Ahir dia 20. Una dona corrents seguida d’un home tatuat cridant que es calmès. Ella, a la rampa d’Antoni de Campmany, pujant a sobre la barana amb intent de salt al buit. Persones corrents evitant el salt, la dona diu que es calma amb una cigarreta. La deixen marxar, però més avall torna a fer intent de salt. Corrents anem a agafar-la i demanar als que miren que truquin al 112, no és un espectacle… La dona diu que no la podem retenir contra la seva voluntat, que no vol tornar al psiquiàtric, que li donem 2 € per una “birra”. L’home que la perseguia diu que no li ha fet res. El braç amb talls cicatritzats. Imagino: dona juntada amb persona tòxica apartada de la familia pels problemes que l’acompanyen…
El respecte a la voluntat dels malalts mentals i no tractar la patologia dual (addicions + trastorn mental) de forma única ha creat “cartera” de sense sostres, okupes i molts delinqüents. Les famílies derrotades i a sobre incompreses. La societat es queixa del problema però no actua. Arribarà el Dia Internacional de la Salut Mental, els reportatges al voltant de Nadal per demanar solidaritat però la realitat és que ha de ser l’Administració qui agafi les regnes i aporti solucions conjuntes: pisos de crisi, beneficis fiscals per contractar laboralment, substituir penes de presó per robatoris (per aconseguir diners per l’addició) per treballs comunitaris amb tractament psicològic, acompanyament a les famílies, etc.
El respecte a la voluntat dels malalts mentals i no tractar la patologia dual (addicions + trastorn mental) de forma única ha creat “cartera” de sense sostres, okupes i molts delinqüents
Les associacions no haurien de ser les substitutes dels serveis que pertoquen a les administracions per manca de personal i voluntat, com tampoc haver de pidolar subvencions per cobrir les anomenades mancances. Dic pidolar perquè tenen uns nivell d’exigència que ni l’Administració compliria.
Les malalties mentals encara no tenen la categoria que pot tenir el càncer on hi ha empreses que destinen fons per donar acolliment (apartaments) a familiars acompanyants de malalts, no és glamurós. Les persones amb malalties mentals en canvi seran les grans perjudicades del segle XXI pel seu augment i estigma encara ara.
Tinc que dir una sola cosa, és així mateix,com es llegeix en aquest article, gracies per el teu text. Llastima que sigui tan REAL.
Sóc una persona, dona, de 58 anys, i parlo desde la meva propia experiencia, com afectada per trastorn mental sever, AMB els seus correponents diagnostics. Gracies per poder escriure la veritat del que estat de Temes de Salut Mental
Gràcies per la teva apreciació. Tant de bo arribès als polítics de torn, però be, tan sols es deixen veure per fer la foto fent proclames sense financiació darrera