra família. Amb ells he creat vincles molt profunds, que van més enllà de l’àmbit professional. Són nens i nenes amb discapacitats que, amb la seva manera de ser, amb la seva mirada i amb les seves vivències, m’han ensenyat a entendre millor, a empatitzar de veritat i a estimar la diversitat. Gràcies a ells, la meva manera de veure el món i d’entendre l’educació ha canviat, i m’han fet créixer com a persona i com a mestra.
Què és L’Escola Poeta Foix i quins projectes us marqueu?
L’Escola Poeta Foix és una escola pública de Sarrià – Sant Gervasi amb una mirada compartida per tota la comunitat educativa: infants, famílies, mestres, educadores i educadors, personal d’administració i entitats del barri. Ens definim com una escola acollidora, on totes i tots treballem per crear un espai d’oportunitats, d’acompanyament i de creixement personal i col·lectiu, on la diversitat es viu com un valor i una riquesa.
Un dels nostres pilars és l’educació inclusiva: formem part de la Xarxa de Centres Referents en Educació Inclusiva, i el nostre compromís és avançar cada dia cap a un centre on tots els infants, rebin els suports i els recursos que necessiten per créixer i tenir èxit, tant personal com educatiu. Disposem d’un SIEI (Suport Intensiu per a l’Escolarització Inclusiva), i d’altres recursos personals i materials que s’adapten a les necessitats de l’alumnat. Però més enllà dels recursos, la inclusió és una manera de ser i de fer compartida per tota la comunitat. Els projectes que impulsem parteixen del benestar emocional, la coeducació, el respecte, la innovació i el treball en xarxa. A més de participar en programes com Xarxes per al Canvi, desenvolupem iniciatives pròpies com el projecte Escolta’m, el Parlen els nens i nenes, el MusicFoix, el First Lego League o el projecte Expliquem el barri.
També donem importància al programa de servei comunitari intergeneracional amb la llar d’avis, que ens permet establir vincles enriquidors entre infants i persones grans, promovent el respecte, l’empatia i l’aprenentatge mutu. A l’Escola Poeta Foix entenem que només des del treball conjunt, la mirada inclusiva i el respecte a cada infant podem construir un centre on tothom se senti part d’un projecte comú.
Quants alumnes actualment teniu amb discapacitat?
A la nostra escola, dins del recurs de SIEI (Suport Intensiu per a l’Escolarització Inclusiva), actualment acompanyem 10 infants amb necessitats educatives especials derivades de diferents diagnòstics com síndrome de Down, hemiplegia, trastorns de l’espectre autista (TEA), trastorns motors, malalties minoritàries o altres afectacions que requereixen un suport intensiu per garantir la seva inclusió i el seu benestar. A més, a cada grup, format per entre 22 i 25 infants, hi ha almenys un infant del recurs SIEI, però també altres nenes i nens amb altres tipus de diversitats: dislèxies, trastorns específics del llenguatge (TEL), altes capacitats, dificultats d’aprenentatge o situacions socials que també requereixen una atenció ajustada. En total, de la nostra comunitat educativa d’uns 210 alumnes, aproximadament 30 infants tenen un Pla Individualitzat dissenyat a mida, amb les mesures, suports i recursos que necessiten per desenvolupar-se de la millor manera possible dins de l’escola.
Per a nosaltres, aquests plans i suports no són només un recurs, sinó part de la manera que tenim d’entendre l’educació: una educació inclusiva on cada infant troba el lloc i les eines per créixer sentint-se valorat i acompanyat.
Amb quins suports compteu per ajudar als alumnes amb discapacitats i si teniu, pots explicar-los una mica?
A la nostra escola comptem amb diferents suports per acompanyar l’alumnat amb discapacitats. Disposem del recurs del SIEI (Suport Intensiu per a l’Escolarització Inclusiva), que ens permet oferir un acompanyament més personalitzat als infants amb necessitats educatives especials. També comptem, en alguns casos, amb vetlladores, educadores d’inclusiva i hores de fisioterapeuta, que donen suport a les activitats del dia a dia i atenen especialment aquells infants amb afectacions més greus. El Decret d’Inclusiva marca un camí que compartim i en el qual creiem profundament: el d’una escola respectuosa amb la diversitat, que treballa per garantir l’equitat i posar els suports al servei de tots els infants. Però la realitat és que, tot i que les idees del decret són molt bones i recullen valors que l’escola té molt presents, sovint no es poden desplegar amb tota l’eficàcia que voldríem per la manca de recursos, especialment humans. Ens trobem amb situacions complexes en què no arribem a tot el que seria necessari. Per exemple, quan acompanyem infants amb afectacions motrius molt greus o amb malalties minoritàries que requereixen atenció para sanitària o coneixements específics, les docents fem tot el que està a les nostres mans, però és evident que no tenim la formació sanitària o especialitzada que en aquests casos caldria. Malgrat això, el claustre és un equip altament compromès, que dona el màxim —i més— per formar-se, preparar-se i buscar les millors respostes per a cada infant. La inclusió és part de la nostra manera de ser i d’entendre l’escola, una convicció que compartim i que defensem.
Quin paper creus que juga el món educatiu en la construcció d’una societat inclusiva?
L’escola té un paper clau en la construcció d’una societat inclusiva. És el primer lloc on les criatures aprenen a conviure amb la diferència, a entendre que no tothom és igual i que això és precisament el que ens enriqueix. A l’escola es poden començar a trencar barreres i prejudicis i es pot treballar perquè cap nena o nen se senti diferent ni exclòs pel fet de tenir unes necessitats concretes. Però també hem de ser realistes. L’escola no ho pot fer tot. Ens cal molta més pedagogia amb les famílies i amb la societat en general. A vegades falta aquesta mirada més oberta fora de l’escola, i això fa que sigui més difícil avançar com voldríem. L’escola fa tot el que pot, i més, però sense el suport de les institucions, dels recursos i de les famílies és difícil arribar a tot arreu. Tot i les dificultats, el món educatiu hi creu de veritat. Hi ha un compromís molt gran per construir aquesta societat inclusiva des de la base, amb la feina de cada dia, amb petits gestos, amb mirades i amb accions que ajuden que tothom es senti part del grup.
L’escola té un paper clau en la construcció d’una societat inclusiva. És el primer lloc on les criatures aprenen a conviure amb la diferència, a entendre que no tothom és igual i que això és precisament el que ens enriqueix
Quin missatge els hi donaries a persones amb discapacitat que no saben si inscriure el seu fill o filla a una escola ordinària?
Els diria que és normal tenir dubtes, perquè és una decisió que no és fàcil i que està carregada d’emocions. Però també els animaria a veure l’escola ordinària com un espai on el seu fill o filla pot créixer, compartir, fer amistats i sentir-se part d’un grup. A l’escola treballem perquè ningú se senti diferent ni exclòs pel fet de tenir unes necessitats concretes. És veritat que no sempre tenim tots els recursos que voldríem i que, sobretot en casos on hi ha necessitats molt complexes, ens agradaria poder comptar amb més suports especialitzats. Però el que sí que hi ha és un equip humà que s’hi deixa la pell, que creu en la inclusió i que treballa amb ganes de fer que tots els infants se sentin acollits i acompanyats. Els convidaria, sobretot, a venir a passar un dia amb nosaltres, a veure l’escola, a viure de prop com és el dia a dia, com ens relacionem i com intentem que la diversitat sigui un valor real. Sovint, quan es veu i es viu, les pors es fan més petites i s’entén que no cal caminar sol, que l’escola hi és per anar plegats.
Què els hi diries a aquelles institucions que no ajuden a escoles com la vostra i fins i tot algunes d’elles es mofen de la vostra tasca?
Sincerament, no em passa pel cap que una institució pugui mofar-se de la tasca d’una escola que treballa per la inclusió i per donar resposta a la diversitat. Això no és una opció vàlida. No hauria de ser-ho mai, perquè al darrere d’aquesta feina hi ha infants, famílies i tota una comunitat que lluita per créixer amb igualtat d’oportunitats. El que sí que diria és que estaria bé que les institucions ens escoltessin més i que estiguessin al nostre costat, acompanyant la feina que fem amb els recursos i suports que de veritat fan falta. No n’hi ha prou amb paraules boniques o amb bones intencions, calen fets. Perquè l’educació inclusiva no és una opció ni una moda: és un dret dels infants i una responsabilitat que hem d’assumir entre tots i totes.
Creus que la formació docent sobre discapacitat és important? Per què i què proposaries en aquest sentit?
Sí, és molt important. I no només important: és imprescindible. La realitat és que moltes vegades el sistema “s’aprofita” de la bona fe, la vocació i l’energia que tenim els docents. Quan ens trobem amb situacions que no ens havien explicat ni preparat prou bé a la universitat, som nosaltres qui hem de buscar eines, formar-nos i preparar-nos per donar resposta a allò que és nou per a nosaltres, però que és una necessitat real. Una necessitat que ens trobem a les aules de cop i volta, sense coneixements previs, i que requereix donar-hi resposta de manera immediata. El que proposaria és que la formació sobre diversitat fos molt més present en la formació inicial dels mestres, però també que hi hagués més espais dins les escoles per reflexionar, intercanviar i aprendre de manera pràctica. En realitat, aquests espais ja existeixen, però tenim tanta sobrecàrrega que moltes vegades no hi arribem. A més, crec que caldria especialitzar molt més aquesta figura dins dels centres, perquè no tot pot recaure sobre mestres que fan el que poden amb la millor intenció però sovint sense prou eines ni coneixements. I, sobretot, caldria dotar millor les escoles: no n’hi ha prou amb bones paraules o amb ideals, calen recursos reals per fer que la inclusió sigui possible de veritat en el dia a dia.
Quina opinió tens de les entitats del tercer sector?
Les entitats del tercer sector acompanyen, donen suport, defensen drets i generen oportunitats. Fan una feina que va més enllà del que arriben a fer les administracions i que completa la tasca de les escoles i d’altres serveis públics. La meva opinió és que fan una feina imprescindible. Moltes vegades són elles qui estan al costat de les escoles i de les famílies quan el sistema no arriba, i amb la seva mirada i la seva experiència ens ajuden a donar una resposta més completa i més justa. Són un suport de veritat, amb una implicació que neix del compromís amb les persones. I crec que caldria reconèixer-les encara més i donar-los els recursos que necessiten per continuar fent aquesta feina tan valuosa.
Quins són els teus referents?
Els meus referents són totes aquelles persones amb qui he coincidit al llarg del camí i que comparteixen aquest compromís amb la inclusió i amb una educació més justa. Penso en companyes i companys que dia rere dia hi posen el cor i les ganes, però també en moltes famílies que he conegut gràcies a la meva feina i que m’han ensenyat a veure i viure la diversitat des d’una altra mirada. Cadascuna d’aquestes persones transforma, a la seva manera, l’entorn i la vida dels que tenim al costat. I això, al final, és el que inspira de veritat.
Quina opinió tens de l’existència del Diari de la DisCapacitat?
La veritat és que no el coneixia fins fa poc. Ha sigut a través de LinkedIn que l’he descobert, i de seguida m’ha cridat l’atenció. Em sembla una iniciativa molt necessària, perquè dona veu a realitats i històries que massa sovint passen desapercebudes. Crec que és un espai que pot ajudar molt a sensibilitzar, a fer reflexionar i a trencar barreres. El que sí que penso és que caldria fer-ne molta més difusió, perquè arribi a més gent i pugui ser aquest altaveu que la societat necessita per avançar cap a una mirada més inclusiva.
